Centrà la seva atenció essencialment en Itàlia, i dedicà els millors estudis a l’art d’aquest país: Der Cicerone, eine Einleitung zum Genuss der Kunstwerke Italiens (‘El cicerone, una introducció per a la fruïció de les obres d’art a Itàlia’, 1855), la seva obra més cèlebre, Die Kultur der Renaissance in Italien (‘La cultura del Renaixement a Itàlia’, 1860) i Geschichte der Renaissance (‘Història del Renaixement’, 1867). Els darrers anys efectuà estudis sobre diversos punts històrics: Erinnerungen aus Rubens (‘Records de Rubens’, 1898), Griechische Kulturgeschichte (‘Historia de la civilització grega’, 1898-1902), Weltgeschichtliche Betrachtungen (‘Reflexions sobre la història universal’, 1905). Estructurà els seus llibres basant-se en el concepte clau de la Kulturgeschichte, la història de la civilització d’una època, i el seu pensament teòric, bé que complex, és centrat fonamentalment en l’anàlisi de la història dels períodes i dels estils, tot i que concep la personalitat com a veritable autora de la història. Professor a la Universitat de Basilea des del 1858, creà una escola, el màxim exponent de la qual fou H. Wölfflin.