Vida
Fill de pares obrers. A setze anys obtingué el títol de professor de català, i el 1938 ocupà oficialment una plaça d’ensenyament primari a Granollers. Ingressà a la Universitat de Barcelona (1939) i es llicència en llengües clàssiques l’any 1942. Durant el seu pas per la universitat començà l’activitat catalanista i antifranquista, orientada molt especialment vers la defensa de la llengua i la cultura catalanes, aleshores prohibides per la dictadura, causa en la qual s’uní a condeixebles, entre els quals hi havia Josep Palau i Fabre, Frederic-Pau Verrié i Josep Romeu.
El 1942 assistí a les sessions clandestines dels Amics de la Poesia, on conegué algunes figures de la cultura catalana que no s’havien exiliat. Aquell mateix any hagué de passar una llarga temporada de repòs a Cantonigròs (Osona) per guarir-se de la tuberculosi. L’aprofità per llegir molt i formar-se, sobretot en literatura. El 1944, d’una manera privada i sota la protecció de la parròquia, creà el Concurs de Poesia de Cantonigròs, que aviat es convertí en aglutinador de la cultura catalana sota el franquisme, per on passaren personalitats i que impulsà joves escriptors.
Cofundador de la revista clandestina Ariel (1946), fou lector de català a la Universitat de Liverpool (1948-50), des d’on connectà amb exiliats a la Gran Bretanya, com ara Josep Maria Batista i Roca, Josep Trueta i Josep Manyé. En tornar a Catalunya, multiplicà les activitats de promoció cultural i de mentor de joves, i les seves múltiples iniciatives en aquest camp, com també en el de l’ensenyament, el convertiren en un capdavanter de la resistència cultural antifranquista: cofundador de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954), intervingué en la preparació dels primers professors de català a partir dels anys cinquanta, inicialment en les classes particulars de literatura impartides al seu domicili, i orientà i aconsellà alguns escriptors joves (Jordi Cots, Cèsar, Nogués, etc.).
El 1961 impulsà la Junta Assessora per als Estudis de Català, que expedia títols de llengua, entitat que vinculà a Òmnium Cultural, organització de la qual esdevingué membre l’any següent i on ocupà durant anys el càrrec de secretari tècnic. Des d’aquesta institució fou l’artífex de diverses iniciatives cabdals: la Delegació d’Ensenyament Català (1965), que dotava l’ensenyament del català d’una infraestructura i d’un cos de docents; el premi Sant Jordi de novel·la, a partir de la nova etapa iniciada el 1960, i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre les de més repercussió. Donà, a més, suport actiu als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, i per una de les edicions del certamen (1972, a Ginebra) fou sancionat per les autoritats espanyoles.
La seva inquietud per una educació que, en la mesura del possible, eludís les imposicions i l’assimilacionisme del règim el portà a ser un dels promotors del Centre d’Influència Catòlica Femenina (CICF) l’any 1950 (des del 1970 Centre d’Influència Catòlica, CIC), del qual fou director i, posteriorment, a fundar l’escola Thau (1963), de la qual fou director i professor, un dels pocs centres d’ensenyament on, contràriament a les disposicions del franquisme, la llengua vehicular era el català, que també s’emprava de manera habitual a les aules. El 1996 s’inaugurà un segon centre, l’escola Thau Sant Cugat. L’any 1975 fundà el Consell Català d’Ensenyament.
Paral·lelament a l’activitat associativa i pedagògica, a banda de la fundació d’Ariel, començà a desenvolupar el seu vessant de crític literari a la revista Forja, inicialment el butlletí de l’escola Virtèlia. Col·laborà en diverses revistes, com Pont Blau, Vida Nova i Serra d’Or, de la qual formà part del consell de direcció i, més tard, en el diari Avui. Partidari decidit del monolingüisme, amb el català com a llengua oficial de Catalunya, denuncià sovint certes defenses del bilingüisme com un intent soterrat de substitució del català i com una mostra de sucursalisme. Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), del PEN Club, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del consell consultiu de la Plataforma per la Llengua, el 1979 fou elegit membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, i en 1984-87 fou el primer president de la Societat Catalana de Pedagogia.
Jubilat el 1997, per la seva trajectòria obtingué el primer premi Ramon Fuster, del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (1981), el Premi d’Honor Jaume I (1982), la Creu de Sant Jordi (1982), el premi Atlàntida del Gremi d’Editors per la tasca de crític literari (1987), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1992), la Medalla al mèrit científic de l’Ajuntament de Barcelona (1997), el doctorat honoris causa per la Universitat Ramon Llull (1998) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2001). L’any 2013 la seva vida i la seva obra foren objecte d’una exposició d’homenatge al Palau Robert de Barcelona. Des del 1991 el Consell Comarcal del Ripollès convoca el certamen literari Premis Literaris infantils i juvenils Joan Triadú. El 1996 fou inaugurada a Vic la Biblioteca Joan Triadú. A Ribes de Freser, vila natal de l’escriptor, rep el seu nom un dels dos centres d’ensenyament (Institut Joan Triadú), i el 2014 li fou dedicat un monument.
Obra
Bé que publicà un recull de poemes, Endimió (1948), d’acusat simbolisme, i el volum de proses El Collsacabra (1956), el gruix de la seva producció literària correspon a la crítica, camp en el qual mostra una profunda influència de Carles Riba, i que publicà en formats diversos (articles, introduccions, pròlegs o llibres). Els escrits crítics de Triadú exerciren una influència considerable en escriptors, crítics i editors, malgrat defensar de vegades posicions no exemptes de controvèrsia. Curador d’antologies, destaquen Antologia de contistes catalans (1950), autèntica novetat, i Antologia de la poesia catalana,1900-1950 (1951), d’on, ja impresa, la censura feu treure poemes de Gassol i d’Esclasans. L’antologia, que exalça la figura de Carles Riba per damunt de Carner i dona relleu a poetes de postguerra, alçà alguna polèmica, fins i tot en la revista de Mèxic Pont Blau. Poc després publicà Anthology of Catalan Lyric Poetry (1953), l’extens pròleg de la qual s’edità sota el títol de Panorama de la poesia catalana (1953). Tingué cura de l’edició de les antologies poètiques de diferents autors (Carles Riba, Joan Oliver i Josep Sebastià Pons) i el 2004 edità 100 poesies catalanes que cal conèixer (2004).
Divulgà l’estètica i la metodologia crítica de Carles Riba a La poesia segons Carles Riba (1954) i Per comprendre Carles Riba (1993), i publicà els reculls crítics La literatura catalana i el poble (1961), Llegir com viure (1963), Una cultura sense llibertat (1978), La novel·la catalana de postguerra (1982), La poesia catalana de la postguerra (1985) i La ciutat dels llibres (1999). Amb Eduard Artells edità tres volums de Lectures escollides (1962-69). Autor dels volums memorialístics Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (2002, premis Fundació Trias Fargas 2001 i Crítica Serra d’Or 2002) i Memòries d’un segle d’or (2008, premi Crítica Serra d’Or 2009). També és autor de la breu biografia Narcís Oller (1955) i d’algunes traduccions: feu les versions al català dels Sonets (1968) de Shakespeare i de les Olímpiques (1963) de Píndar, del qual feu també la versió de part de les Odes per a la Fundació Bernat Metge (1957 i 1959). L’any 2009 publicà Textos i pretextos de pedagogia. 1938-2008 i la correspondència amb Pere Calders Estimat amic. Cartes i textos.
El fons personal de Joan Triadú, conservat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, conté els originals d’articles i dietaris, a més de conferències, discursos, presentacions, debats i intervencions en actes, especialment literaris, així com documentació sobre lectures, sobre el concurs literari de Cantonigròs, sobre la polèmica entorn de la no concessió a Josep Pla del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, sobre la Junta Assessora pels als Estudis de Català i la Junta Permanent de Català i una abundant correspondència amb primers noms de la cultura i la literatura catalanes.
Bibliografia
- Diversos autors (1993): Creació i crítica en la literatura catalana. Barcelona, Universitat de Barcelona.
- Broch, Àlex (2003): “Víctimes i botxins”. Revista del Centre de Lectura, 4t trimestre, p. 42-43.
- Manent, Albert; Pla, Ramon (cur.) (1993): Miscel·lània a Joan Triadú. Barcelona, PAM.
- Pons, Agustí (1994): Joan Triadú, l’impuls obstinat. Barcelona, Pòrtic.
- Serés Seuma, Teresa (1995): “Joan Triadú, l’aposta per un simbolisme transcendent”, dins Perpinyà, Núria (ed.): Lectures al Quadrat. Lleida, Universitat de Lleida / Pagès Editors.