Per la missió curativa li pertoca de tractar els pacients, bé en atenció ambulatòria, bé en internament, i ha de dur a terme i orientar llur rehabilitació física, mental i social. Per la missió preventiva li correspon de descobrir la malaltia en fase presimptomàtica, diagnosticar i valorar les anomalies de la salut pública d’una zona determinada i donar als habitants normes per a prevenir malalties i incapacitats i ensenyar-los a aplicar-les. Així, doncs, l’acció medicosocial de l’hospital ha d’incidir sobre l’individu, la família i la societat, ha d’orientar l’educació sanitària del poble i cal que recolzi en la tasca especialitzada dels assistents socials. La funció didàctica i formativa ha de consistir a preparar els professionals sanitaris de tota mena i ensinistrar la mà d’obra sanitària. Finalment, la missió de recerca no pot ésser eludida per l’hospital, i cal que examini tant aspectes cientificomèdics com ambientals, ecològics, racials, familiars, econòmics, sociològics, etc. Per tal de dur a terme aquestes funcions tan complexes, l’hospital necessita actualment una organització, una administració, una gestió i un control equiparables als d’una empresa. Només així, i en constant interrelació amb les altres institucions assistencials i sanitàries, l’hospital pot acomplir la seva destinació de servei a la comunitat. Una bona xarxa hospitalària divideix el país en zones on hi ha distribuïts els hospitals d’acord amb una jerarquia de funcions. L’OMS classifica en primer lloc l’hospital regional, que és un hospital general complet, amb escola o facultat de medicina o bé sense, i al servei d’una població entre 2 milions d’habitants i 2 milions i mig; tot seguit hi ha l’hospital intermedi o de districte, amb la major part dels serveis; i finalment l’hospital local, que és un centre menor en connexió amb els que són més ben dotats i equipats. El nivell òptim recomanat per l’OMS és de 12 llits d’hospital per cada 1.000 habitants. Existeixen també hospitals especialitzats, com ara els antituberculosos, geriàtrics, pediàtrics, psiquiàtrics, oncològics, de malalties infeccioses, traumàtics, etc, bé que els darrers anys hom ha tendit a la unificació en un sol hospital general integrat per diversos edificis on són prestats sis tipus de serveis: cures intensives, cures intermèdies o mínimes, autoservei, cures sostingudes o de llarga estada, assistència domiciliària i consultes externes en el mateix hospital.
Orígens i desenvolupament dels hospitals
Pòrtic de l’Hospital dels Innocents, a Florència (1421-44), de columna romana i arcada de mig punt, obra mestra de Filippo di Ser Brunelleschi
© Fototeca.cat
Hom pot veure uns precedents de l’hospital en les iatreia gregues o en les valetudinaria romanes, o fins en institucions semblants budistes. Però sobretot cal referir-se a les obres assistencials fruit de la predicació cristiana (hom pot recordar l’obra assistencial de Basili de Cesarea). Aquestes institucions eren destinades no solament a acollir els malalts, sinó també els pelegrins i mendicants. En el decurs de l’edat mitjana eren generalment institucions regides per ordes religiosos; cal destacar-ne els benedictins, abans del naixement dels ordes directament hospitalaris. Fou potser a Constantinoble (hospital Pantokrator) on els hospitals aconseguiren unes majors proporcions arquitectòniques i una organització administrativa i funcional més acabada. En el món islàmic cal recordar l’hospital d’Almansor al Caire, i en el món cristià occidental, l’Hôtel-Dieu, a París, i altres d’italians i d’anglesos. Una forma peculiar d’hospital, molt abundant a tot Europa, eren les llebroseries, o cases de Sant Llàtzer (unes 20.000 a tot Europa al segle XIII). Els nous corrents del Renaixement promogueren la reforma de les institucions hospitalàries en l’estructura i la finalitat. Sorgiren els nosocomis, i arquitectònicament, la planta en forma de creu grega i quadrangular suplantà l’antiga estructura gòtica medieval. El signe més acabat del canvi operat apareix en l’Ospedale Maggiore de Milà, del Filarete. A les acaballes del segle XV, a Granada, aparegueren els primers hospitals militars d’Europa. Aleshores el tret més característic fou l’inici de la secularització dels hospitals, amb una tendència creixent a unes funcions més estrictament i més exclusivament clíniques. L’orientació humanitària del pensament il·lustrat afavorí, per part seva, noves formes i estructures hospitalàries. Aparegueren els primers hospitals pediàtrics a Londres (1769) i a Viena (1787). Foren reformats profundament els nosocomis, gràcies a l’obra de Pinel, a França, i de Chiarugi, a Itàlia. Però, malgrat aquestes millores, les deficiències sanitàries eren encara molt grans; foren superades, a partir del segle XIX, amb els avenços de la higiene pública, que assolí un reconeixement científic. El 1836 fou creada la primera escola d’infermeres a Anglaterra. Amb el desenvolupament ràpid de la clínica mèdica i quirúrgica i l’aparició de les diverses especialitzacions, sorgiren les grans construccions hospitalàries modernes, el tret característic de les quals ha estat la progressiva socialització de l’assistència sanitària. Per tal d’adaptar-se a l’evolució canviant de les concepcions sanitàries, modernament han sorgit les que hom pot anomenar noves formes d’hospitalització: l’hospital de dia és la modalitat en la qual el malalt roman al centre hospitalari solament durant el dia i se’n va a dormir a casa seva. Ha tingut una importància cabdal en el camp del tractament psiquiàtric i s’ha estès a d’altres camps com ara el geriàtric, l’oncològic, l’hematològic, el pediàtric, etc. L’hospital de nit és just el contrari de l’anterior: el malalt fa la vida diària normal i passa la nit al centre hospitalari per tal de rebre les atencions medicosanitàries adients. L’hospitalització a domicili és una forma d’atenció sanitària en la qual l’equip hospitalari es desplaça al dominicili del malalt al llarg d’un temps limitat després de la sortida del pacient de l’hospital, per tal de proporcionar-li cures especialitzades de difícil abast per a l’equip d’assistència primària.
Als Països Catalans, fins al segle XI, les institucions de tipus hospitalari es limitaven a les infermeries dels monestirs, i a partir d’aquesta època es crearen els hospitals refugi per a vianants. Les cases de llebrosos foren una altra forma d’hospitalització medieval especialitzada. A Barcelona els diversos hospitals que sorgiren a partir del segle X foren unificats pel Consell de Cent el 1401 en l’Hospital de la Santa Creu. Un fet semblant tingué lloc a Lleida, on el 1466 foren aplegades en una de sola les onze institucions hospitalàries existents. Tingueren centres hospitalaris nombroses ciutats del Principat, com Girona, Reus, Tarragona, etc. A Mallorca, després de la conquesta de l’illa hom fundà (1230) l’Hospital de Sant Antoni, destinat als malalts afectats pel foc de Sant Antoni, el qual seguiren els hospitals de Sant Andreu, el de Santa Caterina, destinat als pobres, i d’altres; el més important fou l’Hospital General, o Hospital de Sant Pere i Sant Bernat, del segle XV. Al País Valencià al segle XIII hi havia l’Hospital de Sant Llàtzer; a València foren fundats, entre altres, els hospitals de la Reina, d’En Bou i de Santa Magdalena. Tingueren centres hospitalaris, entre altres viles i ciutats, Xàtiva, Castelló i Alacant. També a València hom fundà el 1409 l’Hospital dels Folls, el primer nosocomi psiquiàtric europeu. El tipus d’hospital renaixentista italià, en forma de creu o quadrangular amb pati central, té la seva millor representació a l’Hospital General de València, que adoptà la forma de creu grega (1512). Els hospitals continuaren dins la línia caritativa beneficoassistencial medieval fins al segle XVIII. La reorganització administrativa i militar dels Borbó portà a la creació de nous hospitals, de factura plenament il·lustrada, com els de Barcelona, Cardona i Girona, tots tres construïts per enginyers militars; aquesta reforma hospitalària militar sorgí a partir de les Instrucciones dictades el 1739 per Felip V. Abans de la fi del segle hom construí el Llatzeret de Maó, destinat a les quarantenes dels vaixells sospitosos de malalties pestilencials.
Segons Madoz, a mitjan segle XIX hi havia al Principat 75 hospitals: 28 a Barcelona i a la seva regió (el més important dels quals era el de la Santa Creu), 26 a Tarragona i la seva regió, 10 a Lleida i la seva regió i només 2 a Girona; a les Balears n’hi havia 10 (el més important era l’Hospital General, que vers el 1850 albergava 1.400 malalts l’any, amb 62.000 estades), i al País Valencià 44 (6 a la regió de Castelló, 19 a la de València i 9 a la d’Alacant). Els progressos mèdics contemporanis comportaren una reforma clínica hospitalària i l’aparició d’hospitals especialitzats, com el Manicomi de Sant Boi (1854), l’Institut Pere Mata de Reus (1897), l’Hospital de Nova Betlem de Barcelona (on inicià l’ensenyament de la psiquiatria Giné i Partagàs), l’Asil de Sant Joan de Déu a Barcelona (1867), València i Mallorca, el Sanatori Marítim de Sant Josep de la Barceloneta (1895), etc. Les facultats de medicina de Barcelona i València crearen els seus hospitals clínics; la de Barcelona, que utilitzà al segle XIX l’Hospital de la Santa Creu per a la pràctica de l’ensenyament, tingué edifici propi a partir del 1904, obra de Domènech i Estapà. L’Hospital del Sagrat Cor (1879), que dirigí Salvador Cardenal, a Barcelona ha tingut també un paper destacat. Al començament del segle XX fou creat l’Hospital de Sant Pau, que absorbí el de la Santa Creu. Els hospitals comarcals foren l’element central de l’ordenació sanitària de la Generalitat de Catalunya (desembre del 1936); només en foren creats 20, però el projecte en preveia un a cadascuna de les comarques de la Divisió Territorial; constaven de serveis preventius, guaridors i assistencials a càrrec, respectivament, del centre laboratori, l’hospital pròpiament dit i la casa d’assistència. Els antics hospitals provincials passaren a ésser els de les corresponents comarques, mentre que en altres casos (Reus, Tortosa, Solsona, la Seu d’Urgell, Tremp, Viella, Olot, Figueres, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca, Igualada, Vic, Berga, Mataró i Manresa) foren habilitats centres preexistents de caràcter públic, privat o religiós. Després del 1939 fou creada la xarxa d’hospitals del Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE) a les principals poblacions. Amb el restabliment dels governs autònoms a Catalunya, el País Valencià i les Balears aquelles organitzacions hospitalàries han passat a dependre de les conselleries de sanitat respectives.