Provinent d’una família catòlica irlandesa, estudià a la Universitat de Delaware, on es graduà en ciències polítiques i història el 1965. Tres anys més tard es doctorà en dret a la Universitat de Syracuse de Nova York. El 1969 inicià l’exercici de l’advocacia. Afiliat al Partit Demòcrata, del 1970 al 1972 fou regidor pel comtat de New Castle (Delaware). El 1973 fou elegit senador per aquest estat, càrrec en el qual fou confirmat en les successives eleccions. Al Senat presidí el Comitè Judicial (1987-95), el Comitè d’Afers Estrangers (2001-03 i 2007-09) i la Comissió de Control de Narcòtics (2007-09). El 1991 s’oposà a la intervenció militar contra l’Iraq després de la invasió iraquiana de Kuwait, i el 2003, en canvi, defensà l’ofensiva militar unilateral contra aquest país i l’enderrocament del règim de Saddam Ḥusayn, tot i que posteriorment criticà el curs de la guerra. El 1987 concorregué a les primàries com a candidat a la presidència dels Estats Units, i novament el 2007. En la campanya per a aquestes eleccions, Barack Obama el nomenà candidat a la vicepresidència, càrrec per al qual fou elegit en les eleccions del 4 de novembre i al qual accedí el 20 de gener de 2009. El gener del 2017, conclòs el seu segon mandat (2012-16), rebé la Medalla Presidencial de la Llibertat.
El març del 2020 obtingué un clar avantatge en les primàries de les eleccions presidencials sobre el candidat de l’ala esquerra del Partit Demòcrata Bernie Sanders. A l’agost la senadora Kamala Harris s’incorporà a la candidatura de Biden com a aspirant a la vicepresidència. Durant la campanya electoral el president Donald Trump, que optava a la reelecció, fou acusat pel Partit Demòcrata d’intentar boicotejar la candidatura de Biden pressionant el govern d’Ucraïna perquè investigués els negocis suposadament tèrbols del seu fill. Aquesta maniobra comportà la presentació d’un procés de destitució (impeachment) que el Senat, dominat pels republicans, aturà.
Les eleccions presidencials del 3 de novembre de 2020 donaren una clara victòria a Biden, que obtingué 306 vots electorals contra 232 de Trump. En un clima dominat per la pandèmia de la COVID-19 i per les protestes i l’ocupació temporal del Capitoli per partidaris de Trump disconformes amb el resultat de les eleccions, Biden prengué possessió de la presidència dels Estats Units el 20 de gener de 2021.
La presidència
A grans trets, el seu mandat fou un intent de recuperar les polítiques de l’administració Obama. Els primers mesos del mandat signà una sèrie d’ordres executives i accions legals en els camps d’immigració, sanitat i medi ambient i de mesures dràstiques per a recuperar la malmesa economia dels Estats Units arran de la pandèmia de la COVID-19, com l’American Rescue Plan (març del 2021) i la Inflation Reduction Act (agost del 2022). Tot i que en conjunt l’economia es recuperà notablement (creixement del 5,7% del PIB el 2021), la inflació i les consecutives pujades dels tipus d’interès repercutiren en una percepció negativa de la gestió econòmica. Biden també rellançà la política ambiental de limitació gradual de combustibles fòssils i de foment d’energies renovables i, immediatament després de prendre possessió, cancel·là la retirada dels Estats Units de l’Acord de París impulsada per l’administració Trump, prevista per al juliol del 2021.
El seu govern fou també molt proactiu en la protecció dels drets de les minories i col·lectius més desafavorits o discriminats. El 2022 nominà la primera dona afroamericana com a membre del Tribunal Suprem, i el mateix any, amb la Respect for Marriage Act, retirà als governs dels Estats la potestat de vetar els matrimonis homosexuals. Rebé, tanmateix, un revés en aquest camp quan al juny el Tribunal Suprem dictà la sentència Dobbs versus Jackson Women’s Health Organization, que limitava el dret a l’avortament establert per dues sentències anteriors el 1973 i el 1992.
En política exterior, Biden també revertí les mesures aïllacionistes del seu predecessor, refent el compromís amb l’Aliança Atlàntica, però el primer any en la presidència el seu govern experimentà un fort revés amb la caòtica retirada de les forces nord-americanes de l’Afganistan, resultat de l’acord de pau entre el president Trump i els talibans, cosa que donà lloc a un agre intercanvi d’acusacions creuades entre republicans i demòcrates. Biden també renovà el suport militar a Taiwan en cas d’una hipotètica invasió, el manteniment de sancions a la Xina, que fonamentava en les acusacions de competència deslleial, i advertí Pequín pel seu expansionisme regional al mar del Sud de la Xina.
Davant la invasió russa d’Ucraïna iniciada el febrer del 2022, al capdavant de l’OTAN el govern dels Estats Units imposà noves sancions a Rússia i donà suport a Ucraïna, subministrant-li ajut logístic, humanitari i armamentístic, gràcies al qual pogué frenar l’avenç militar rus. Bé que els aliats occidentals descartaren intervenir directament en la guerra, la tensió internacional entre les dues potències augmentà fins a nivells inèdits des dels moments més greus de la guerra freda. El suport a Ucraïna, a més, es veié erosionat per les dissensions entre els socis occidentals i no fou fins a la presidència en funcions (novembre del 2024, poc després que els demòcrates haguessin perdut les eleccions), que Biden autoritzà Ucraïna a utilitzar míssils de llarg abast en territori rus.
L’atemptat terrorista massiu perpetrat per l’organització Hamàs a Israel el 7 d’octubre de 2023 fou l’inici del segon conflicte bèl·lic d’abast internacional en què s’involucrà l’administració Biden. Tot i donar suport inequívoc a Israel en l’ofensiva militar a Gaza contra Hamàs i pocs mesos més tard al Líban contra Hezbol·là, el govern nord-americà criticà l’operació del govern israelià presidit per B. Netanyahu per desproporcionada i per castigar innecessàriament la població civil. Les admonicions i les amenaces de retirada de suport logístic i militar dels Estats Units no es feren mai efectives i el govern israelià continuà la guerra amb la mateixa contundència.
El 25 d’abril de 2023 anuncià la seva precandidatura a la reelecció del 2024, mantenint a Kamala Harris com a vicepresidenta. Però la seva actuació al primer debat televisiu amb Trump el juny del 2024 i els seus lapsus a la cimera de l’OTAN al juliol causaren molt neguit als demòcrates, que qüestionaren la seva viabilitat com a candidat. Finalment renuncià a la candidatura a la reelecció el 21 de juliol i donà suport a Kamala Harris.