Advocat per la Universitat de Cervera (1795), en produir-se l’alçament del Dos de Maig que donà inici a la guerra del Francès, amb el bisbe Geroni Maria de Torres organitzà sota el lema Patria i Rei un govern municipal a Lleida que es declarà sobirà i desobedient a les capitanies de Barcelona i Madrid, en mans dels francesos. Aquest govern fou l’embrió de la Junta Superior del Principat de Catalunya, fundada a Lleida el 18 de juny de 1808.
Paral·lelament, Baget s’uní a les forces antifranceses com a cap del sometent i dels terços de miquelets. Després del primer combat del Bruc (6 de juny de 1808), fou enviat com a coronel dels terços de Lleida als passos del Bruc i de can Maçana per ajuntar-se als voluntaris de Manresa, d’Igualada i de Cervera -un dels terços de Cervera era format per suïssos- i als soldats que havien desertat de la guarnició de Barcelona per tal de tallar el pas cap a Lleida i cap a Manresa als francesos. Les tropes concentrades al peu de Montserrat, comandades per Baget, derrotaren novament els imperials el 14 de juny de 1808 en el segon combat del Bruc.
Des del 19 de juny defensà les poblacions de la dreta del Llobregat, de Martorell a Sant Boi. Obligat a retirar-se cap al Penedès (30 de juny), fou substituït per Cassià Arsú, militar professional. Posteriorment fou enviat a Maó com a comissionat de la Junta Suprema de Defensa per a organitzar-hi la defensa i preparar el viatge del marquès de Palacio, nou capità general de Catalunya.
Posteriorment, amb els seus voluntaris de les forces del Llobregat a les ordres del comte de Càldegues, intervingué en l’expedició que aconseguí d’aixecar el setge de Girona (16 d’agost). Tornà a Lleida (setembre del 1808) i, després d’intervenir en la defensa de Roses al novembre, derrotà novament els francesos comandats pel mariscal Habert al Cinca el 15 de maig de 1809.
El 20 de maig de 1809 fou fet presoner a Torres de Segre pel general Suchet, el qual l’envià a París, on estigué internat dos anys a la presó de l’Abbaye. Celebrat el judici, fou declarat innocent per haver lluitat sense contravenir les lleis de la guerra. Durant el seu captiveri la seva actuació fou decisiva prop del custodi de la Bibliothèque Nationale de París perquè aquest persuadís l’alt comandament francès de prohibir el saqueig i la destrucció de l'arxiu de Simancas com a represàliua davant la imminent retirada de l’exèrcit napoleònic.
Poc abans d’acabar-se la guerra del Francès retornà a Lleida, i a l’agost del 1814 fou nomenat comandant del dipòsit d’oficials i president del consell de presoners, i posteriorment comandant del batalló d’infanteria lleugera d’Hostalric.