Vida i obra
Fill dels nobles Josep de Móra i Cirera i Francesca Catà i Vinyola, el 1749 heretà de la seva mare els drets sobre el marquesat de Llo, a la Cerdanya —que fou convertit en títol de l’Estat espanyol per Ferran VI el 1752—. Estudià al convent dels dominicans de Santa Caterina (Barcelona) i, després, visità en un viatge iniciàtic importants ciutats d’Europa (París, Viena, Londres, Amsterdam, Torí, Roma); d’aquesta estada a l’estranger feu una relació que deixà inèdita, com la major part dels seus escrits. Josep Rafel Carreras el fa autor d’un altre escrit inèdit, que tracta sobre heràldica, titulat Geología o nobiliario del Principado de Cataluña. A la seva vasta cultura cal afegir el domini que tenia de diversos idiomes. Coneixia el francès, l’alemany i l’italià i tenia un bon domini del llatí. A l’abril del 1725 es casà amb Violant d’Areny i Buïgues, de Tremp, i al març del 1729 fou un dels acadèmics fundadors de l’Acadèmia sense nom, hereva de l’Acadèmia Desconfiada i antecedent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Els acadèmics que envoltaren el marquès de Llo foren, entre d’altres, Francesc de Sentmenat, Bernat Antoni de Boixadors, Ramon de Dalmases, Pere Serra i Postius, Antoni de Bastero, Agustí d’Eura, Agustí Lluís Verde, Francesc Xavier Garma i Jaume Caresmar. El 1747 n’esdevingué vicepresident i director efectiu, i el 1751 es traslladà a Madrid, on aconseguí que Ferran VI acollís sota la seva protecció l’Acadèmia n’aprovés els estatuts (1752). La nova situació institucional, però, no alterà els objectius originals i prioritaris de la institució: l’estudi de la història, i particularment de la història de Catalunya. En un primer moment, sota la presidència de Bernat Antoni de Boixadors, comte de Peralada, l’Acadèmia es posà a treballar amb l’objectiu de confeccionar un diccionari històric de Catalunya, però, considerant que aquest projecte no era tan útil com l’elaboració d’una història, s’acordà dirigir els esforços cap a aquest segon propòsit. També, i com a procediment previ, existí un compromís per a establir un mètode uniforme d’acord amb el criticisme bibliogràfic i documental que formulaven els cercles d’historiadors més renovadors de l’època (vg. historiografia de la Il·lustració). En les tres iniciatives Móra emprà ingents esforços, però, al final, només aconseguí resultats tangibles en l’aspecte metodològic, i encara d’una manera parcial.
Entre els papers d’aquest autor que es conserven actualment a l’Acadèmia es poden llegir algunes entrades per al diccionari i un pla per a confeccionar la història de Catalunya. Tot, però, són anotacions molt esclarides i lleugeres. L’esbós per a la història de Catalunya afavoria –com era costum en aquell moment– l’època medieval, i particularment el període de la invasió musulmana, un temps del qual brollen amb la investigació documents autèntics i en què, per a la recuperació de la seva llibertat, Catalunya començà a constituir-se en país. El mètode que pensava seguir pretenia anar relacionant els fets d’una manera senzilla, amb poques aturades, o cap, en l’exposició de la varietat d’opinions, per tal de no importunar el lector, però, per satisfer alhora l’estudiós, es planejava incloure al marge un resum dels discursos acadèmics que tocaven punts concrets i, per als temes més substancials, al final de cada llibre es recollirien les dissertacions senceres i els documents justificatius. La història de Catalunya, per tant, havia de ser l’obra de l’Acadèmia, i els acadèmics hi havien de contribuir amb les seves comunicacions. Dins l’allau de discursos presentats pels membres de la corporació se’n poden destacar dos de Móra: Disertación del origen del nombre de Cataluña y los catalanes i Sobre si los catalanes asistieron a la elección del Rey D. Pelayo. El primer fa referència a un tema especiós i una mica bizantí, tractat d’una manera recurrent per nombrosos acadèmics, però el segon incideix en una polèmica heretada del pensament historicopolític del Barroc. L’exaltació política de la figura de Pelagi que havien dut a terme historiadors regnícoles siscentistes com Mariana, Abarca o Pellicer és una forma de justificar històricament la potestat divina dels reis (l’absolutisme) i l’origen unitari d’Espanya. Davant d’això, els historiadors catalans del mateix segle havien promogut la teoria del pactisme amb relació als orígens carolingis del Principat. La reivindicació carolina, i la mateixa vinguda de Carlemany a Catalunya –encara que totalment falsa–, fou defensada per acadèmics com Josep Bastero i Joan Francesc de Molina a través de sengles discursos, però l’opinió que produí més repugnància –i que contradiu Móra– fou la que donava per fet la concurrència dels catalans en l’elecció de Pelagi.
Les recerques històriques de l’Acadèmia sobre temes de vegades força especulatius convisqueren amb un reiterat desig crític, del qual el mateix Móra participà amb senzilles contribucions, més reflexives que pràctiques. Se’n poden ressenyar dos discursos: Señalar las quatro principales reglas de la crítica y hazer juhizio de ellas i Dissertación sobre la utilidad de la historia. Més maduresa i disposició demostra en el tractat titulat Observaciones sobre los principios elementales de la historia, inclòs en els volums I i II de les Memòries de l’Acadèmia dels anys 1756 i 1868, encara que aquesta part publicada representa una porció del projecte que havia ideat el marquès de Llo. El pla previst dividia l’obra en tres volums amb els continguts següents: el primer havia de tractar dels autors impresos i dels manuscrits; el segon havia de contenir una digressió sobre la tradició, un capítol sobre els instruments adients per a la investigació històrica i una dissertació sobre els segells que havien fet servir els sobirans des dels primers reis catalans fins als Borbó, i el tercer havia d’estudiar les monedes i inscripcions. Malauradament, el darrer volum no s’arribà a publicar, i, del segon, només es redactà el capítol sobre la tradició.
El primer treball de les Observacions, aparegut en el primer volum de les Memòries de l’Acadèmia de l’any 1756, constitueix el cos central de l’aportació metodològica de Móra. La primera part segueix la línia de la crítica desenvolupada per l’escola valenciana i la segona és un tractat de paleografia i diplomàtica. Comença declarant-se seguidor dels crítics del Barroc en transició vers la Il·lustració –els “novatores”–, com Nicolás Antonio, Juan de Ferreras, el marquès de Mondéjar i el pare Jacinto Segura, autor d’una destacada obra metodològica titulada Norte crítico (1733); continua després exposant les qualitats i circumstàncies que ha de tenir un bon historiador, atenent inicialment la relació d’aquest amb la seva pàtria. Encara que es persegueix la veritat, es fa sota uns límits; d’aquesta manera, si la veritat actua en perjudici de l’honor del príncep i de la pàtria, Móra considera excusable dissimular els fets. Després d’advertir sobre aquest punt i assumir que les flaqueses afecten fins i tot els cronistes més honestos, continua escrutant les aptituds intrínseques o inherents al bon historiador: la integritat o bondat de costums, la prudència i l’erudició. Segueix amb les circumstàncies extrínseques: edat madura, eminència de la posició, lloc i temps en què escriu i mitjans i motius. Finalment, dedica un extens apartat a dissertar sobre la manera de citar autors i obres i, sobre aquest punt, adverteix la necessitat de citar directament de la font referida i no a través d’altres. D’aquesta manera s’evitarien moltes errades, equivocacions i malentesos. En la part dedicada als manuscrits, descriu les escriptures públiques dels segles antics i explica les maneres i els materials que llavors es feien servir per a escriure, dona les regles apropiades per a esbrinar l’autenticitat dels manuscrits i, ja en els apèndixs, es refereix als caràcters de l’escriptura, a les normes elementals de paleografia i a la construcció de les paraules llatines. El segon treball, publicat anònimament en el segon volum de les Memòries de l’Acadèmia de l’any 1868, quan n’era president el polígraf Manuel Milà i Fontanals, tracta exclusivament del tema de la tradició. Móra distingeix entre tradicions certes, dubtoses i falses. Entre les tradicions certes inclou la predicació de l’apòstol sant Jaume a Catalunya; entre les tradicions dubtoses o probables es refereix a la vinguda de Carlemany en persona a Catalunya, i entre les tradicions falses recull –encara que amb reticències– la fundació de Barcelona per Hèrcules, una llegenda que el falsari Esteve Barellas elevà a la categoria de fet històric. Resulta evident que en la tradició, sobretot en els fets de la tradició eclesiàstica, el criticisme de Móra troba les màximes dosis de laxitud. De fet, la força de l’argument negatiu com a forma de jutjar un fet històric si manquen els documents no és assumida quan es tracta de la història eclesiàstica. No era una posició insòlita. La majoria dels grans crítics que emulava el marquès de Llo –com Mondéjar, Sáenz de Aguirre, Segura o Flórez– no dubtaven a defensar les tradicions compostel·lanes. L’únic erudit del s. xviii que qüestionà la vinguda de sant Jaume a Espanya fou Gregori Maians, i això li comportà l’ostracisme governamental i multitud d’acusacions per altres intel·lectuals orgànics. La monarquia no estava disposada a afavo-rir un mètode crític que posés en dubte les glòries nacionals i les tradicions populars. Així doncs, Móra adoptà un criticisme més conforme al desig politicoreligiós de l’època i, segurament, més proporcionat al seu tarannà profundament catòlic. En la nebulosa de la història sagrada, la teologia i la moral s’inscriu un bon nombre de discursos que presentà a l’Acadèmia i que es conserven en el seu arxiu. Els títols resulten reveladors: “De cómo se pobló el mundo después del diluvio”, “Breve discurso sobre si el alma racional mientras está en el cuerpo envejeze juntamente con el cuerpo”, “Ecce Agnus Dei. Joan 1229. Máxima política moral”, “Si deve preferirse el bien público al honor propio” i “Si el príncipe deve tener un libro secreto y qual ha de ser”.
Malgrat les limitacions crítiques de l’autor, no es pot treure mèrit a aquest incansable animador de les tasques de l’Acadèmia, que oferí fins i tot la seva casa del carrer de Montcada per a celebrar les sessions. Fou precisament la seva mort el que provocà que els projectes de la institució quedessin aturats i que la vida acadèmica entrés en una fase lànguida de la qual no es refeu fins al final del s. xviii i principi del s. xix. És probable que aquest declivi de la disciplina corporativa facilités el salt qualitatiu de la historiografia il·lustrada, representada per individualitats com Caresmar, Capmany i Masdéu. Els darrers moments del marquès de Llo estigueren presidits per un fervor religiós més propi de la pietat barroca que de la religiositat il·lustrada. Els seus panegiristes exalten l’ús que feu del cilici rigorós per a mortificar encara més el seu cos emmalaltit. La seva mort fou molt plorada i inspirà un bon nombre d’elegies i oracions en record seu, la majoria de les quals es conserven a l’arxiu de l’Acadèmia. D’entre totes, destaca la important necrològica de Francesc Armanyà. Hi ha un retrat del marquès de Llo reproduït per J. Carrera i Pujal en el segon volum de La Barcelona del segle XVIII (1951).
Lectures
- CARRERAS, J.R.: “Estudis biogràfichs d’alguns benemèrits patricis”, BRABLB, XIII, 1927-28, p. 192-197.