La iniciativa fou obra de Felip M. Garín i Ortiz de Taranco, diputat ponent de Cultura, Ensenyament i Belles Arts de la Diputació. Ell fou qui, pel febrer del 1947, plantejà per primera vegada la necessitat d’un centre superior de cultura que, amb fons provincials i de manera coordinada amb el CSIC, promogués les recerques de temes valencians en els camps històric, filològic, artístic i econòmic, principalment. L’experiència positiva assolida per institucions similars creades uns quants anys abans a Pamplona, Saragossa o Lleida, amb els mateixos objectius, facilitaren la tasca d’organització de la definitivament anomenada Institució Alfons el Magnànim (IAM).
Constituïda oficialment el 17 de març de 1948, restà sota la dependència d’un patronat o consell ple, integrat pels dirigents de la corporació i les més altes instàncies civils, religioses i acadèmiques de la ciutat. La direcció efectiva recaigué en una comissió executiva permanent formada pel president i el secretari general de la Diputació, el ponent d’Ensenyament, Cultura i Belles Arts (que exercia com a vicepresident), els portaveus dels instituts i un delegat o director tècnic. Aquest, el professor Artur Zabala, en fou l’ànima i el principal promotor. Els sis instituts reglamentaris inicials en què quedà estructurat foren els següents: l’Institut Valencià d’Estudis Històrics, representat per M. Dualde i Serrano; l’Institut de Musicologia i Folklore, representat per M. Paula Boix; l’Institut de Literatura i Estudis Filològics, encapçalat per A. Zabala; el Servei d’Estudis Artístics, representat per Felip M. Garín, i, a més, els departaments culturals ja existents a la corporació, el Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) —fundat el 1927—, encapçalat per I. Ballester i Tormo, i l’Institut Valencià d’Economia, representat per S. Cano Denia. Tots plegats s’emmarcaren dins el Patronat Josep Maria Quadrado del CSIC, que agrupava les entitats provincials dedicades a l’estudi i la recerca local. Els factors que motivaren la tria de la denominació d’Alfons el Magnànim es basaren en la reputació del monarca com a protector de les lletres, les ciències i les arts.
Amb la creació de la IAM, les autoritats provincials satisferen dues de les seves exigències primordials: l’aspiració de bastir una entitat amb què legitimar culturalment el franquisme i el desig també de situar València al nivell d’altres províncies on funcionaven projectes idèntics de desenvolupament de les investigacions de caràcter local. Malgrat el caràcter oficial, l’existència d’aquesta institució, que serví per a dinamitzar la cultura, obrir noves perspectives i fer conèixer els resultats dels treballs mitjançant la seva edició i difusió, esdevingué molt favorable per a la vida intel·lectual i científica valenciana de postguerra.
Respecte als investigadors vinculats a la Institució, cal esmentar Lluís Pericot, director honorari del SIP; M. Sanchis i Guarner, Ll. Guarner, Ll. Revest i G. Colón, adscrits com a corresponents a l’Institut de Literatura i Estudis Filològics; M. Dolç i M. Tarradell, directors conjunts de l’Institut d’Estudis Romans (creat el 17 de juliol de 1959); J. Reglà, cap de la Secció d’Història Moderna de l’Institut d’Estudis Històrics; F. Almela i Vives i A. Igual i Úbeda, col·laboradors de l’Institut d’Estudis Artístics; F. Mateu i Llopis, corresponent de l’Institut d’Estudis Ibèrics i Etnologia Valenciana; J. Massot i Planes i F. Martínez i Martínez, ajudants circumstancials en la recopilació de materials de l’Institut de Musicologia i Folklore, etc. Treballaren, així mateix, per a la institució o participaren en les seves publicacions: J.B. Bertran, J.E. Martínez i Ferrando, J. Fuster, M. de Riquer, A. Badia i Margarit, M. Batllori, J.M. de Casacuberta, O. Saltor, J. Gulsoy, V. Andrés i Estellés, J. Bru i Vidal, G. Colom, J. Romeu i Figueras, R. Guilleumas, P. Bohigas, E. López Chavarri, J. Royo Gómez i V. Sos i Baynat i, entre els de llengua espanyola, R. Menéndez Pidal, J. Caro Baroja i D. Alonso, entre d’altres. Aquests investigadors, literats i poetes feren de la IAM una de les plataformes culturals més rellevants de l’Estat espanyol durant el franquisme.
Amb tot, la institució no tingué una trajectòria uniforme i sofrí processos d’adaptació, ampliació i reducció. A partir del 1950, amb la presidència de Francisco Cerdà Reig, s’encetà un procés d’obertura envers altres camps d’investigació. Es crearen l’Institut d’Estudis Ibèrics i Etnologia Valenciana i l’Institut Psiquiàtric Pare Jofré, i s’obriren les portes a l’aprovació de molts altres serveis, especialment vinculats a l’àmbit de les ciències experimentals i la medicina. La conseqüència d’aquest creixement del nombre d’instituts, amb un contingut aliè a l’estudi de l’especificitat valenciana, comportà la idea d’abandonar les connexions amb el Patronat Josep Maria Quadrado i d’establir-ne amb el Menéndez Pelayo, de caràcter més general, i el propòsit fins i tot d’anar més enllà i convertir-se en un patronat especial, integrat directament al CSIC i amb les prerrogatives pròpies d’un organisme nacional.
El 1954 es produí una primera reestructuració, caracteritzada per la divisió en les seccions d’Humanitats i Ciències Experimentals, totes dues amb òrgans directius diferenciats. En aquesta època la IAM integrava més de trenta instituts. Tanmateix, una dècada més tard, s’aguditzà la polèmica entre, d’una banda, els partidaris d’engruixir la Institució i reforçar les dependències amb el CSIC i, de l’altra, els que proclamaren la necessitat d’un retorn a les pautes inicials. En aquest sentit, el 1964 fou un any clau: es demanà de nou la reincorporació al Patronat Josep Maria Quadrado i s’intentà la recuperació de les propostes originals centrades en l’estudi de temes valencians dins l’àrea de la província, s’encetà també el mecenatge de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València —les aportacions de la qual foren destinades a l’edició dels treballs d’investigació—, i s’emprengué la revisió i l’actualització del reglament. El 1961 es crearen els premis Cerdà Reig.
El 1975, sota la presidència de Josep Antoni Perelló i Morales, s’aprofundí aquesta reforma. Així, per exemple, es reforçaren els lligams amb el patronat pertinent, es reduïren el nombre d’instituts —de 32 a 21—, es formaren equips d’investigació, s’augmentà la dotació pressupostària i s’adoptà una administració econòmica autònoma. Aquest procés de modernització culminà amb la presa de possessió de Manuel Girona i Rubio, el primer dels presidents de la nova Diputació democràtica després de les eleccions municipals del 1979. En aquesta etapa fou nomenat director tècnic el sociòleg Josep Picó. Les mesures aprovades foren les següents: suspensió dels instituts amb una projecció universal i no estrictament valenciana, creació de nous instituts relacionats amb matèries humanístiques, integració dins la Confederación Española de Centros de Estudios Locales (CECEL), creació de la figura del director de publicacions, etc. S’inicià també una política editorial i cultural considerable, amb força innovacions i projectes importants. Entre altres activitats s’editaren revistes, es crearen col·leccions noves, es convocaren beques d’investigació, s’organitzaren exposicions i es nomenaren col·laboradors d’un prestigi intel·lectual innegable.
L’any 1985, la IAM fou absorbida per la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI). Aquest nou organisme, creat a partir d’un consorci entre la Diputació i la Generalitat, tingué una existència molt breu, perquè el 1998 la corporació provincial i la Generalitat, governades pel Partido Popular, aprovaren la dissolució del consorci i el retorn de la IAM a la Diputació. D’aquesta manera, la Institució ha encetat una nova trajectòria, dirigida per l’escriptor i crític literari Andrés Amorós Guardiola (1998-2000), el periodista Ricardo Bellveser Icardo (2000-13), l’historiador Vicent Ribes-Iborra (2013-15), el sociòleg Vicent Flor Moreno (2015-24) i, des del 2024, pel filòleg i escriptor Josep Enric Estrela, que des del 2018 n’era subdirector.
El 2016 canvia el nom d’Institució Alfons el Magnànim per l’actual d’Institució Alfons el Magnànim - Centre Valencià d’Estudis i Investigació, en homenatge al desaparegut IVEI.
Bibliografia
- Cortés, S.: “Les primeres passes de la Institució Alfons el Magnànim”, Saó, 8, 1991, p. 29-32.
- Gabarda, V.: Institución “Alfonso el Magnánimo”. Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (1947-1997), Edicions Alfons el Magnànim, València 1997.
- Garín, F. M.: “La pequeña historia de la Institución”, Generalitat, 9-11, 1965, p. 105-107.
- Sanchis, E.: “De la ‘Institución Alfonso el Magnánimo’ a la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació”, Saó, 8, 1991, p. 33-34.