Vida i obra
Figura de referència dins la pedagogia espanyola del darrer terç del segle XIX, la seva obra periodística i literària participava de l’ideari regeneracionista i de la voluntat educadora presents a tota la seva extensa producció.
Estudià magisteri a Barcelona; fou mestre a Blanes (1866-68) i a Ciutadella (1869-1912). Propugnà l’ensenyament pràctic i actiu i fou el primer a organitzar a Menorca l’ensenyament graduat. És autor de nombrosos llibres escolars, participà en el Congrés de Pedagogia de Barcelona (1888) i publicà les revistes La Alegría de la Escuela, Alma de Maestro i la infantil El Buen Amigo (1900-06).
Inicià el periodisme independent i publicà revistes educatives. Fundà El Tío Camero, periòdic humorístic barceloní (1867), i els diaris El Blanense, Diario de Ciudadela i El País.
Conreà la poesia en castellà (Mis cantares, 1870; Hojas caídas, 1883) i escriví nombroses peces teatrals també en castellà, adreçades al públic infantil i juvenil amb finalitats pedagògiques.
Autor d’un Vocabulario menorquín-castellano (1885), per facilitar l’aprenentatge del castellà, es feu popular amb dues obres en català, adscrites a un costumisme no gens nostàlgic: la comèdia-sarsuela Foc i fum (1885), al voltant de les festes de Sant Joan, i Ciutadella vella (1909), «articles» embastats a partir dels «records d’un quant temps enrere».
Completà, a partir del segle XVIII, la Historia de Menorca (1897), obra que el seu fill, Joan Benejam i Saura, en morir, havia deixat inacabada.
Bibliografia
- Gener Torres, P. (2001): “Joan Benejam i Vives”. Publicacions des Born, 9.
- Vilafranca Manguán, I. (2002): “Estudi introductori”, dins Mestre Joan Benejam Vives. Antologia d’un compromís pedagògic. Maó, Institut Menorquí d’Estudis, p. 11-66.