Fill de l’historiador Emili Grahit. Estudià dret i exercí com a historiador. Fou secretari del Jutjat municipal de Girona, posteriorment del de Barcelona i, també, de la Comissió provincial de monuments de Barcelona, de la qual publicà la Memòria de la labor de la Comisión Provincial de Monumentos de Barcelona en el primer siglo de su existència (1844-1894) (1897). Col·laborà amb temes literaris i històrics al Diari de Girona i altres publicacions comarcals, i amb temes musicals i sardanístics en la revista Scherzando (1906-35). Fou corresponsal de La Vanguardia a Girona.
Entre les seves obres cal esmentar Gerundianes (1910), Errors populars (1922), Les campanes de Girona (1926), Una consueta de la catedral de Girona (1947), La última guerra carlista en Gerona y su provincia (1956) i Jaime Vicens Vives (1910-1960) (1960). Gran aficionat a la sardana, cal destacar el Recull sardanístic (1916), un estudi sobre les cobles i els compositors de l'època, que li valgué la primera Medalla al Mèrit Sardanista, que li fou atorgada a títol pòstum.
Fou nomenat membre corresponent de la Real Academia de la Historia, pels seus estudis històrics sobre Girona.