Josep Maria Espinàs i Massip

(Barcelona, 7 de març de 1927 — Barcelona, 5 de febrer de 2023)

Josep Maria Espinàs i Massip, al programa de ràdio El món a RAC1 (2012)

© RAC1

Escriptor.

Llicenciat en dret, professió que, tanmateix, pràcticament no arribà a exercir, es dedicà molt aviat a la literatura i al periodisme. Amb tècnica realista, de testimoni o psicològica, des dels inicis destacà per un estil guiat sobretot per la cerca de la claredat i en el qual, a més del realisme, presideixen la ironia i un treballat equilibri entre emoció i distanciament. Fins al final de la dècada dels seixanta publicà les novel·les Com ganivets o flames (1954, premi Joanot Martorell), Dotze bumerangs (1954), El gandul (1955), una novel·la que assajava la tècnica del protagonisme col·lectiu; Tots som iguals (1956); L’home de la guitarra (1957); Vestir-se per morir (1958); Combat de nit (1959), la més celebrada de les seves novel·les, a frec del verisme documental, i que investigava, en aquest cas, les condicions de la vida dels camioners; L’últim replà (1962, premi Sant Jordi 1961), i La collita del diable (1968). Després de més de dues dècades tornà a publicar en aquest gènere (Vermell i passa, 1992). En el camp de la ficció és també autor de narracions: Varietés (1959, premi Victor Català), Els joves i els altres (1960) i Un racó de paraigua (1997).

Molt remarcables en la seva producció són els llibres de viatges. Circumscrits generalment a contrades dels Països Catalans, aquestes cròniques recullen de manera impressionista moments i sensacions dels quals n’emergeix un retrat força idiosincràtic de les terres visitades i els seus habitants. Iniciats amb Viatge al Pirineu de Lleida (1957), seguiren Viatge al Priorat (1962) i Viatge a la Segarra (1972), però el que realment marcà la seva producció en aquest gènere fou la sèrie A peu, que descriu itineraris per la Terra Alta (1989), la Llitera (1990), l’Alt Maestrat (1991), Per la terra cremada (1995, recorregut per contrades de Catalunya incendiades l’estiu del 1994), l’Alcalatén (1996), el Comtat i la Marina (1998), Castella (1999), Biscaia (2000), Extremadura (2001), Galícia (2002), Andalusia (2003), la Costa da Morte (2004), Mallorca (2005, premi Lletra d’Or 2006) i Múrcia (2009).

Són també notables els reportatges i les obres de divulgació: Ciutats de Catalunya (1956-1958), Carrers de Barcelona (1961), Barcelona en blanc i negre (1964), Això també és Barcelona (1965), Festa major (1969), Cafès de Barcelona (1970), La gent tal com és (1971), Vuit segles dels carrers de Barcelona (1974), Quinze anys de cafès de Barcelona, 1959-1974 (1975), El llibre de la diada (1975), Alguns carrers antics de Barcelona (1978), Comarques del Principat (1978) i Guia de ciutadans anònims (1993); i també de teatre (És perillós fer-se esperar, 1959). Escriví la narració per a infants Viatge a la Lluna, amb música de Xavier Montsalvatge.

Publicà també diversos llibres de difícil classificació situats entre l’assaig, la reflexió sociològica o ètica —sempre, però, partint de l’experiència concreta—, l’autobiografia i la crònica quotidiana. Cal esmentar-ne Aprendre a conviure. Reflexions sobre civilitat (1984), el Diccionari català de falses etimologies (1985), de caràcter lúdic, i El teu nom és Olga (1986), cartes a la seva filla afectada per la síndrome de Down, que tingué un gran ressò, amb traduccions a una desena de llengües, i els volums autobiogràfics en sentit ampli El nen de la plaça Ballot (1988), Inventari de jubilacions (1992), Temps afegit (2001), Relacions particulars (2007), El meu ofici (2008), I la festa segueix (2009), A ritme de temps (2015) i La vella capitana. Navegant per la Vida i la Mort (2016). El 1993 publicà l’assaig L’ecologisme és un egoisme

El vessant més destacat de la seva activitat literària és, però, la d’articulista, des del qual esdevingué un dels cronistes en llengua catalana més seguits. Col·laborador en publicacions diverses (Destino, La Vanguardia, El Noticiero Universal, Serra d’Or, etc.) la seva columna diària al diari Avui, A la vora de..., publicada des de la fundació del diari (1976) es convertí en un dels punts de referència dels lectors de la premsa en català. El 1999, després de més de vint anys, passà a publicar l’article a El Periódico de Catalunya, sota el nom de Petit observatori. Recollí els seus articles en diferents volums: Petit observatori (1971), A la vora de... l’Avui/1-5 (1978-85), Els nostres objectes de cada dia (1981) i Del rebost i de la taula (1985). L’any 2012 publicà Entre els lectors i jo, selecció de les cartes dels lectors amb la resposta inclosa, i el 2013, Una vida articulada, una selecció d’articles dels 35 anys anteriors.

A banda de l’activitat més pròpiament literària, feu incursions en el món de la cançó: fou un dels fundadors d’Els Setze Jutges, grup que inicià el moviment de la Nova Cançó. Enregistrà diversos discos, el primer dels quals titulat Espinàs canta Brassens (1962), on mostrà la seva admiració per la cançó francesa. Continuà editant discos, amb adaptacions de temes francesos —especialment de G. Brassens—, amb cançons tradicionals catalanes o amb creacions pròpies. El 1963 guanyà el Premi del Disc Català. Posteriorment, continuà la seva tasca de composició i traducció de temes per a altres intèrprets, com Guillermina Motta o Joan Isaac. En aquest àmbit publicà també la biografia Pi de la Serra (1975) i Lluís Llach: història de les seves cançons, explicada a Josep Maria Espinàs (1986). Els anys vuitanta col·laborà a Televisió de Catalunya amb programes d’entrevistes, alguns dels quals foren recollits en volums (Identitats-1, 1985 i Identitats-2, 1986). És, també, l’autor de la lletra del Cant del Barça, l’himne del Futbol Club Barcelona (1974), musicat per Manuel Valls. Cofundador amb Isabel Martí de l’editorial La Campana (1985), hi mantingué una vinculació permanent, a banda de publicar-hi tots els seus llibres.

A banda dels premis atorgats a obres seves obtingué el Premi Ciutat de Barcelona (1983), la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi Nacional de Cultura (1995), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2002), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (2002), el Premi d’Honor de la Comunicació de la Diputació de Barcelona (2007), el premi Ofici de Periodista (2013) del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2015). L’any 2007 ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.