marxisme

marxismo (es), Marxism (en)
m
Economia
Política
Filosofia

Monument a Marx i Engels a Berlín, obra de Ludwig Engelhardt (1989)

© Comunitat Europea

Teoria social, econòmica i històrica de Karl Marx i Friedrich Engels i de llurs seguidors.

En el moment en què fou concebut, pretenia ser una ruptura amb les teories sobre l’home, la societat i la seva història: tal com els seus creadors sostenien a Elf Thesen über Feuerbach (‘Onze tesis sobre Feuerbach’), aquestes es limitaven a contemplar i interpretar el món, però eren incapaces de transformar-lo perquè desconeixien el mecanisme del funcionament de les societats. Tot i que aquesta premissa és interpretada d’una manera laxa per alguns marxistes (cosa que inclouria l’acceptació d’altres corrents de pensament), en la versió més rigorista pressuposa que es tracta d’una teoria completa i veritable de la societat i de la història que, doncs, en principi, exclou o supera altres visions i corrents de pensament. Aquest exclusivisme està fonamentat en una metodologia i unes premisses que els mateixos marxistes qualifiquen de científiques, caràcter que és subratllat ara i adés en les exposicions més típiques de la teoria i les seves aplicacions. Quant als seus orígens filosòfics, el mateix Marx qualificà la seva teoria de transposició materialista de la dialèctica hegeliana a través de l’aplicació de l’economia política anglesa (Ricardo). El fort component finalista del marxisme, que n'amara tots els conceptes i desenvolupaments, d’altra banda, prové tant de la influència hegeliana com del caràcter emancipador que el fundador volgué donar a la teoria, en un primer estadi circumscrit a un grup social determinat (la classe obrera) i, d’una manera més genèrica, per a la humanitat en general. El concepte d’alienació és present en tota la visió marxista de la realitat i constitueix el seu punt de partida. Marx intentà d’analitzar la realitat material de les relacions de l’home envers la natura mitjançant el treball. L’home és praxi transformadora d’una natura que és hostil, exterior i dominant. D’aquí ve la seva situació d’alienació que anirà trencant (de la qual s’anirà alliberant) amb la praxi transformadora de la natura i de si mateix. En aquest sentit hom pot definir el marxisme com una filosofia materialista i dialèctica (o, segons alguns autors, “una filosofia de la praxi”), en un procés que dura fins avui. Marx concebé l’home condicionat per unes estructures i una societat de natura històrica. L’alienació li impedeix de progressar i de realitzar-se humanament. Foren sobretot les estructures econòmiques de la primera revolució industrial les que serviren de base per a construir la seva teoria, que després generalitzà a altres societats i altres moments històrics. Aquesta teoria és formada per un cos de conceptes abstractes que relacionen les diferents estructures de la societat, les seves lleis de funcionament i de desenvolupament. Els primers fonaments d’aquest cos de conceptes són ja apuntats a Die deutsche Ideologie (“La ideologia alemanya”), de Marx i Engels, que marca una veritable revolució teòrica en el pensament dels autors. El terme materialisme històric, utilitzat per Marx per a designar aquesta nova ciència de la història, té com a finalitat l’establiment d’una línia divisòria entre les concepcions idealistes anteriors i la nova concepció “científica” de la història (estudi de la successió discontínua dels diferents modes de producció). El materialisme històric comprèn els següents conceptes: procés de producció (procés de treball sota unes determinades relacions de producció), forces productives (les que resulten de la combinació dels elements del procés de treball sota unes relacions de producció determinades; llur resultat és una determinada productivitat del treball), plusvàlua (valor que l’obrer crea més enllà del valor de la seva força de treball), capital (diferents elements del procés de treball quan són destinats a produir plusvàlua per a l’amo), relacions tècniques de producció (formes de control o de domini que els agents de la producció exerceixen sobre els mitjans de treball en particular i sobre el procés de treball en general), relacions socials de producció (les que s’estableixen entre els propietaris dels mitjans de producció i els productors directes, relació que depèn del tipus de relació de propietat, possessió, disposició o usdefruit que estableixen amb llurs mitjans de producció), infraestructura (conjunt de relacions de producció, determinada fonamentalment pel concepte de propietat i la seva organització econòmica), superestructura, que comprèn, al seu torn, l’estructura social (conjunt de classes socials antagòniques en què un individu s’apropia del treball de l’altre a causa del lloc que ocupa en l’estructura econòmica d’un mode de producció determinat, lloc precisat fonamentalment per la forma específica amb què hom es relaciona amb els mitjans de producció), l’estructura juridicopolítica (les formes d’estat i els seus aparells polítics, econòmics, repressius i jurídics), l’estructura ideològica (conjunt de valors i idees, filosofies i actituds, “segregades” per les classes dominants, que donen coherència a una organització politicosocial determinada), mode de producció (concepte teòric que permet de concebre la totalitat social com una estructura dominant en què el camp econòmic és determinant en darrer terme), formació social (totalitat social concreta determinada històricament), conjuntura política (el moment actual de la lluita de classes en una formació social), determinació, en darrer terme, per l’economia, autonomia relativa dels altres camps (Marx i Engels no reduïren mai la superestructura a la infraestructura; aquella té una relativa autonomia en relació amb la infraestructura i llurs lleis pròpies de funcionament i de desenvolupament). Aplicant aquests conceptes, que constitueixen la teoria general del materialisme històric, el proletariat pot conèixer les raons de la seva misèria i els mitjans per a posar-hi fi i donar una orientació correcta a la seva lluita. El vessant “científic” del marxisme (materialisme històric) és complementat per una filosofia (materialisme dialèctic) que en deriva, especialment de la doctrina exposada a El Capital . El nucli d’ambdós materialismes marxistes és la lluita de classes. Segons la concepció que en té Marx, prové del fet que no hi ha producció econòmica “pura”, ni intercanvi “pur”, ni distribució “pura”, és a dir, que puguin ésser considerades independentment d’altres factors econòmics i socials, els quals són, en darrer terme, relacions de classes antagòniques, és a dir, relacions de lluita de classes. Les relacions de producció (i fins la mateixa producció material) no són una cosa que s’afegeix a les forces productives com a simple “forma”, sinó que penetren en les formes productives, puix que la força de treball que posa en acció les forces productives forma part, ella mateixa, de les “formes productives”, i el procés de producció capitalista tendeix, sense parar i necessàriament, a la màxima explotació de la força del treball. Marx afirma que les formes successives de l’organització del procés de producció no eren sinó les forces successives d’existència material i històrica de les relacions de producció capitalista. És un error tecnocràtic, doncs, separar les forces productives de les relacions de producció. No hi ha cap societat en la història que, en produir, no reprodueixi les condicions materials i socials de la seva existència (de la seva producció). Ara bé, de l’explotació que la classe capitalista imposa a la classe obrera se'n deriva un permanent estat d’enfrontament entre burgesia i proletariat que resulta inherent al capitalisme. Això ha dut a alguns exegetes d'El Capital com ara Althusser a postular diversos moments en la lluita de classes: des de la mera resistència a l’explotació capitalista fins a la presa de consciència revolucionària, que porta el proletariat a organitzar-se i passar a la contraofensiva. El cos doctrinal de Marx i Engels ha tingut, com tota doctrina, i ja des de bon principi, diverses interpretacions, que han donat origen a corrents diversos i a nous replantejaments. Així, el revisionisme, iniciat per E.Bernstein, oposat al corrent ortodox, representat per Vladimir Il’ič Lenin, de qui prengué el nom de marxisme leninisme. Diversos pensadors o dirigents dels partits polítics que accepten la doctrina marxista comunisme, socialisme) han encapçalat alguns d’aquests corrents teoricopràctics dins el marxisme. Hom pot esmentar, com a molt significatiu, el maoisme, sorgit de Mao Zedong, o els plantejaments de certs partits comunistes europeus (eurocomunisme) a mitjan anys setanta. Des de mitjan anys vuitanta, el final de la guerra freda, les deficiències evidents del “socialisme real” en tots els ordres amb relació a les societats capitalistes i democràtiques, i l’ensulsiada final de l’URSS (1991), contribuïren a fer que el marxisme perdés gran part del seu predicament com a corrent intel·lectual, tant als països que havien format part del bloc soviètic com als països occidentals, on era una part essencial de la tradició del pensament i dels partits d’esquerra. La crítica a la teoria marxista, intensificada a partir d’aquests anys, ha tingut dos vessants: l’un de més pròpiament polític, centrat en la denúncia del totalitarisme dels règims comunistes; i l’altre de tipus epistemològic, en el qual hom n'ha subratllat les mancances empíriques, les generalitzacions abusives i les deformacions dels fets i dels arguments com a resultat de la subordinació a objectius polítics prèviament establerts.

El marxisme als Països Catalans

Procés contra el Partit Obrer d’Unificació Marxista a Barcelona, el 1937; al centre, Julià Gorkin, director polític de “La Batalla”

© Fototeca.cat

La penetració del pensament marxista als Països Catalans va lligada, fins el 1939, al desenvolupament dels corrents polítics de la Unió Socialista de Catalunya, al grup de “La Batalla” i certs grups sindicalistes i anarcosindicalistes. La USC, al principi notablement influïda per l’austromarxisme, el laborisme anglès i el socialisme francès, a partir del 1931 restà més marcada per l’experiència soviètica i, en conseqüència, pel leninisme. Els qui més tractaren qüestions econòmiques foren Joan Sardà, Lluís Ardiaca, Joan Comorera, Estanislau Ruiz i Ponsetí i Ramon Folch i Capdevila. En el grup de "La Batalla", esdevingut Bloc Obrer i Camperol el 1931, cal distingir tres corrents entre els autors que tractaren de temes d’economia: d’una banda, Jaume Miravitlles i Daniel D.Montserrat, que acabaren en l’Esquerra Republicana; de l’altra, Joaquim Maurín i Josep Oltra i Picó, que, amb el grup d’Andreu Nin, formaren el POUM; i, finalment, els qui, juntament amb els de la USC, formaren el PSUC: Víctor Colomer i Àngel Estivill. Entre els anarcosindicalistes, Diego Abad de Santillán, Gaston Leval i Joan P.Fàbregas utilitzaren conceptes marxistes. Molt pròxims a aquests cal situar Peiró, Pestaña i Marín Civera. Després de la guerra civil de 1936-39, la producció i difusió de texts marxistes en català es limità, durant dues dècades, a l’exili, a través de revistes com Catalunya, de Mèxic, Per Catalunya, de l’Havana, Lluita, Quaderns de comunisme i Endavant, publicats a França, i les Edicions Lluita, amb traduccions de Stalin, Togliatti, Garaudy, Thorez, Mao Zedong, etc., i treballs originals de J.Comorera, Pere Ardiaca, Rafael Vidiella, Amadeu Bernadó, Alexandre Cirici o Josep Pallach. Sense relació directa amb aquests nuclis, una nova generació universitària marxista sorgí a l’interior durant els anys cinquanta, amb noms com Manuel Sacristán, Francesc Vicens, Josep Fontana, Joaquim Molas, Josep Termes, Jordi Solé i Tura, etc., la major part dels quals col·laboraren, a partir del 1960, a la revista clandestina del PSUC, Horitzons —després, Nous Horitzons—. Al mateix temps, hom reprengué la difusió legal d’obres de Marx i d’historiadors i economistes com E.Hobsbawn, P.Vilar, M.Dobb, P.M.Sweezy, E.Mandel, etc.; en aquesta línia fou fonamental el paper d’editorials com Oikos, Edicions 62, Ariel, Grijalbo o Anagrama. Ja els anys setanta, la generalització del marxisme com a instrument d’anàlisi en el domini de les ciències socials fou patent al món universitari català, i en foren testimonis revistes com Recerques, Arguments, Cuadernos de arquitectura y urbanismo, Taula de canvi, Materials, Cal dir, etc. En consonància amb els corrents més generals, que es feren ressò del creixent retrocés de l’URSS tant pel que fa als resultats pràctics com en el seu paper de model per a l’esquerra, amb l’esfondrament del bloc soviètic (1991) com a corol·lari i la pèrdua d’hegemonia social i política dels partits socialistes o la seva adaptació a postulats neoliberals, als Països Catalans hom pot constatar una forta minva de la influència del marxisme des dels anys vuitanta. Aquesta, tanmateix, resta considerable en el món universitari.