Jean Piaget

(Neuchâtel, 9 d’agost de 1896 — Ginebra, 16 de setembre de 1980)

Psicòleg suís.

Interessat primer per la zoologia, la biologia i la filosofia, se centrà finalment en temes de psicologia infantil i evolutiva, després de treballar amb T. Lipps, P. E. Bleuler i E. Claparède, el qual succeí en la direcció de l’Institut J. J. Rousseau. Professor de les universitats de Lausana i Ginebra, edità amb altres els Archives de Psychologie i fundà, el 1951, el Centre International d’Epistémologie Génétique, que dirigí fins que morí. La seva aportació fonamental fou la investigació (des d’una perspectiva biològica, lògica i psicològica) del sorgiment i desenvolupament de la intel·ligència en l’infant, així com de la interrelació entre pensament i entorn social (infància). Per a Piaget l’evolució de la ment comporta un doble procés quasi biològic: el d’assimilació, en què les noves experiències s’arrelen en les estructures preexistents, i el d’acomodació, segons el qual les estructures preexistents s’adapten a les noves experiències. A part les nombroses obres que publicà des del 1923 al 1948 sobre els més diversos aspectes de l’evolució psicològica de l’infant, cal destacar La psychologie de l’intelligence (1947), els 3 volums de la Introduction à l’épistémologie génétique (1950), els 16 volums dels Études d’épistémologie génétique (en col·laboració amb diversos autors, 1957-62), els nou volums del Traité de psychologie expérimentale (en col·laboració amb Paul Fraisse, 1963-69), Six Études de psychologie (1964), Le structuralisme (1968), Psychologie et Pédagogie (1969), Le jugement moral chez l’enfant (1969) i L’épistémologie génétique (1970).