Vida i obra
Fill de l’artista Josep Palau i Oller, col·laborà en la premsa catalana abans del 1936. Estudià filosofia i lletres (1939-43) i fou un dels capdavanters de l’acció clandestina —Amics de la Poesia— i de la represa cultural a la postguerra. Fundà i dirigí la primera revista en la clandestinitat, Poesia (1944-45), i fou cofundador i col·laborador d’Ariel (1946-51). També fundà l’editorial La Sirena, on, entre d’altres, es publicaren obres de Salvador Espriu. El 1945 marxà becat a París i hi restà fins el 1961. Del 1962 al 1975 menà una vida solitària a Grifeu.
La seva poesia —Balades amargues (1942), L’aprenent de poeta (1943), Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945), Càncer (1946)— es recollí a l’antologia Poemes de l’Alquimista (1952) i donà lloc a un dels llibres més singulars i polèmics de l’època. El concepte de l’alquímia con l’explicació d’un procés d’autorecerca i autoconeixement interior es converteix en una clau d’interpretació de la seva obra. De l’experiència poètica en sorgí, també, l’atzucac i l’exhauriment —«He deixat al paper tota la sang»— i el canvi de registre literari i formal. Teatre i assaig foren els nous gèneres que dominaren en l’obra literària de les dècades següents. A la postguerra, però, el seu erotisme intens i directe fou pedra d’escàndol i un ressò de Baudelaire, Rimbaud, Artaud, Sade, Freud o de l’avantguarda, bàsicament el surrealisme, que temptejà. La reedició de Poemes de l’Alquimista el 1977 descobrí el poeta a una nova generació i el convertí en un punt de referència obligat per a la nova poesia catalana. En Les veus del ventríloc (2001) recollí la poesia dispersa en la seva obra dramàtica.
La seva obra en prosa més rellevant és recollida en els Quaderns de l’Alquimista (1976), en les ulteriors edicions o versions del qual (1983, que rebé el premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya d’assaig de 1984; 1991, 1996, 1997) anà afegint nous materials, sempre a l’entorn de la temàtica estètica o literària.
En el camp teatral feu estudis sobre temes escènics: La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961), El mirall embruixat (1962), Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976) i escriví una obra dramàtica que continuà la revolta i la crítica als costums d’alguns dels seus poemes. El personatge de Don Joan centra un cicle de cinc obres —entre les quals La tragèdia de Don Joan (1951) o Esquelet de Don Joan (1954)— que foren definitivament recollides a Teatre de Don Joan (2003), interpretat per primer cop el 2008 amb el títol Don Juan, príncipe de las tinieblas a Madrid, en una versió lliure de Hermann Bonnín sota la supervisió del mateix autor. Altres obres són Mots de ritual per Electra (1958), La caverna (1969). Homenatge a Picasso (1971), La tràgica història de Miquel Kolhas (1978), Avui, Romeu i Julieta i El porter i el penalty (1986) i La confessió o l’esca del pecat (2000).
També desenvolupà una obra narrativa que significa una intensificació de la temàtica eròtica i que té la dona com a personatge central: Contes despullats (1983), La tesi doctoral del diable (1984), Amb noms de dona (1988), Un saló que camina (1991) tots quatre recollits a Contes de capçalera (1993, Premi Nacional de literatura), al qual seguiren, finalment, Les metamorfosis d’Ovídia (1996, Premi Nacional de literatura catalana-narrativa).
Traduí, entre d’altres, Il·luminacions. Una temporada a l’infern (1966) de Rimbaud.
Com a estudiós i assagista d’art excel·lí i assolí un gran reconeixement internacional amb l’estudi de la vida i l’obra picassiana, al qual dedicà nombrosos llibres: Vides de Picasso (1962), Picasso (1963), Doble assaig sobre Picasso (1964, premi Yxart), Picasso a Catalunya (1966 i 1975), Picasso per Picasso (1970), recull i anàlisi de tots els autoretrats, Picasso i els seus amics catalans (1971), L’extraordinària vida de Picasso (1971), El “Guernica” de Picasso (1979), El secret de les Menines de Picasso (1981), Vides de Picasso. Assaig d’una biografia pura (1986), i Estimat Picasso (1998, Lletra d’Or 1997). Tota aquesta investigació quedà recollida en els tres volums de la gran biografia —inacabada— i estudi de l’obra del pintor: Picasso vivent. 1881-1907 (1981), Picasso cubisme. 1907-1917 (1990), Lorca-Picasso (1996), i Picasso. Dels ballets al drama (1999, premi del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya 2000).
El 2007 hom li edità La claredat d’Heràclit, un text filosòfic inèdit escrit als anys seixanta originalment en francès. Fou president de la secció catalana del PEN Club (1976-79). L’any 2005 es publicà, en dos volums, tota la seva Obra literària completa, que li valgué el premi Crítica Serra d’Or 2006.
A banda dels premis esmentats, la seva trajectòria ha merescut altres guardons: Creu de Sant Jordi (1988), Premi Nacional de cultura (1996), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1999), Oficial de l’Orde de les Arts i les Lletres del govern francès (2000), Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2000) i doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (2005). Pòstumament (2008) rebé el premi Trajectòria de la Cambra del Llibre de Catalunya.
L’any 2003 obrí a Caldes d’Estrac la Fundació Palau, un centre impulsat per ell mateix per a divulgar la seva col·lecció d’art. Entre altres iniciatives, aquesta institució convoca des del 2010 el Premi internacional d’assaig Josep Palau i Fabre, juntament amb l’editorial Galaxia Gutenberg/Cercle de Lectors.
Bibliografia
- Balaguer, E. (1995): Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l’obra poètica de Josep Palau i Fabre. Barcelona, PAM.
- Broch, À. (2007): Sobre poesia catalana. Barcelona, Proa, p. 197-206.
- Coca, J. (2003): “El primer teatre de Josep Palau i Fabre”, dins Palau i Fabre, J.: Teatre de Don Juan. Barcelona, Proa.
- Desclot, M. (1977): “Crítica i alquímia”. Reduccions, 1, p. 51-58.
- Diversos autors (1987): Palau i Fabre. Barcelona, Publicacions ICE / Universitat de Barcelona.
- Diversos autors (2000): Josep Palau i Fabre, l’Alquimista. Barcelona, KRTU.
- Fuster, J. (1973): “Palau i Fabre, el darrer dels alquimistes”. Sd’O, 164, p. 17-20.
- Garcia Ferrer, J.M. i Rom, M. (1993): Josep Palau i Fabre. Barcelona, Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya.
- Grau, E. (1995): Josep Palau i Fabre. L’excés de l’Alquimista. Barcelona, Centre Picasso d’Horta.
- Guerrero, M. (1995): “El mimetisme segons Josep Palau i Fabre”. Lletra de Canvi, 39, p. 13-19.
- Guillamon, J. (1987): “Josep Palau i Fabre: els crims de l’amor”. Sd’O, 334, p. 29-33.
- Guillamon, J. (cur.) (2000): Josep Palau i Fabre, l’Alquimista. Barcelona, Generalitat de Catalunya.
- Salvo, R. (1996): “Josep Palau i Fabre: de l’aprenent de poeta a l’alquimista”. Revista de Catalunya, 103.
- Udina, D. (2006): “L’art de la traducció en Josep Palau i Fabre”. Reduccions, 85, p. 111-115.