Vida i obra
Orfe de pare, el 1823 es traslladà amb la seva família a Palma, on residí. Estudià fins a 14 anys al col·legi de Monti-sion, dels jesuïtes. Després ingressà al seminari (1832-35). Durant el 1836 visqué de prop l’exclaustració dels jesuïtes i el tancament del seminari, fet que l’impactà profundament. Les dificultats familiars el dugueren a catorze anys a treballar com a escrivent a la Diputació Provincial. Aquella feina, que es perllongà fins el 1841, coincidí amb el període en què s’organitzà l’arxiu provincial que aviat esdevingué l’Arxiu del Regne de Mallorca. Fou aleshores, segurament, que entrà en contacte amb la documentació històrica. Ja al col·legi, escriví poemes i peces teatrals en castellà i en 1839-40 aparegueren els sis volums de la seva primera obra, Fruto de la prensa periódica, recopilació d’articles publicats en la premsa espanyola. També el 1840, juntament amb Tomàs Aguiló i Antoni Montis, edità La Palma, iniciadora de la Renaixença a Mallorca, de la qual portà la direcció intel·lectual influït pel seu protector Jaume Pujol.
També rebé la influència del Romanticisme conservador català i de l’Escola Apologètica Catalana. Aquesta relació sembla que començà el 1839 amb les col·laboracions que feu a la revista barcelonina La Religión, dirigida per Roca i Cornet. Conegué i mantingué correspondència amb escriptors romàntics, considerats precursors de la Renaixença com Milà i Fontanals, Roca i Cornet, Rubió i Ors i Piferrer. Tractà aquest darrer el 1841 en una breu estada que feu a Mallorca. Fruit d’aquesta relació Quadrado col·laborà en l’obra iniciada per Piferrer, Recuerdos y bellezas de España.
El 1842 es traslladà a Madrid, on assistí a un curs de teologia a la universitat i col·laborà, entre altres publicacions, a El Católico, El Heraldo i El Pensamiento de la Nación, de Jaume Balmes, amb qui tingué una gran amistat i que li féu acceptar la direcció d’El Conciliador de Madrid (1845), defensor del matrimoni d’Isabel II amb el comte de Montemolín. En l’endemig, havia fundat a Palma La Fe (1844), on es mostrà encara influït per un marcat tradicionalisme filosòfic, superat posteriorment. Retornà vers la fi del 1845 definitivament a Mallorca.
La seva activitat política a Madrid seguí el camí de Balmes i del Partit Monàrquic Religiós. El seu pensament rigorosament catòlic el dugué a ser durant una colla d’anys un activista de la unitat catòlica. En aquesta línia, promogué el 1855 des de les pàgines del Diario de Palma una campanya de signatures contra la llibertat de cultes per tal de presentar-la a les Corts Constituents. Fundà i dirigí La Unidad Católica (1870-72). Com Balmes, criticà els impulsors de la industrialització per haver creat les masses obreres sense haver-ne previst l’educació moral. En aquest sentit, creà el 1856 les conferències de Sant Vicenç de Paül i en fou un dels principals organitzadors. El 1869 fou un dels creadors, a Palma, de l’Associació de Catòlics per tal de contrarestar el creixent laïcisme. A més, participà en altres plataformes socials més academicistes amb diversos càrrecs: membre de la RAH (1847), secretari general de l’Acadèmia de Belles Arts de les Balears (1851), membre de la RABLB (1852), vicepresident de la Comissió de Monuments de Balears (1869), membre de la Real Academia de San Fernando (1879), i membre de la Real Academia Española (1883). El 1843 havia estat nomenat arxiver de l’Arxiu Històric de Mallorca, càrrec que ja havia tingut el 1840 i que ocupà fins a la seva jubilació (1895).
La seva obra d’historiador s’inicià amb la col·laboració a Recuerdos y bellezas de España el 1844, que durà fins el 1888. Autor d’obres com Discurso sobre la Historia Universal (Continuación del de Bossuet) (1881), la seva aportació més important són, però, els estudis sobre història de Mallorca, en els quals utilitzà per primera vegada una gran quantitat de documentació inèdita (Historia de la conquista de Mallorca, 1850; Informacions judicials sobre els adictes a la Germania. . . , 1896; La judería de la capital de Mallorca en 1391, 1887); cal destacar-ne sobretot Forenses y ciudadanos (1847), la conferència en català En Joanot Colom. . . (1870) i articles com "De las Comunidades de Mallorca", aparegut a La Palma el 1841, i altres de publicats a Museo Balear, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, etc., els quals, malgrat la seva interpretació conservadora, tenen encara avui una gran utilitat.
Primer teoritzador del romanticisme a Mallorca, tingué un destacat paper com a crític literari, des de posicions historicistes i conservadores, que informaren la seva obra pròpia, com la narració El príncipe de Viana (1845) i els seus drames Leovigildo i Cristina de Noruega, entre d’altres, que no s’arribaren a estrenar.
Fou també un notable historiador i crític de la literatura catalana. Estudis com Poetas mallorquines, on publicà la cançó popular de “Don Joan i don Ramon”, i “Ausias March” (1841), crítiques a llibres d’autors catalans (Verdaguer, Llorente, Costa i Llobera, Massanés, Tomàs Aguiló), la publicació d’un gran nombre de documents o la recollida de cançons populars (trameses després a Marià Aguiló), constitueixen, més que les escasses poesies en català, la seva millor aportació al moviment de la Renaixença, del qual hom l’ha acusat sovint d’estar molt allunyat.
Escriví encara altres treballs sobre arqueologia, necrologies i, especialment, obres pietoses. Els seus Ensayos religiosos, políticos y literarios foren recollits en 1854-73 i reeditats, ampliats i amb una introducció del seu amic Menéndez Pelayo, en 1893-96. Fou vocal de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics de les Balears, i membre d’un gran nombre d’acadèmies científiques.
Fou membre de la Real Academia Española i de la de la Historia, i de l’ABLB, entre d’altres.
Obra historiogràfica
A Forenses y ciudadanos, una de les obres més importants que escriví, Quadrado exhumà una documentació que fou i continua essent fonamental per al coneixement de la Mallorca medieval. Com a bon positivista, treballà sempre amb fonts directes i deduí dels fets concrets lleis generals. Unit a aquest empirisme, bastí una història de la vida quotidiana. La seva narració és plena de detalls antropològics i reprodueix sovint diàlegs extrets de les fonts, amb passatges en què s’acosta a la psicologia social, com quan parla dels sentiments de pertinença dels mallorquins del segle XV. Quadrado generalment fou crític amb les fonts i caut a l’hora de fer excessives generalitzacions. Però, en segons quines ocasions, arrossegat per la passió política, mostrà parcialitat en la tria de les fonts consultades. Exemple d’això darrer foren els fulletons que publicà en contra de les Germanies el 1870: En Juanot Colom. Discurs Històric fet a sa Associació de Catòlics (1870) i Respuesta a los artículos y al folleto publicado sobre el mismo asunto (1870),basat exclusivament en els testimonis fiscals.
Tingué el mèrit de no ser un erudit localista, ja que inserí, amb més o menys encert, la història de l’illa dins del marc europeu. Així, per a explicar les causes de la Revolta Forana, dibuixà els contrastos que s’establiren durant la Baixa Edat Mitjana entre els municipis i la ruralia feudal europees. Quadrado s’interessà també per la història universal, fet insòlit en els historiadors balears fins aleshores. Així, entre 1880-81 publicà el Discurso sobre la Historia Universal (continuación del de Bossuet) desde Carlomagno hasta nuestros días. També s’interessà per la història d’Espanya, redactant cinc volums de l’obra Recuerdos y bellezas de España, treball lloable perquè el basà en una feina rigorosa d’arxiu. D’altra banda demostrà un bon ofici, ja que cercà les causes i les conseqüències dels esdeveniments històrics.
Fou un historiador complex, ple de dicotomies, a cavall entre un treball rigorós i professional i les seves servituds ideològiques. Una d’aquestes dicotomies fou la de construir una història particularista sense ser regionalista. En l’àmbit polític, defensà fervorosament l’ordre polític i la vertebració territorial establerta per la dinastia borbònica. Però, d’altra banda, com a historiador exhumà un passat diferent (el propi de les Illes) del divulgat per la historiografia espanyola d’aleshores. Els seus escrits desfeien, des de l’illa, el mite de la unitat gloriosa espanyola des dels visigots, que continuà amb l’Edat Mitjana i que fou revalidada pels Reis Catòlics.
Encetà una perspectiva particularista des del seu positivisme, que li feu abandonar les generalitzacions de la història espanyola que estaven en voga. En Las Islas Baleares. Recuerdos y bellezas de España. (1888), enfocà la història de l’antic Regne de Mallorca en les seves relacions amb la Corona d’Aragó i la corona espanyola. És a dir, que donà la centralitat a la societat balear, tot fugint d’una perspectiva perifèrica. Quadrado feu l’apologia d’una gloriosa història mallorquina com feren per a Catalunya els historiadors romàntics catalans. El relat de la desfeta nacional, que és present en tota la seva obra, l’explicità millor en els seus estudis literaris que no pas en els històrics. El 1841, per exemple, en els articles que publicà sobre Ausiàs Marc en la Revista de Madrid es lamentà de la imposició de les lleis i usos castellans feta pels Reis Catòlics, fins al punt d’esborrar la història de la Corona d’Aragó.
Una altra aportació de Quadrado, especialment en Islas Baleares, fou la de captar i explicar les raons profundes, derivades de la identitat diferenciada, que mogueren la societat illenca durant la guerra de Successió. L’autor contrasta l’espontaneïtat i l’entusiasme en la defensa de l’illa, mitjançant les organitzacions civicomilitars pròpies, amb el rebuig al servei militar forçós. Acaba la narració de la derrota nacional amb una relació dels canvis introduïts per la Nova Planta, remarcant que l’illa quedà despullada de les seves «llibertats i privilegis per a sotmetre-la a la uniformitat castellana o més aviat francesa», afirmació que recorda Víctor Balaguer i altres historiadors romàntics catalans.
Altres contradiccions del Quadrado historiador foren que idealitzà les institucions polítiques de l’illa de l’època medieval. Però, d’altra banda, també les jutjà molt severament tot al llarg de la seva obra. En realitat, es pot parlar d’un Quadrado historiador i un altre de polític que s’entrecreuen, predominant un o l’altre segons la conjuntura política. El 1870, en plena crisi social i política, feu d’intel·lectual orgànic de la burgesia conservadora i prioritzà la criminalització de la revolta social. Però, en canvi, el 1847 en Forenses... reconegué que les causes de les revoltes es trobaren en els desequilibris de les mateixes societats. També rebutjà els agermanats, que foren reivindicats pels republicans i per l’obrerisme del Sexenni Revolucionari. Aquest seguí els postulats del Romanticisme conservador de no admetre que les classes populars fossin subjecte conscient de la història, per la qual cosa qualificà els protagonistes de les Germanies de masses irracionals i sanguinàries, sense projecte polític. Al mateix temps, defensà que a l’illa no existí feudalisme i, per tant, la protesta dels agermanats no teni raó de ser.
Entre les seves obres també cal esmentar: “De las comunidades de Mallorca”, La Palma (1841); Historia de la conquista de Mallorca (1850); Castilla la Nueva (1848-53); Asturias y León (1855-59); Valladolid, Palencia y Zamora (1861); Salamanca-Ávila-Segovia (1865-72);“La Judería en la capital de Mallorca en 1391”, Museo Balear (1887); “Armadans y Españols”, La Palma (1890); “Palma en el siglo XV”, BSAL (1890); Privilegios y franquicias de Mallorca. Cédulas, estatutos, órdenes y pragmáticas otorgadas por los reyes de Mallorca, Aragón y de España desde el siglo XII hasta el fin del siglo XVII (1894) i Informacions judicials sobre’ls adictes á la Germania (1896).
L’obra de Quadrado és segurament la més citada i la més estudiada de tota la historiografia balear. Com a medievalista, les seves tesis sobre la inexistència de feudalisme a les Illes influïren sobre molts historiadors fins ben entrat el 1960. Aquest ressò s’ha de relacionar amb la rigorositat amb què s’acostà a les fonts. Però, a més, realitzà una important tasca de transcripció i edició de textos fonamentals per a la història medieval mallorquina. Fins al punt que, en segons quins casos, com l’edició del text cronístic Llibre del Repartiment continua essent, a hores d’ara, l’únic text disponible en català i d’obligada consulta.
A partir del 1980, començà una revisió crítica de les seves tesis sobre el feudalisme, a càrrec d’historiadors com Jaume Portella, Ricard Soto, Pere Montaner, Gabriel Ensenyat, etc. Aquests estudis, que documentaren el feudalisme illenc, si bé desferen l’hagiografia de Quadrado feta pels historiadors anteriors no menysvaloraren altres aspectes cabdals de la seva obra. Aquests començaren a ser posats en relleu per Josep Massot i Muntaner, pel que fa a l’aportació a la cultura pròpia i a la seva influència sobre la Renaixença mallorquina. Altres aportacions de Quadrado relacionades amb la historiografia han estat recollides per diversos autors que publicaren el 1996, en el centenari de la seva mort, Josep Maria Quadrado i el seu temps. També els historiadors I. Peñarrubia i M. Santana, en el catàleg de l’exposició Quadrado i la recuperació de la memòria històrica (1996), han posat en relleu com l’historiador menorquí recuperà els fonaments de la història nacional: l’època fundacional i les institucions d’autogovern.
L’obra de Quadrado tingué detractors i seguidors entre el mallorquinisme que florí amb el canvi de segle. Joan Estelrich dissentí de l’anàlisi que el medievalista feu de les Germanies per tendenciosa. Aquest judici fou compartit per Pere Oliver i Domenge que ho explicà com a fruit d’un condicionant polític: la defensa a ultrança de la monarquia. D’altra banda, Miquel Ferrà en Apologia de Quadrado (1920) i Guillem Forteza en: “Quadrado, defensor de les glòries regionals” dins Homenaje a la gloriosa memoria del polígrafo balear D. José María Quadrado en el primer centenario de su natalicio (14 de Junio de 1819) tributado por la intelectualidad mallorquina en el salón de sesiones del Ayuntamiento de Palma el día 23 de Noviembre de 1919, foren admiradors de Quadrado. Miquel dels Sants Oliver, deixeble seu, el valorà sobretot per formar part d’una tradició autòctona de pensament i d’historiografia. També lloà el seu mètode basat en l’experimentalisme i el positivisme, que s’avançà cinquanta anys al de Taine. Oliver aprecià de l’obra Forenses... el seu caràcter racional, no llegendari i que responia a una realitat concreta, fugint de models abstractes.
Bibliografia
- Alcover, A.M. (1919): D. Josep Ma. Quadrado. Sa vida i ses obres,. Palma.
- Alcover, A.M. (1919): Homenaje a José Mª Quadrado. Madrid.
- Alcover, A.M. (1996): Els historiadors i l’esdevenir polític d’un segle a Mallorca. Palma.
- Beltrán de Heredia y Castaño, P. (1944): “Pròleg”, dins QUuadrado, J.M.: Personajes célebres del siglo XIX. Madrid, Ediciones Atlas, vol. I, p. 5-23.
- Diversos autors (1970): “Homenaje a José María Quadrado”. Mayurqa, III-IV.
- Duran, M (1981): Cartas de Vicente de la Fuente a José Ma. Quadrado. Palma.
- Duran, M (1989): “Aproximación al pensamiento historiográfico en Mallorca en el siglo XIX”, dins Actes du XIIe Congrès d’Histoire de la Couronne d’Aragon.
- Fullana i Puigserver, P. (1997): Josep Maria Quadrado i el seu temps. Palma, Miquel Font Editor.
- Moll, F. de B. (1979): “El meu Josep M. Quadrado”, dins Cinc temes mallorquins. Ciutadella, Nura, p. 45-80.
- Mut Calafell, A. (2003): Josep Maria Quadrado, un arxiver del segle XIX a Mallorca. Palma, Consell de Mallorca.
- Mut Calafell, A. i Urgell Hernández, R. (1996): “Josep Maria Quadrado, arxiver (1840-1895). Consideracions generals”. Estudis Baleàrics, 54/55, p. 109-122.
- Pons i Marquès, J. (1977): Evocación de Quadrado”, dins Història i política. Palma.
- Puyol, M. (1987): “La historiografía mallorquina del siglo XIX: José Ma. Quadrado y Miguel de los Santos Oliver”, Estudis Baleàrics, 25.
- Sabater, G. (1967): José María Quadrado. El polígrafo balear. Palma, Ediciones Cort.
- Santamaria, À (1970):“José María Quadrado, historiador”, Mayurqa, III-IV.
- Tayadella, A. (1996): “Introducció”, dins Quadrado, J. M.: Assaigs literaris. Barcelona, PAM, p. 5-29.