En sentit lat, hom l’aplica també a l’escriptura jeroglífica meroítica, a la jeroglífica hitita, a la pseudojeroglífica de Biblos i a la maia. Pel que fa a l’egípcia, estigué en ús des del ~3100 aC fins al 394 dC. Durant la major part d’aquest període, fou utilitzada en diversos llocs (temples, tombes, esteles, obeliscs, etc.), però en època ptolemaica (a partir del 332 aC), la seva àrea havia quedat restringida, bàsicament, als monuments i, sobretot, als temples (d’ací el terme grec “hieroglífica” o “caràcters sagrats”; en egipci, “escriptura de les paraules divines” o “escriptura de la Casa de Vida”). Els seus signes constitueixen una feliç incorporació de la realitat circumdant al món de l’escriptura, car representen fidelment éssers humans, animals, vegetals, objectes, etc. És, doncs, una escriptura altament decorativa, acolorida sovint (mastabes de Ptahhotep i de Ti, del Regne Antic, temple de Madīna Habu, de Ramsès III, etc.), que els egipcis utilitzaren hàbilment no sols com a vehicle d’informació, sinó també com a element artístic. Des d’aquesta òptica, els millors signes jeroglífics són, sens dubte, els del Regne Antic per la seva qualitat i amor pel detall, en contraposició als d’època tardana, especialment ptolemaica, estereotipats i esquifits. Per bé que emprada en diferents suports (papir, óstrakon, fusta, argila), el camp natural de l’escriptura jeroglífica era la pedra, sobre la qual l’escultor gravava, amb l’ajut d’un martell i d’un cisell, el text prèviament redactat per l’escriba. Contràriament al hieràtic, manca de signes de puntuació i és escrit indistintament de dreta a esquerra i viceversa, en ratlles o columnes. A l’igual, en canvi, del hieràtic, ha conservat texts molt importants per al coneixement de l’Egipte faraònic: històrics (Annals de Tuthmosis III), religiosos (texts de les Piràmides), administratius (decrets de la dinastia VI), de vida quotidiana (llegendes que acompanyen les escenes de les mastabes del Regne Antic), etc. Fou, d’altra banda, la font directa de l’escriptura jeroglífica meroítica i inspirà, sembla, la forma externa de la jeroglífica hitita.
Poc se sap, en canvi, de l’escriptura pseudojeroglífica de Biblos, de la qual només es conserven uns deu documents (segles XV o XIV aC). De longitud irregular, aquests texts apareixen distribuïts en ratlles o columnes sobre tauletes de pedra o bronze. Pel que fa a l’escriptura jeroglífica maia —una de les més antigues, si no la més antiga, de les poques que ha donat Amèrica (el seu primer text és, sembla, la Placa de Leiden, del 320 dC)—, els principis que la regeixen són encara controvertits. Mentre que per a alguns es tracta d’una escriptura purament ideogràfica (n’han estat catalogats uns 800 signes), per a d’altres és un sistema mixt que emprava ideogrames i fonogrames. No és rar, doncs, que, a excepció de les dates (llegides amb total seguretat des del començament del segle XX), la interpretació dels nombrosos texts maies que es conserven resulti encara dubtosa malgrat els darrers avenços en aquest camp. El suport material de l’escriptura maia és molt variat: fusta, estuc, os, jade, carei, metall, guix, ceràmica i, sobretot, pedra (esteles i monuments) i paper de fibra vegetal, com el dels tres únics còdexs (Dresde, Trocortesià i Peresià) que han sobreviscut a l’acte de fe organitzat pel bisbe Landa a Mani. Els seus signes, que varien una mica segons que siguin epigràfics o paleogràfics (un xic cursius), apareixen distribuïts en els seus suports en grups de dues columnes (llegides alternativament d’esquerra a dreta) o en ratlles (idèntica direcció).