Fill d’un advocat d’origen jueu, convertit al protestantisme, estudià dret, per indicació del seu pare, a les universitats de Bonn i Berlín. Molt aviat, però, s’interessà per la filosofia i s’incorporà a l’esquerra hegeliana. Privat d’iniciar una carrera com a professor universitari a causa de la reacció política dominant, Marx desenvolupà la seva crítica al que considerava un sistema polític irracional des del diari Rheinische Zeitung (Gaseta Renana) del gener del 1842 al març del 1843, òrgan de la burgesia liberal renana, que aviat fou prohibit per les autoritats prussianes. Aquesta experiència, precedida poc temps abans per la publicació de les obres principals de Ludwig Feuerbach, en les quals aquest sotmetia la filosofia hegeliana a una implacable crítica materialista, dugué Marx a una ruptura definitiva amb el caràcter idealista i especulatiu del hegelianisme, conservant-ne, però, la visió dialèctica de la realitat. Instal·lat a París, on es casà amb Jenny von Westphalen (1843), el contacte amb el naixent moviment obrer i amb les teories socialistes franceses, així com l’amistat amb Friedrich Engels, coneixedor directe de la societat capitalista anglesa, contribuí decisivament al fet que Marx s’orientés cap a la recerca de les lleis del desenvolupament i la transformació de la societat “moderna”. L’estudi i la crítica de l’economia política, especialment l’anglesa, foren el darrer factor teòric essencial en la formació de la teoria marxista de la societat, o materialisme històric; les implicacions polítiques inherents a l’anàlisi que hi era inclosa sobre el capitalisme donen lloc al socialisme científic, base teòrica de la revolució proletària. Quant a les concepcions més característiques de la doctrina de Marx marxisme, cal dir que són fruit d’una mantinguda relació entre la investigació teòrica i la pràctica política revolucionària. La síntesi coherent, en un pla personal, d’ambdós aspectes li valgué d’ésser desterrat per diferents governs (França, dos cops, Bèlgica i Alemanya) i d’haver de viure en un constant exili, així com de patir en diverses èpoques una autèntica misèria, només alleujada finalment per l’ajut econòmic d’Engels. Entre l’extensa producció teòrica de Marx cal destacar, a més de la seva tesi doctoral sobre Demòcrit i Epicur (1841), la Kritik der Hegelschen Rechtsphilosophie (‘Crítica de la filosofia hegeliana del dret’, escrita el 1843 i publicada pòstumament), Die Heilige Familie (‘La Sagrada Família’, 1845) i Die Deutsche Ideologie (‘La ideologia alemanya’, escrita —com l’anterior, en col·laboració amb Engels— en 1845-46 i publicada pòstumament), obres que palesen la ruptura, primer, amb Hegel i, després, amb la mateixa esquerra hegeliana; corresponents també a aquesta primera època són els Ökonomische-philosophische Manuskripte (‘Manuscrits economicofilosòfics’, redactats el 1844, però no publicats fins el 1932), les cèlebres Elf Thesen über Feuerbach (‘Onze tesis sobre Feuerbach’, escrites el 1845 i publicades, un xic canviades, per Engels, com a apèndix de la seva obra sobre Feuerbach, el 1888) i Misère de la philosophie. Réponse à la philosophie de la misère, de Proudhon (1847; publicada en alemany, Das Elend der Philosophie, el 1885). Das kommunistische Manifest (‘El manifest comunista’, 1848, en col·laboració amb Engels), Der 18 Brumaire des Louis Bonaparte (‘El 18 brumari de Lluís Bonaparte’, 1852) i Die Klassenkämpfe in Frankreich (‘Les lluites de classes a França’, 1859), són obres de caràcter polític o historicopolític. Els Grundrisse der Kritik der politischen Ökonomie (‘Fonaments de la crítica de l’economia política’, escrita en 1857-58 i publicada el 1939) i Zur Kritik der politischen Ökonomie (‘Crítica de l’economia política’, 1859) anuncien Das Kapital (El capital), de les tres parts del qual només la primera fou publicada en vida de Marx (1867), mentre que les altres dues ho foren per Engels (1885 i 1894); un altre estudi, Theorien über den Mehrwert (‘Teories sobre la plusvàlua’), redactat entre el 1861 i el 1863 i planejat com a quarta part de Das Kapital, fou publicat entre el 1905 i el 1910 per Kaustky. Entre les darreres obres de Marx cal esmentar Der Bürgerkrieg in Frankreich (‘La guerra civil a França’, 1871) i Randglossen zum Programm der Deutschen Arbeiterpartei (‘Crítica del programa de Gotha’, escrita el 1875 i publicada per Engels, amb notes, el 1891). De l’àmplia activitat política de Marx cal destacar la intervenció directa en el procés revolucionari alemany de 1848-49 i les tasques de direcció política de la Primera Internacional fins que el seu Consell General fou traslladat a Nova York (1872).
L'obra de Karl Marx als Països Catalans
La primera edició, als Països Catalans, d’una obra de caràcter econòmic de Marx aparegué el 1903, editada per Sempere a València, en una traducció castellana de Tomás Álvarez. Fins a la guerra civil aparegueren altres traduccions castellanes del resum de Deville, així com del de Cafiero. El 1931 es començà a publicar una traducció d'El Capital. Salari, preu i guany i Treball assalariat i capital foren publicades per primera vegada el 1906 i el 1932, respectivament, i, després de la guerra, conjuntament, el 1970. El 1967 foren publicats els primers texts econòmics de Marx en català a l’antologia Teoria econòmica. La seva obra ha estat difosa als Països Catalans en traduccions castellanes peninsulars, americanes i de les edicions de llengües estrangeres de països socialistes, així com en altres llengües, però els anys setanta començaren a editar-se en català alguns dels seus escrits: Cartes a Kugelmann (1970), Manifest del partit comunista (1976) i Misèria de la filosofia (1979). El 1983 hom emprengué l’edició catalana d'El Capital, traduïda per Jordi Moners i prologada per Manuel Sacristán.