Vida i obra
Fill d’un terrisser, treballà de boter, i posteriorment es féu mestre d’escola (1891) i començà a fer classes a la societat Lliurepensadors. Fou successivament secretari de la secció de boters de Reus, de la federació catalana (1887) i general de la Federació de Boters d’Espanya (1888). Es casà civilment, el 1891, amb Teresa Mañé (Soledad Gustavo), i passà a regentar una escola laica a Reus. Afiliat de primer al PSOE (1885), molt aviat s’adherí a l’anarquisme i inicià una intensa activitat com a publicista anarquista, que li reportà diverses detencions (el 1891, el 1892 i el 1893) i, arran del procés de Montjuïc (1906), l’exili a Londres pel juny del 1897.
Tornà il·legalment a Espanya el mateix any i fixà la residència a Madrid per organitzar una sorollosa campanya de revisió del procés de Montjuïc. Entrà de redactor a El Progreso, de Lerroux, però aviat fundà La Revista Blanca (1898), on destaca amb una necrologia de Jacint Verdaguer, i Tierra y Libertad (1902), en les quals popularitzà el pseudònim de Federico Urales.
L’èxit periodístic i les relacions estretes amb diversos intel·lectuals de renom (Unamuno, Azcárate, Benavente, Corominas, etc.) li reportaren la crítica d’importants teòrics anarquistes, en especial de Ricardo Mella i de Josep Prat, que finalment l’obligaren a cedir Tierra y Libertad (1904) i a deixar la publicació de La Revista Blanca (1905). Es marginà llavors de la propaganda anarquista i residí alternativament a Madrid i Barcelona, ocupat professionalment en diversos periòdics del trust Moya, especialment en El Liberal. Tingué una destacada actuació el 1906 en la defensa de Ferrer, complicat en l’atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, i aquell li encomanà diversos llibrets per a l’Escola Moderna, d’on sorgí la novel·la Sembrando Flores (1906), que assolí un gran èxit i que inaugurà la seva dedicació a la literatura obrerista de caire anarquista.
Inicialment es mostrà reticent davant la CNT, i alhora fou rebutjat pels dirigents sindicalistes; especialment fou criticat de nou quan, durant la Primera Guerra Mundial, es manifestà aliadòfil. Les crítiques d’alguns sectors de l’anarquisme el portaren a extremar l’ortodòxia i la defensa d’un anarquisme individualista, contrari a la fixació d’un programa revolucionari concret, enfront de certes desviacions sindicalistes, especialment des que, sota la Dictadura de Primo de Rivera i fixada ja definitivament la residència a Barcelona, aconseguí de reprendre la publicació de La Revista Blanca (1923-36) i encapçalà dins l’anarquisme una tendència purista i ortodoxa, molt vigilant envers les desviacions sindicalistes dels òrgans rectors de la CNT. Quan es produí l’adveniment de la Segona República, combaté violentament els trentistes, prestà suport —però sense formar-ne part— a la FAI i féu aparèixer com a òrgan de tendència el setmanari El Luchador (1931-33).
No obstant estar malalt, influí perquè la CNT secundés el Front Popular pel febrer del 1936 i perquè la seva filla, Frederica Montseny, acceptés ser ministre del govern de Largo Caballero. Hagué d’exiliar-se el 1939, i posteriorment el govern francès de Vichy li fixà la residència a Salon.
Entre les moltes obres que escriví, cal destacar les obres doctrinals El sindicalismo español y su orientación (1923), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres (1932), El ideal y la revolución (1932), etc., l’autobiografia Mi vida (3 volums, 1932), l’assaig crític La evolución de la filosofía en España (2 volums, 1934), amb capítols o paràgrafs sobre Pi i Margall, Josep Llunas, Pompeu Gener, Pere Coromines, Santiago Rusiñol, Joan Maragall i Ignasi Iglésias, les novel·les Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), Los mártires, El hijo de nadie, Renacer, Mi don Juan, El último Quijote, etc., així com les nombroses novel·letes que publicà dins les col·leccions, creades per ell, de “La Novela Ideal” (1925-37) i “La Novela Libre” (1929-37).
També destacà com a autor de literatura obrerista: a Madrid estrenà els drames Alma, amor y vida (1899) i La ley de la herencia (1900); després publicà novel·les com la ja esmentada Sembrando flores (1906), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923) i moltes altres, publicades en bona part a les col·leccions “La Novela Ideal” (1925-37) i “La Novela Libre” (1929-36), creades per ell.
Bibliografia
- E.R.A. 80 (1977): Els anarquistes educadors del poble: “La Revista Blanca” (1898-1905). Barcelona, Curial.
- Pérez de la Dehesa, R. (1968): “Estudi preliminar”, dins Urales, F.: La evolución de la filosofía en España. Barcelona, Ediciones de Cultura Popular, p. 7-71.
- Samarra, F. (2006): “Joan Montseny i l’anarquisme català del segle XIX”, dins Diversos autors: Pensament i literatura a Reus al segle XIX. Reus, Centre de Lectura, p. 287-302.