Ja des de l’antiguitat existiren dubtes sobre l’atribució d’aquests dos llargs poemes a un mateix autor, i a partir del segle XVIII es convertiren en un problema per als investigadors, conegut com a qüestió homèrica. L’estudi de l’èpica com a poesia oral, l’evidència d’un influx oriental sobre tots dos llibres, el desxiframent del micènic i les hipòtesis plausibles sobre els seus exponents literaris apunten la possibilitat que es tractés del cap d’una escola poètica (és coneguda l’existència d’uns homèrides a Quios, un dels llocs que les fonts esmenten com a lloc de la seva naixença), el qual aplega material literari oral de diversa procedència que hauria refós en una primera composició, que hom situa al segle VIII aC.
La Ilíada és anterior a l'Odissea, que palesa una mentalitat més moderna i que, potser, cal atribuir al segle següent. El seu tema és la lluita dels grecs contra la ciutat de Troia, un episodi desenvolupat a partir d’un plantejament personal de la figura de l’heroi Aquil·les. Hèctor, el gran heroi dels troians, apareix en el poema humanitzat com a espòs i pare i és més modern que Aquil·les. Un cop mort sembla convertir-se en l’heroi del poema, però aquesta és possiblement una apreciació massa moderna: és Aquil·les, inflexible i afavorit pels déus, però mortal, l’heroi indiscutible i el que dóna la mesura de la grandesa èpica dels grecs. El poeta de la Ilíada veu l’home semblant a la generació de les fulles, i d’aquesta consideració no escapen ni els grans herois. Només la poesia, la memòria poètica, els salva de la mort, que els diferencia radicalment d’uns déus feliços i immortals. La religiositat homèrica és un dels trets més difícils de comprendre per a un lector modern.
El poeta de l'Odissea, sia el mateix de la Ilíada o un altre, trià també un episodi que narrava les gestes d’herois d’altres temps. Descriví la tornada d’Ulisses, rei d’Ítaca i, sobretot, la seva venjança sobre els pretendents de la seva muller, Penèlope. Però, atès que entre la sortida de Troia i l’acompliment de la venjança hi havia un viatge, convertí la mar en el gran protagonista de l’epopeia i manllevà les etapes principals del viatge a una tradició literària, en part segurament mediterrània, folklòrica i no èpica. La Ilíada, tancada i intensa, passa davant una ciutat en un breu període de temps; l'Odissea, oberta i diversa, es desenvolupa en un temps llarg i en un espai de mal precisar geogràficament, a mig camí entre la realitat i el mite.
Amb el títol d'Homer menor solen ésser aplegades algunes obres atribuïdes en l’antiguitat a Homer: 33 Himnes a distints déus, d’extensió, finalitat i valor diversos i tampoc cronològicament uniformes, el Margites, del qual hom conserva només fragments, i La batalla de les granotes amb les rates (Batracomiomàquia), una remarcable paròdia homèrica, probablement d’època clàssica.
L’obra d’Homer als Països Catalans
Als Països Catalans, ja al segle XVI Joan Boscà, en les seves obres, es referí a Homer, i hom té notícia d’una Epitome in Homerum que escriví Pere Joan Nunyes. Al segle XVII Manuel Martí i Saragossà publicà unes Observationes politicae in Homero vel Animadversiones in Homerum, elogiades per Maians. Amb la Renaixença, tingué lloc una florida de traduccions homèriques: Antoni de Gironella publicà l'Odisea (1851) en castellà; Joan Montserrat i Archs i Conrad Roure, la Ilíada (1875), Miquel Victorià Amer ambdues el 1887; Artur Masriera la Ilíada (1913, en versos decasíl·labs). Cal esmentar també un fragment de traducció anònima de la Ilíada a L’Avenç (1878).
En castellà, el 1908 i el 1910 Lluís Segalà publicà traduccions de les dues obres, i el 1909 Joaquim Balcells féu una primera versió d’un himne homèric. Carles Riba, el 1919, publicà la seva primera versió de l'Odissea en versos hexàmetres (novament traslladada en versos catalans en 1947-48), seguint l’exemple dels Himnes homèrics de Joan Maragall del 1913, any que fou editada una traducció castellana dels mateixos Himnes deguda a Josep Maria Llovera (autor d’una traducció de la Ilíada en hexàmetres). Manuel Balasch ha fet dues versions completes en hexàmetres de la Ilíada (1971 i 1997).