Joan Coromines i Vigneaux

(Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)

Joan Coromines i Vigneaux rebent la Medalla d’Or de la Generalitat

© Fototeca.cat

Lingüista.

Fill de Pere Coromines i Montanya. Estudià a la facultat de filosofia i lletres de Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la Fundació Bernat Metge; foren mestres seus Joaquim Balcells, Massó i Torrents, Nicolau d’Olwer i Carles Riba. Completà estudis a Montpeller (1927) amb Maurice Grammont i Georges Millardet, a Madrid (1928) amb Menéndez Pidal i Américo Castro, a Zuric (1929) amb Louis Gauchat, Arnald Steiger i Jakob Jud, i a París (1930) amb Oscar Bloch, Mario Roques i Antoine Meillet. Es doctorà a Madrid amb un treball sobre Vocabulario aranés (1931).

Pompeu Fabra l’introduí (1930) a les oficines lexicogràfiques de l’Institut i fou professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona fins el 1939, que s’exilià. S'establí de primer a París, i aviat a l’Argentina, on fou professor a la Universitat de Cuyo, a Mendoza, fins el 1948, data del seu nomenament a la Universitat de Chicago, on professà fins a la jubilació. Des del 1952 havia combinat les seves activitats docents amb estades de recerca científica a Catalunya. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1950. Tenia un profund domini del català, del castellà i de l’occità, tant en l’aspecte de la història documental i literària com de la dialectologia; coneixia a fons la bibliografia fonamental de la romanística, i també la lingüística indoeuropea (cèltica, llatina i germànica) i la lingüística aràbiga.

Dues constants bàsiques en la seva extensa producció són, d’una banda, la lexicografia i l’etimologia i, de l’altra, l’onomàstica (toponímia i antroponímia). En la primera cal destacar el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, obra monumental de caràcter històric, crític, comparatiu i, sobretot, etimològic; el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-57), precursor de l’anterior i que conté informacions fonamentals sobre el català, i del qual fou publicada una segona edició ampliada (Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, 1980-91), en col·laboració amb José A.Pascual; en aquest camp publicà també Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara (1954), i havia preparat un Tractat de gramàtica històrica catalana, no publicat en el moment de la seva mort. Quant a l’onomàstica, en els Estudis de toponímia catalana (1965-70) són remarcables les seves contribucions sobre toponímia preromana, sobretot pirinenca; i el 1931 inicià una altra gran empresa científica,  l'Onomasticon Cataloniae recull onomàstic exhaustiu de les terres catalanes explicat des d’un punt de vista etimològic i lingüístic (els topònims recollits passen de 400 000) i del qual hom havia publicat sis volums (1989-1996) al moment de la seva mort.

En el camp de la toponímia, col·laborà també, des del 1933, en el nomenclàtor de municipis catalans adoptat per la Generalitat de Catalunya. Entre els treballs de primera època cal destacar, a més del vocabulari aranès, l’estudi sobre el pallarès de Cardós i la Vallferrera (1936) en el camp de la dialectologia; les aportacions als mots catalans d’origen aràbic (1937), als topònims catalans d’origen germànic (1944), i l’estudi i edició (fragmentària) del manuscrit 44 de la Bibliothèque Nationale de París: Les vides de sants rosselloneses (la primera edició, en castellà, el 1945), important per a la gramàtica històrica catalana, inclòs en el recull Lleures i converses d’un filòleg (1971). Recull, també, d’estudis dispersos són els dos volums de Tópica hespérica (1972), on el camp d’investigació és eixamplat (Castella, els Pirineus, els països de substrat cèltic, els Alps, Itàlia i àdhuc substrats autòctons de Sud-amèrica), i l’obra en tres volums Entre dos llenguatges (1977), amb algun treball inèdit. Els seus estudis sobre l’aranès foren compendiats el 1991 amb El parlar de la Vall d’Aran. Intervingué en la publicació del Butlletí de Dialectologia Catalana del 1931 al 1936, i preparà la Miscel·lània Fabra, prevista per al 1937 i publicada a Buenos Aires el 1943. Es dedicà també a la divulgació de temes de llengua (El que s’ha de saber de la llengua catalana, 1954) i preparà les edicions de les versions de Terenci i de la Vikramorvaśī de Kālidāsa al català, partint de traduccions iniciades pel seu pare, i l’edició crítica de l’obra de Cerverí de Girona (1986, 1988).

Entre els nombrosos guardons que li foren concedits destaquen la Medalla d’Or de la Generalitat (1980), el Premi d’Honor Jaume I (1981), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1989), el Premi Sanchis Guarner (1989) i el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996). El 1997 creà la Fundació Pere Coromines, d'Estudis Filosòfics, Històric Literaris i d’Investigació Lingüística que, malgrat dur el nom del seu pare pel seu desig exprés, és dedicada a sobretot a l’estudi, l’edició i difusió de l’obra de Joan Coromines. Entre altres, des del 1998 l’entitat ha publicat els epistolaris amb Pompeu Fabra (1998), Francesc de Borja Moll (2000), Josep Pla (2001), Joan Fuster (2002), Carles Riba (2002), amb exiliats catalans d’Amèrica (2003), Joan Sales (2004), Josep Maria de Casacuberta (2005), Pere Coromines (2006), Manuel Sanchis Guarner (2006), Ramón Menéndez Pidal (2006) i Lluis Nicolau d’Olwer (2008). Pòstumament, també s'han publicat Itineraris. Excursions a la recerca del mot, de la paraula viva (2014), que aplega els documents provinents del seu extensíssim treball de camp lexicogràfic, i Llengua i pàtria (2014), recull dels seus textos més polítics.