Joan Perucho i Gutiérrez

(Barcelona, 7 de novembre de 1920 — Barcelona, 28 d’octubre de 2003)

Joan Perucho i Gutiérrez

© Fototeca.cat

Poeta, narrador, assagista i crític d’art.

Llicenciat en dret, exercí la judicatura. A la universitat col·laborà a Alerta i Estilo. Fou redactor d’Ariel i crític d’art i col·laborador de diversos diaris i revistes com Destino. En poesia publicà Sota la sang (1947), Aurora per vosaltres (1951), El mèdium (1954, premi Ciutat de Barcelona), El país de les meravelles (1956), que reuní a Poesia 1947-1973 (1978). Posteriorment, influït pel surrealisme i per la plàstica de Tàpies i de Ponç, amb connotacions simbolistes, evolucionà cap a una poesia més nua i esquemàtica: Quadern d’Albinyana (1984) i Itineraris d’Orient (1986), Cendres & diamants (1991), i Les fronteres de l’espai i del temps (2001).

En les seves novel·les combinà elements literaris i històrics: Llibre de cavalleries (1957), Les històries naturals (1960), les seves dues novel·les més celebrades i que representen la incorporació de la literatura fantàstica a la moderna narrativa catalana; Les aventures del cavaller Kosmas (1981, premis Ramon Llull 1981 i Joan Crexells 1982) —història d’un cavaller bizantí recaptador d’impostos—; Discursos de l’Aquitània i altres refinades perversitats (1982); Pamela (1983) —nom d’una il·lustrada agent secreta anglesa que lluita en favor de la causa liberal espanyola—; La guerra de la Cotxinxina (1986); Els emperadors d’Abissínia (1989); Els jardins botànics (1996); La mirada d’Antinea (1998), i Els morts (2000).

El mateix to fantàstic tenen les narracions i proses de Diana i la mar morta (1952), Roses, diables i somriures (1965), Historietes apòcrifes (1974), Els balnearis (1976), Monstruari fantàstic (1976), Botànica oculta (1980), Museu d’ombres (1981), Nani i els itineraris de la zoologia fantàstica (2000) i Carmina o la gnosi Angèlica (2001).

Els anys seixanta desenvolupà una renovadora activitat com a crític d’art en defensa de la modernitat plàstica i dels nous llenguatges artístics i publicà Gaudí, una arquitectura de anticipación i Joan Miró i Catalunya (1970). La seva activitat periodística fou intensa i continuada al llarg de la seva vida i donà lloc a nombrosos reculls d’articles i llibres d’assaig com Les delícies de l’oci (1984), Teoria de Catalunya (1985), Una semàntica visual (1986), Els fantasmes de la calaixera (1991), La meva visió del món (1998), Els secrets de Circe (1998), La porta de la identitat (1999), Gastronomia i cultura (1999), i el llibre de memòries Els jardins de la malenconia (1992), on ficció i realitat també s’interrelacionen. Pòstumament es publicà Fulls de les fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís (2004). Entre el 1985 i el 1996 publicà la seva obra completa, en vuit volums: novel·la, narracions, assaig literari, crítica d’art i poesia. L’obra de Perucho apareix com a única i personal en els referents literaris de la postguerra catalana.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres des del 1976. Fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1991), el Premi Nacional de Cultura (1995), el premi Rosalía de Castro (1996), la Medalla al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2001), el Premio Nacional de les lletres (2002) i el Premio Nacional de la Asociación Española de Fantasía y Ciencia-Ficción (2002).