Vida i obra
Llicenciat (1881) en dret per la Universitat de Barcelona i doctorat (1882) a Madrid amb una tesi sobre els Usatges. Feu nombrosos viatges que contribuïren notablement a la seva formació i que li permeteren tenir un coneixement directe de molts indrets d’Europa, del Pròxim Orient i del nord d’Àfrica. La visita a Egipte, a Palestina i a Mesopotàmia estimulà el seu interès per l’arqueologia i per les civilitzacions antigues.
Les seves investigacions s’iniciaren el 1892 als arxius catalans, i tot seguit a la Bibliothèque Nationale de París, a la de l’Academia de la Historia de Madrid i als arxius de Sevilla, i continuaren fins a la seva mort. El resultat fou una abundant bibliografia centrada principalment en l’estudi del període medieval i que fou recollida, en bona part, a IEC. Els seus primers XXV anys (1935).
Les principals directrius de la seva recerca foren l’anàlisi de la història pirinenca (Investigación histórica sobre el Vizcondado de Castellbò. Con datos inéditos de los Condes de Urgell y los Vizcondes de Ager, 1900, i la monografia inacabada sobre el comtat del Pallars, escrita juntament amb Francesc Carreras i Candi i per la qual recorregueren junts les seves comarques i les veïnes, i investigà en especial a l’arxiu de la Seu d’Urgell); la història dels ordes del Temple i de Sant Joan (Les cases de templers i hospitalers de Catalunya, 1910); l’aportació dels jueus catalans, sovint, amb la col·laboració del prestigiós hebraista francès Moisès Schwab (Documents sur les juifs catalans aux XI, XII et XIII siècles, 1914), i l’aplec de documentació sobre la llengua i la literatura catalanes medievals, així com el recull d’actes de processos criminals medievals, rellevant per a la història dels costums.
Alguns dels seus escrits foren, en el seu moment, veritables descobertes, com la publicació de les Homilies d’Organyà (“El més antic text literari escrit en català. Precedit per una col·lecció de documents dels segles XI, XII i XIII”, Revista de Bibliografia Catalana, 1904) i la localització de la tomba d’Anselm Turmeda (“Una visita a la tomba de l’escriptor català Fra Anselm Turmeda en la ciutat de Tunis”, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1910). D’altres foren estudis pioners sobre aspectes oblidats per la historiografia catalana del moment, com la monografia “La esclavitud en Cataluña en los últimos tiempos de la Edad Media” (Revue Hispanique, 1917), i el llibre Sempre han tingut bec les oques (1905-06, 2 vol.; altres dos restaren inèdits).
També fou l’introductor de la confecció d’itineraris reials que ajudessin a elaborar la biografia dels sobirans, i, ensems, donessin elements de contrast per a valorar la veracitat de les dades donades en documents o cròniques de l’època. Així, seguí aquest procediment des que publicà els itineraris d’Alfons I (1904), de Pere I (1905-07) i d’Alfons III (1909). Ara bé, no es conformà només a donar unes simples llistes de dates, sinó que procurà assenyalar les rectificacions i els conflictes que els documents suscitaven. Un dels seus llibres més destacats d’aquest gènere és l’Itinerari de Jaume I el Conqueridor (1918), amb el qual volgué posar les bases per a l’estudi del regnat d’aquest monarca i dilucidar la veracitat de la seva famosa crònica autobiogràfica.
D’entre la seva extensa bibliografia també cal destacar Cartoral dels templers de les comandes de Gardeny i Barbens (1899), Los vescomtes de Bas en la illa de Sardenya (1901), La casa de Moncada en el vizcondado de Bearn (1901-02), Viatges de l’infant Pere, fill de Jaume I, en els anys 1268 i 1269 (1908), Notes per a la biografia del trovador Guerau de Cabrera (1910) i Noves i documents inèdits sobre la família senyorial de Caboet i la qüestió d’Andorra (1918).
D’ençà dels seus primers articles, comptà amb la col·laboració de Carreras i Candi, amb qui organitzà el I Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (1908) i revitalitzà la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1900 ingressà en aquesta entitat amb el discurs La expansión y dominación catalana en los pueblos de la Galia meridional; en fou secretari durant disset anys, impulsà la creació del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (des del 1901), promogué la introducció del català a les Memorias, i escriví una extensa ressenya històrica de la institució “Dos siglos de vida académica” (1917), dins el Butlletí de l’Acadèmia de Bones Lletres, resum de les actes d’aquesta institució.
Fou un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, on desenvolupà una intensa activitat no prou reconeguda, tant en l’etapa inicial (1907-11) quan era un centre d’investigació bàsicament històrica, com més endavant. Publicà articles destacats en l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans (“Nota de geografia històrica”, 1907, “El procés de les hosties contra els jueus d’Osca en 1377”, 1911-12) i, sobretot, s’ocupà de la redacció de la crònica històrica i de nombroses notes bibliogràfiques de la publicació. Així mateix, s’encarregà de l’elaboració d’importants informes i memòries fets per l’IEC, com ara els referents als arxius catalans (el més extens, del 1908, signat conjuntament amb Jaume Massó i Torrents, i el del 1914, amb Antoni Rubió i Lluch) o el dictamen sobre les obres que calia fer al Palau de la Generalitat (en col·laboració amb Josep Puig i Cadafalch), que propicià la llarga monografia conjunta sobre l’edifici apareguda a l’Anuari de 1909-10. Molt interessat en les qüestions lingüístiques, signà les Normes ortogràfiques aprovades per l’IEC el 1913, però manifestà el seu desacord amb la reforma que se’n feu el 1917.
S’inscriví plenament en el mètode positivista per la importància que atorgà a la base documental i la realització de monografies especialitzades. Posseí una concepció personal ben elaborada sobre la història i el treball de l’historiador, en bona part gràcies al fet que seguí atentament la historiografia europea de l’època i s’interessà per qüestions de caràcter filosòfic. Així, en l’“Advertència” inicial del seu itinerari de Jaume I, admet que la història no es pot limitar a la “simple narració dels regnats o als fets estrictament polítics” i reitera que “l’historiador no pot mai oblidar les personalitats excepcionals”. En el llibre Sempre han tingut bec... defensà “la superioritat dels temps presents en comparació amb el passat” i assumí la idea de Josep Coroleu que, en l’ordre social, l’evolució és progressiva.
Una altra de les seves constants fou la preocupació per mostrar la relació entre la història de Catalunya i la d’altres països europeus, cosa que feu gràcies als seus amplis coneixements bibliogràfics i al contacte personal amb erudits estrangers, especialment francesos i italians; aquests li permeteren col·laborar en revistes com Revue Hispanique, Revue des Études Juives i Le Moyen Âge. Defensà, a més, la institucionalització de la història per tal de possibilitar l’avenç d’aquesta disciplina.
Els seus mèrits foren reconeguts per la Real Academia de la Historia i per l’Academia Sevillana de Buenas Letras, la societat Almeida Garret de Lisboa i, fins i tot, per la República Francesa, que el nomenà Officier d’Instruction Publique. En morir, donà els seus llibres i documents a l’IEC. També feu donació d’un llegat a la Secció Històrico-Arqueològica per a l’adquisició d’obres d’egiptologia, assiriologia i altres civilitzacions de l’Orient antic, i un altre a la RABLB per premiar una monografia d’història de Catalunya. Deixà obra inèdita, principalment notes aplegades en les seves recerques arxivístiques i còpies de documents.
Els seus viatges han estat recollits a Cafè i quilombo. Els diaris de viatge de Joaquim Miret i Sans (1900-1918) (2005), per Philip D. Rasico.
Bibliografia
- Ferrer, M.T.: J. Miret i Sans. Semblança biogràfica, IEC, Barcelona 2003.
- Gaziel: Tots els camins duen a Roma. Memòries, vol. II, Edicions 62-La Caixa, Barcelona 1981, p. 244-245.
- Rasico, Philip D.: Cafè i quilombo. Els diaris de viatge de Joaquim Miret i Sans (1900-1918), IEC, Barcelona, 2005
- Valls i Taberner, F.: “Necrologia. En Joaquim Miret i Sans”, Anuari de l’IEC MCMXV-XX, p. 838-841.