Vida i obra
Fill natural d’un ric terratinent que no el reconegué mai, la seva infància i adolescència transcorregué al costat de la seva mare a casa d’uns oncles benestants. De formació autodidàctica, de molt jove s’integrà en el cercle literari reusenc de J. Aladern. Es traslladà a Barcelona el 1901, on inicià estudis de farmàcia, que abandonà, i exercí diversos oficis, alhora que s’introduïa en el modernisme triomfant d’aquells anys, en el sector “negre” i anarquitzant. El 1903 viatjà per França, d’on extragué una densa experiència, repetidament utilitzada a la seva obra.
Aquesta s’inicià amb Diàlegs dramàtics (1904), completats per Diàlegs imaginaris (1906), que preludien la seva obra teatral, desenvolupada en dues etapes. En la primera destaca la influència dels autors escandinaus i russos, i es resol en drames de passions, expressades a través d’un llenguatge agosarat. En són característics: La dama alegre (1904), Arrels mortes (1906), Aigües encantades (1908), La dama enamorada (1908), Drama d’humils (1909), El gran Aleix (1911) i La dolça Agnès (1914). Les idees teatrals d’aquest període es contenen a L’art dramàtica i la vida (1908).
La crisi d’aquests anys l’obligà a un replanteig, en un intent d’acostar-se a les noves tendències de l’alta comèdia. Són exemples d’aquesta segona etapa: La senyora Isabel (1917), Garidó i Francina (1917), Si n’era una minyona... (1918), El gran enlluernament (1919), La dama de l’amor feréstec (1921), L’escola dels promesos (1922) i Un home genial (1923). Novament en crisi, es dedicà a la narrativa, que ja havia iniciat amb La novel·la d’Esther (1918). Els primers intents, L’home que tenia més d’una vida (1924) i Les facècies de l’amor (1925), culminaren en Els tres al·lucinats (1926), obra caracteritzada ja pels trets principals de la seva narrativa: psicologisme, materials autobiogràfics, individualisme, que el mantenen apartat dels corrents noucentistes. Seguiren Servitud. Memòries d’un periodista (1927), reflex de la seva experiència periodística, Una mica d’amor (1927) i Vida interior d’un escriptor (1928), a cavall entre la novel·la, les memòries i l’assaig.
Director de la “Biblioteca A tot vent”, hi edità El cercle màgic (1929), que obtingué el premi Crexells. En aquest període col·laborà a La Publicitat, L’Horitzó, El Diluvio i La Campana de Gràcia, que dirigí des del 1932.
La seva dedicació a la política, dins Esquerra Republicana de Catalunya, per la qual fou diputat a les corts i al Parlament de Catalunya, l’allunyà de les lletres, que reprengué el 1934 amb Camins de França, la seva obra mestra, i On són els pobres? Dos anys després publicà la novel·la La farsa i la quimera i el drama Anna darrera la cortina. L’agost del 1936 fou nomenat conseller d’assistència social, càrrec que ocupà poc temps. Enviat a París com a pagador de la Generalitat, en aquesta gestió fou convertit en el centre d’un escàndol, que el marginà després del món dels exiliats.
A partir del 1938 i fins a la seva mort escriví el vast cicle novel·lístic El pelegrí apassionat, en dotze volums que apleguen més de 6.000 pàgines (edició 1952-77), on abocà tota la seva experiència personal, tot reprenent part de la seva producció anterior, en un intent desigual i sense precedents de síntesi, justificació i alliberament. La publicació d’aquest cicle novel·lístic gegantí (insòlit per les seves dimensions en la narrativa catalana) suscità una violenta polèmica, ja que per tal de contestar unes acusacions de malversació de fons públics, l’autor hi revelà aspectes escandalosos, tant d’ordre polític com íntim, sobre destacades personalitats que hi apareixen amb el nom canviat. Tanmateix, com ha advertit Guillem Jordi Graells en el seu estudi aprofundit de l’obra (Realitat i ficció en “El pelegrí apassionat” de Joan Puig i Ferreter, tesina inèdita llegida a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1973), no es pot prendre com un relat exacte amb protagonistes emmascarats, ja que realitat i ficció es barregen en un tot narratiu difícilment destriable. També escriví centenars de poemes i el dietari Ressonàncies, redactat entre el 1942 i el 1952 i editat en dos volums: Ressonàncies (1975), corresponent a les anotacions de tema literari, i Memòries polítiques (1981), corresponent a la part política.
En els seus darrers anys, amb la salut molt malmesa, es dedicà a la correcció i a l’edició del cicle, a les Edicions Proa, represes a Perpinyà sota el seu patrocini. Fou ministre de Justícia del govern republicà a l’exili (1952-54).
Bibliografia
- Balaguer, E. (2005): “La missió en la vida. Notes sobre Camins de França”. Caplletra, 38, p. 9-28.
- Balaguer, E. (2007): “El diari i la recerca espiritual: Ressonàncies (1942-1952) de Joan Puig i Ferreter”, dins Borja, J.; Espinós, J.; Esteve, A. i Francès, M. À. (ed.): Diaris i dietaris. Alacant / València, Denes, p. 83-98.
- Benet i Jornet, J.M. (1992): La malícia del text. Barcelona, Curial, p. 101-115.
- Casacuberta, M. (2001): “La dama enamorada, un drama modern” (Pròleg), dins Puig I Ferrater, J.: La dama enamorada. Barcelona, Proa / TNC, p. 19-35.
- Fàbregas, X. (1972): Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona, Curial, p. 197-223.
- Foguet i Boreu, F. (2003): “Joan Puig i Ferreter: teatre d’idees i passions (1904-1912)”. Revista de Catalunya, 182, p. 50-92.
- Fuster, J. (1995): Papers d’exili. Assaigs, polèmiques i recensions (1950-1967). Barcelona, Curial, p. 151-157.
- Graells, G.-J. (1975): “Introducció”, dins Puig I Ferrater, J.: Ressonàncies 1942-1952. Diari d’un escriptor. Barcelona, Edicions 62, p. 9-36.
- Graells, G.-J. (1977): “Epíleg informatiu a les novel·les d’El pelegrí apassionat”, dins Puig I Ferrater, J.: El pelegrí apassionat. Vol. XII, L’ascensió. Barcelona, Proa, p. 397-430.
- Graells, G.-J. (1977): “Pròleg”, dins Puig I Ferrater, J.: Aigües encantades. Barcelona, Edicions 62, p. 5-22.
- Graells, G.-J. (2001): “Estudi introductori. La producció dramàtica de Joan Puig i Ferreter”, dins Puig I Ferrater, J.: Teatre complet, 1. Tarragona, Arola, p. 9-45.
- Graells, G.-J. (2002): “Introducció”, dins Puig I Ferrater, J.: Servitud. Memòries d’un periodista. Barcelona, Proa, p. 5-41.
- Massot i Muntaner, J. (1996): Escriptors i erudits contemporanis. Barcelona, PAM, p. 99-147.
- Sunyer i Molné, M. (1984): Els marginats socials en la literatura del grup modernista de Reus. Tarragona, Associació d’Estudis Reusencs.
- Sunyer i Molné, M. (2004): Modernistes i contemporanis. Estudis de literatura. Reus, Centre de Lectura, p. 89-98 i 99-108.