Vida i obra
El seu procés de formació estigué vinculat a sectors socials i culturals obreristes i populars, hereus del modernisme. A partir del 1914, començà a publicar a Los Miserables i Justicia Social articles en castellà de caràcter ideològic i moral, en els quals es posicionava al costat de la classe obrera en la defensa d’una societat més justa i l’atac al capitalisme. Mogut per aquests ideals, el mateix 1914 ingressà a les Joventuts Socialistes. Poc després treballà de vigiliant nocturn al moll de Barcelona i fou condemnat a pena de presó per un dels seus articles. El 1916 començà a col·laborar en català a Sabadell Federal, revista en què també publicà en castellà la sèrie Glosas de un socialista, signades amb el pseudònim Gorkiano.
L’any 1918 recollí alguns dels seus articles castellans a Humo de fábrica, llibre amb el qual volgué tancar una etapa de la seva carrera. Així, hi explica que, havent dubtat entre l’individualisme i el col·lectivisme, optà pel segon en ingressar a les Joventuts Socialistes, però que el comportament dels socialistes espanyols durant la Primera Guerra Mundial li provocà un desengany que el conduí a optar per l’individualisme. Per això, entre el març del 1917 i el maig del 1919 tirà endavant la «Fulla de subversió espiritual» titulada Un Enemic del Poble, en la qual exposà el seu pensament. En la secció “Mots-propis”, hi defensa la necessitat de no explicar la vida a través de cap ideologia ni teoria perquè l’individu és únic i està en evolució constant, de manera que no pot crear-se’n una imatge fixa ni precodificada.
També en aquesta publicació i en l’únic número d’Arc-Voltaic (febrer del 1918) començà a publicar poesia pròpia en català. Són composicions que mostren la seva herència modernista pel que fa als components individualista i vitalista (amb especial preferència per les obres de Gabriel Alomar i Joan Maragall), els quals li permeteren acostar-se a les avantguardes —sobretot al futurisme italià— vistes com a capaces de crear un art que respongui a l’essència de l’home i el món, és a dir: al canvi constant. Exposà teòricament tots aquests trets del seu pensament literari en els textos “Concepte de poeta” (publicat a Mar Vella al desembre del 1919) i Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest català futurista (1920). En aquests dos textos també es fa patent el seu Romanticisme en les imatges de guerra, corsaris i lladres que tenen l’origen en el paisatge familiar del port de Barcelona i en la seva concepció heroica de la vida i de la tasca poètica.
Molts dels poemes que durant aquests anys publicà en diverses revistes foren aplegats al seu primer recull, Poemes en ondes hertzianes (1919), on és ben clara la fascinació que exerciren en ell Marinetti, els futuristes italians i, encara més, Apollinaire; potser veié en aquests, i en l’avantguardisme que exemplificaven, el model literari que no havia trobat en el Noucentisme burgès. Hi combina l’admiració pel món “futur” de la màquina amb els paisatges, visuals i socials, del seu barri, la Barceloneta.
Al llarg de tota aquesta evolució confluí amb Joaquim Torres i Garcia (a qui havia conegut el 1916) en la seva concepció de l’art i amb el vibracionisme del pintor Rafael Barradas, al mateix temps que se situà als antípodes d’obres de contemporanis i amics seus com J.V. Foix o Marià Manent. El xoc intel·lectual entre aquests poetes es manifestà en fronts molt diversos, com alguns poemes seus en què es critica la concepció de l’art de Foix i Manent, o en els atacs que rebé des de la revista foixiana Monitor. Com a oposició a aquesta darrera, i després d’haver fracassat un projecte de revista titulada L’Estel Solitari, feu aparèixer la revista Proa. En els seus dos únics números (1921), ell i Tomàs Garcés hi atacaren les concepcions polítiques de Monitor i hi defensaren l’independentisme català.
També el 1921 publicà el seu segon llibre de poemes, L’irradiador del port i les gavines. Com en el seu primer llibre, el millor de la seva poesia ofereix aquesta fidelitat al món de veïnat obrer on cresqué. Com ja havia anunciat al final del llibre anterior, a partir d’aquest volum la seva poesia intentà acostar-se a la vida en canvi constant a través de l’herència romàntica (l’exaltació de la infantesa, la presència de personatges com ara mariners o aventurers, etc.), l’ús de la poesia popular, l’expressió d’un intens vitalisme i algunes tècniques literàries promogudes per les avantguardes.
Des del 1917, gràcies a S. Segura, treballà de cap de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes, ofici que li permeté entrar en contacte amb molts escriptors i artistes de l’època, especialment amb membres destacats del noucentisme, dels quals es feu amic, però amb qui no coincidí mai en pensament social i literari (així, el 1923 publicà l’article “Una generació sense esperit”, duríssima crítica al noucentisme i als seus hereus). El juliol del 1918 es casà amb Carme Eleuterio. Aquest mateix any començà a declarar-se-li la tuberculosi que havia de dur-lo a la mort. En els anys següents feu cures de repòs a diversos indrets de Catalunya i Espanya. Precisament d’una estada al sanatori La Fuenfría (Cercedilla) i d’una visita a Madrid nasqué el seu tercer llibre de poemes, Les conspiracions (1922), amb poemes plens d’exaltació nostàlgica de Catalunya. És una crida a la lluita per l’alliberament de Catalunya del jou castellà en les línies de les idees defensades a Proa.
Les línies mestres de la seva obra poètica continuaren intactes en els seus dos reculls següents. Si bé les tècniques avantguardistes hi eren deixades més de banda que en els seus dos primers llibres, hi segueix cantant l’aventura canviant i sempre renovada de la vida, objectiu per al qual considera del tot adequat l’ús de la cançó popular. Ell mateix declarà que «aquells qui parlin de la conversió meva serà que no veuran com amb la vella forma jo puc dir un poema on la imatge és més viva que ells no l’haurien feta». Així, La gesta dels estels (1922) és una reivindicació de la cançó en aquest sentit vitalista i El poema de la rosa als llavis (1923) utilitza l’aventura amorosa com a fil conductor per a presentar la seva visió de la vida en etern renovellament. Aquest llibre presenta, amb una franquesa que no té res de superficial, l’epifania de l’acte eròtic que esclata amb l’entusiasme vital i romàntic del poeta. El seu darrer llibre de poemes, Óssa menor, fou publicat pòstumament el 1925. Tanmateix, no tingué temps d’abandonar l’avantguardisme ja que se subtitula “fi dels poemes d’avantguarda”.
També havia publicat textos en revistes i diaris com La Revista, Vell i Nou, Vila-Nova, El Dia de Terrassa, La Publicidad i Paraules de Sabadell, entre d’altres. Així mateix havia escrit les proses “Els nens de la meva escala”, aparegudes a la revista La Mainada entre el 1921 i el 1923.
Després de la seva mort, tot i la gran distància estètica i ideològica que l’havia allunyat de Tomàs Garcés des del 1922 i el 1923, aquest altre poeta dugué a terme una relectura de l’obra salvatiana des de la pròpia ideologia catòlica i conservadora que la mistificà durant molts anys. Semblantment, des del final dels anys cinquanta, la seva obra fou rellegida des d’una perspectiva marxista que la convertí en referent del realisme històric. El 1962 s’edità per primer cop el volum Poesia, que recopila tota la seva obra en vers. El 1975 aparegué també Mots propis i altres coses, amb bona part de l’obra assagística, i el 1984, Epistolari de Joan Salvat-Papasseit, una selecció de la seva correspondència.
Bibliografia
- Aisa, F. i Morros, R. (2002): Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta. Barcelona, Virus.
- Aulet, J. (1991): “La recepció de la poesia de Joan Salvat-Papasseit durant la dècada dels seixanta”. Els Marges, 44, p. 88-104.
- Aulet, J. (2005): “Estudi preliminar”, dins Salvat-Papasseit, J.: L’irradiador del port i les gavines. Barcelona, Edicions 62, p. 7-34.
- Balaguer, J.M. (1986): “Avantguardes literàries i actituds polítiques”, dins Diversos autors: Catalanisme: història, política i cultura. Barcelona, L’Avenç, p. 147-164.
- Balaguer, J.M. (1994): “Poemes en ondes hertzianes, una reflexió sobre les paradoxes d’un programa de l’art modern”. Circulart, 36, p. 12-13.
- Balaguer, J.M. (1997): “La literatura catalana i l’avantguarda”, dins Gabriel, P. (dir.): Història de la cultura catalana. Vol. VIII: Primeres avantguardes 1918-1930. Barcelona, Edicions 62, p. 125-150.
- Fuster, J. (1977): “Introducció a la poesia de Joan Salvat-Papasseit”, dins Contra el Noucentisme. Barcelona, Crítica, p. 11-60.
- Garcés, T. (1972): Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits. Barcelona, Selecta, p. 63-70.
- Gavagnin, G. (2007): “Mites i objectes futuristes en la poesia de Salvat-Papasseit. Apunts de lectura comparada”. Estudis Romànics, 29, p. 193-212.
- Gavaldà Roca, J.V. (1988): La tradició avantguardista catalana. Proses de Gorkiano i Salvat-Papasseit. Barcelona, PAM.
- Mas López, J. (2004): Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku. Barcelona, PAM.
- Molas Batllori, J. (1987): “Els moviments d’avantguarda: Joan Salvat-Papasseit”, dins Molas, J. (dir.): Història de la literatura catalana. Part moderna. Barcelona, Ariel, vol. 9, p. 328-376.
- Molas Batllori, J. (1997): “Pròleg”, dins Salvat-Papasseit, J.: Poesies. Barcelona, Ariel, p. 5-78.
- Salvat, R. (1977): “En torno a Humo de fábrica y a Joan Salvat-Papasseit (Introducció)”, dins Salvat-Papasseit, J.: Humo de fábrica. Barcelona, Galba, p. 7-51.
- Sobrer, J.M. (1975): “Pròleg”, dins Salvat-Papasseit, J.: Mots-propis i altres proses. Barcelona, Edicions 62, p. 5-15.