Estudià amb Enric Granados, Domènec Mas i Serracant, Enric Morera i Lluís Millet, i feu, el 1911, un viatge d’estudis a diferents països europeus. Es diplomà a l’Institut Jacques-Dalcroze de Ginebra, i introduí el seu sistema d’ensenyament de rítmica i plàstica a l’Estat espanyol. Fundà i dirigí, a Barcelona, l’Institut Català de Rítmica i Plàstica, més tard anomenat Institut Joan Llongueras. Exercí la crítica a La Veu de Catalunya, i col·laborà a la Revista Musical Catalana. Publicà Cançons amb gestos i rondes infantils, Cançons i jocs d’infants, Jan i Mia, dotze impressions, La vida senzilla i L’estiu efímer, totes elles per a piano, Les cançons de Nadal (1917) i Els cants de la Passió (1928).
Com a poeta neomaragallià publicà Lluminoses (1906), L’estiu al cor (1928), Sonets (1938), Del meu viure a muntanya (1945), El vol dispers (1946), El meu Montserrat (1947), L’hoste (1949), Fogalleig al capvespre (1950), Benaurances de l’any (1951) i Llibre dels àngels (1952). En prosa, Ínfimes cròniques d’alta civilitat (1911), signant Chiron, i Evocaciones y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona (1944).