Vida i obra
Germà de Francesc Sureda i Blanes. Estudià el batxillerat a l’Institut Balear. Posteriorment anà a Barcelona, on estudià la carrera de farmàcia segons voluntat del seu pare, que ja exercia la professió. Més tard es traslladà a Madrid per fer el doctorat (1915). En acabar, decidí continuar els estudis de química, i per això es traslladà a Múnic, on es trobà immers en la Gran Guerra i hagué d’acabar els estudis al politècnic de Zúric. A Madrid continuà les seves investigacions en química, i el 1926 tornà a Mallorca per dirigir la fàbrica d’adobs químics de Porto Pi, propietat del financer Joan March Ordines i fou batlle d’Artà (1926-27). Després treballà a la fàbrica d’amoníac de La Felguera (Astúries). El 1933 tornà a Mallorca per dirigir Indústries Agrícoles de Mallorca SA fins el 1952.
Per la seva dilatada existència, feu de pont entre la generació de la Renaixença, de la qual fou un gran admirador, i la generació d’intel·lectuals antifranquistes, que l’admiraren a ell. Fou president de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1934-36), col·laborador de La Nostra Terra i Almanac de les Lletres, i soci, des del 1935, de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques.
Intentà compatibilitzar l’humanisme amb la ciència publicant un bon nombre de llibres de divulgació científica o biogràfica. Una gran part de la seva producció historiogràfica la realitzà entre el 1954 i el 1976, i tota l’escriví en català, tret d’una excepció. Els temes de l’obra de Sureda tingueren un denominador comú: li interessà tot allò que era progrés, és a dir, domini de la natura i benestar material. Del talaiòtic li interessà la tècnica constructiva; de la Baixa Edat Mitjana, la cartografia, el comerç i el gòtic; de l’etapa moderna, algunes individualitats com Mut, Orfila i Picornell, que destacaren dins l’ermàs que segons el seu parer foren els segles XVI i XVII. Sureda considerà el vuit-cents europeu com el segle de l’avenç de la modernitat de la mà de la burgesia, el comerç a llarga distància i la industrialització. En el mateix sentit, criticà l’aristocràcia i exaltà la pagesia.
Una part de la seva obra fou la plasmació, en llibres, de conferències que donà a pagesos, per això adopten un to divulgatiu. Una altra part de la seva producció fou editada a Barcelona per Rafael Dalmau.
Gràcies als bons coneixements que tenia de l’alemany, traduí al castellà la major part (12 volums) de la important obra de l’arxiduc Lluís Salvador: Die Balearen im Wort und Bild geschildert (1954-65). Aquesta fou la seva obra més ambiciosa i la que ha tingut més transcendència, ja que possibilità a tota la generació d’investigadors formada a les dècades dels seixanta, setanta i principi dels vuitanta d’utilitzar una obra imprescindible per al coneixement del segle XIX a Mallorca. Fins l’any 1989, la traducció de Sureda fou l’única disponible, tret d’un resum del final del segle XIX. Avui es disposa d’una altra traducció al castellà (1980-89), i una en català en curs de publicació des del 1999. No es limità a traduir aquesta obra, sinó que el pròleg de cada volum es convertí en una excusa per a aprofundir en les idees centrals de la seva pròpia obra: crítica de les elits del segle XIX per provincianes i enaltiment de l’esperit europeu dels mallorquins del passat i del mateix arxiduc Lluís Salvador. El 1983 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears.
D’un estil elegant i amb una visió del món coincident amb la dels noucentistes mallorquins, els seus assaigs, de marcat caràcter divulgatiu, tendeixen a reflectir les formes de vida tradicionals i a rescatar de l’oblit figures emblemàtiques del món intel·lectual. Entre aquests, destaquen Jovellanos en Bellver (1945-51), El poeta pagès Frederic Mistral (1930), En l’aniversari de Miquel Costa i Llobera (1948), Chopin a Mallorca (1954), Las academias médicas de Mallorca 1788-1831 (1960), La creació científica (1963), Pagesos i poetes. La vocació artanenca de fra Rafel (1964), la sèrie sobre viatges Els hostes. Pau Piferrer (1965), Pau Piferrer a Mallorca (1966), Orfila i la seva època (1969), Ramon Llull i l’origen de la cartografia mallorquina (1968), Petites històries (1971), Mallorquins d’ahir (1974), Històries aldanes (1976), Aprenentatge i romiatges del jove Miquel Costa (1980) i Mallorca i la tradició tècnica (1990). El 1930 publicà La princesa que tenia el rellotge aturat, un relat noucentista, proper al conte infantil, en què la descripció de l’entorn natural d’Artà es combina amb les referències al món modern i al cosmopolitisme del protagonista; i el 1932, El paisatge d’Artà, un volum de proses que havien sortit publicades al setmanari artanenc Llevant. El 1956 Santiago Albertí li edità el conte “Conflicte bèl·lic” en l’antologia Recull de contes balears.
Bibliografia
- Miralles i Montserrat, J. (1972): “Conversa amb Josep Sureda Blanes”. Lluc, 611, p. 17-19.
- Rosselló Bover, P. (1992): “Josep Sureda Blanes i l’assaig noucentista”. Revista de Catalunya, 63, p. 139-152.