Vida i obra
Habità durant la seva infantesa a Girona i després a Barcelona, on fou testimoni del Corpus de Sang (1640). Algun temps després ingressà en l’orde dels mínims i residí al convent de Girona d’aquest orde des del 1663. El 1667 era vicari corrector en aquest convent; més tard fou provincial dels mínims i examinador sinodal dels bisbats de Girona i Barcelona i del priorat de Santa Maria de Meià. Entre el 1670 i el 1673 s’instal·là a Madrid i en aquest darrer any obtingué el títol de cronista reial per a la Corona d’Aragó. El 1677 residia en el convent dels mínims de Barcelona. Durant els darrers anys residí al convent de Manresa.
Després de dos opuscles impresos en català, un sobre la celebració de la missa (Modo per a complir amb la obligació del reso del divinal ofici i celebració de l’inefable sacrifci de la missa, 1663) i un sermó dels sants patrons de Blanes (Sermó dels il·lustríssims màrtirs i patrons de la antiga vila de Blanes, del bisbat de Girona, sant Bonoso i sant Maximiano, naturals de dita vila i en ella martiritzats, any de Cristo 156, 1664), publicà només en castellà: De las antigüedades y excelencias del priorato de Santa María de Meyá (1668); Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona (1678), publicat amb Carta apologética por la entrada de Carlos el Grande en Cataluña, escrita el 1676, Apología de l’esmentat Resumen historial (1679), i Epítome histórico de la muy ilustre ciudad de Manresa (1692), pòstum.
Pel que fa a la història religiosa, col·laborà en el corrent de l’època d’atribuir a les esglésies locals màrtirs o fets que les vinculessin a les primeres èpoques del cristianisme. Així feu néixer a Blanes els sants Bonosi i Maximià, i, a Girona, sant Narcís; i arribà fins i tot a inventar-ne alguns, com santa Sotera, a qui feu natural de Palamós. Igual intenció tenia en atribuir a Manresa la condició de ciutat episcopal en època romana i visigòtica, i en assegurar que la muntanya de Montserrat havia estat sacsejada pel terratrèmol que seguí a la mort de Crist.
Pel que fa a la història política, estigué adscrit al partit català fidel a la monarquia hispànica, i considerà una traïció l’adhesió a França del 1640. Però també li calia sostenir enfront dels historiadors i polemistes, com el marquès de Mondéjar i José Pellicer, la singularitat de Catalunya, que ell feia derivar de la presència al país de Carlemany. A aquest efecte, i en la línia dels falsificadors, com Lupián de Zapata i Román de la Higuera, a la qual ja s’havia sumat fent circular un pretès Cronicó de Liberat (1669), compongué el Llibre de feits d’armes de Catalunya, que atribuí a un rector de Blanes, Bernat Boades (mort el 1444), segons ell, un historiador. Es tractava d’una història general de Catalunya que reflectia totes i cadascuna de les seves tesis polítiques i, en particular, l’adhesió dinàstica dels catalans. S’iniciava amb la vinguda dels cartaginesos a Espanya i arribava fins al començament del regnat d’Alfons el Magnànim. Martí de Riquer ha remarcat que l’interès d’aquesta falsa crònica rau en el fet que permet captar l’estat en què havien evolucionat, a la segona meitat del segle XVII, les llegendes del rei got Roderic i la pèrdua d’Espanya, els quatre pals de sang, el drac de Vilardell o Galceran de Pinós i el rescat de les cent donzelles. La falsificació, escrita en català medievalitzant i publicada per primera vegada per Marià Aguiló (1873), no fou descoberta fins el 1942, per Miquel Coll i Alentorn, que aprofundí conjectures que ja havia avançat A. Giménez Soler des del 1930. Probablement també tingué alguna intervenció en la redacció del també fals Cronicó d’Hubert (1664).
També escriví obres menors com Tratado de las excelencias y antigüedades del priorato de Santa María de Meyá (1668), Verdad triunfante (1680), Sermón de san Cristóbal mártir (predicat el 1680 a Santa Maria del Mar, de Barcelona, i publicat el 1683 amb una vida i passió del sant), Dulce desengaño histórico del año cierto en que se fundó la sagrada, ínclita, real, militar orden de la Merced (1684), una Vida y milagros de san Francisco de Paula, de data incerta. Deixà inèdits Reales elogios de Cataluña ilustrados y aumentados (anterior al 1678), Catálogo paralipómeno de los santos indígenas y advenas del Principado de Cataluña y sus condados (1664), Libro donde por ABCDario se van anotando cosas historiales, Blanda Laletana illustrata, Historia de los mártires de Blanes, diverses vides de sants, una traducció al castellà de la proposició del rei Martí a la cort de Perpinyà. Era cosí seu l’eclesiàstic Josep Jalpí i Julià.
Bibliografia
- Bagué, E. (ed.) (1930-1948): Boades, B.: Libre de feyts d’armes de Catalunya, 5 vol. Barcelona, Barcino, V, p. 5-41.
- Coll i Alentorn, M. (1948): Boades, B.: Libre dels feyts d’armes de Catalunya. Barcelona, Barcino, IV, p. 11-89.
- Pons i Guri, J.M. (1960): “Roig y Jalpí y el prior de Meià”, AIEG, 14, p. 39-83.
- Riquer, M. de (1949): “Examen lingüístico del Libre dels feyts d’armes de Catalunya de Bernat Boades”. BRABLB, XXI, p. 247-273.
- Riquer, M. de (1985): Història de la Literatura Catalana, IV. Barcelona, Ariel.