Icària

Illa imaginària on Étienne Cabet situà l’acció de la seva novel·la filosòfica Voyage en Icarie, descripció d’un país en el qual hom practicava el comunisme, que despertà un gran entusiasme entre la classe obrera de França en el decenni de 1840-50.

El 1847 Cabet feu una crida als seus seguidors europeus perquè participessin en la fundació d’una Icària real als EUA. Un primer intent, al territori de Texas, fracassà totalment; i la segona temptativa, a l’antiga ciutat mormona de Nauvoo (Illinois), desembocà en baralles i dissensions greus que portaren fins a l’expulsió del mateix Cabet, que morí d’apoplexia al cap de poc temps (1856).

Als Països Catalans, la idea d’un comunisme icarià aconseguí d’atreure adeptes, especialment a Barcelona, on Narcís Monturiol fundà, per tal de propagar-la, el setmanari La Fraternitat (novembre del 1847 - març del 1848). El grup, del qual formaven part Martí Carlé, Josep Anselm Clavé, Francesc Suñer i Capdevila i Francisco José Orellana, entre altres, i que comptava amb les simpaties d’Abdó Terrades i, a Mallorca, del clergue Jeroni Bibiloni, inicià la publicació del Viatge a Icària i d’alguns opuscles de Cabet. La temptativa fou deturada per la repressió del govern de Narváez, fet que no impedí la participació de demòcrates catalans en les primeres expedicions per a fundar Icària, principalment el metge Joan Rovira, Ignasi Montaldo i Joan Monturiol, germà de Narcís; aquest darrer, per l’agost del 1853 intentà també d’emigrar a Nauvoo amb la seva família.

Amb el fracàs, alhora, de les colònies icarianes de Cheltenham, de Missouri (1864) i de Nauvoo, els qui romangueren fidels a aquella modalitat del comunisme utòpic s’establiren a Corning, comtat d’Adams, Iowa, en un indret ja seleccionat pel mateix Cabet. L’experiment durà fins el 1895, no sense haver conegut abans una altra escissió per part dels joves —segons que sembla, partidaris aleshores del comunisme científic—, que el 1884 establiren la comunitat d’Icaria-Speranza, al comtat de Sonoma, a Califòrnia. En diversos moments de la història d’aquestes comunitats, els icarians catalans i llurs famílies participaren en llurs vicissituds; aquest fou el cas, indubtablement, d’Ignasi Montaldo, Leonci Cubells i les famílies respectives, i potser també de Joan Abella, destacat dirigent barceloní durant el Bienni Progressista. En 1846-47 uns quants seguidors de Cabet s’establiren, per viure-hi en comunitat, al Poblenou, a la banda costanera de Sant Martí de Provençals, que, justament per ells, fou coneguda un quant temps amb el nom d’Icària (nom recollit pel pla Cerdà), que s’ha conservat en el de l’avinguda barcelonina, abans anomenada camí del Cementiri i, després del 1939, del Capitán López Varela.