Kosovo

Kosovo i Metohija, Kosmet, Kosovë (sq)

Vista del centre de Priština

Estat dels Balcans reconegut per la major part d’estats membres de la Unió Europea com a República de Kosovo; limita al N i a l’E amb Sèrbia, al SE amb Macedònia del Nord, al SW amb Albània i a l’W amb Montenegro; la capital és Priština.

La geografia

Forma part dels Alps Dinàrics i comprèn les valls de Kosovo i de Metohija. La població, majoritàriament albanesa (més del 70%), viu bàsicament de l’agricultura (cereals i vinya), la mineria (cromita, plom i zinc) i d’una escassa indústria.

Conquerit pels otomans, que hi guanyaren les batalles de batalla de Kosovo Polje (1389) i la batalla de Kosovo (1448), la primera contra els serbis i la segona contra una coalició cristiana encapçalada per Hongria, després de la primera guerra balcànica (1912) passà a Sèrbia, i el 1918, al regne dels serbis, croats i eslovens (des del 1929, Iugoslàvia).

La història recent

Fins a la supressió de l’autonomia

Regió autònoma dins la desapareguda República Socialista Federada de Sèrbia, anomenada Kosovo i Metohija (Kosmet, de manera abreujada), al seu torn integrada dins Iugoslàvia, el 1981 hi començà un ampli moviment secessionista respecte de Sèrbia, que provocà un important èxode de serbis i montenegrins. Arran de l’assassinat de quatre soldats federals (setembre del 1987), esclataren nous disturbis, seguits de repressions, fets que decidiren les autoritats polítiques federals a separar del càrrec Fadil Hoxha, cap polític de Kosovo. Mentrestant, els aldarulls polítics del 1988 donaren lloc a una nova onada de refugiats serbis i montenegrins cap a Sèrbia. Una manifestació de 100.000 persones a Priština, que reclamaven la reposició en els càrrecs dels dirigents albanesos destituïts per haver desobeït les consignes del partit, fou seguida per una manifestació a Belgrad d’un milió de serbis, que es queixaven de la discriminació de què eren víctimes els serbis de Kosovo.

Inici de les hostilitats

Breu repàs del conflicte bèl·lic a Kosovo

El 1990 el govern serbi hi suprimí l’autonomia. Els escassos resultats de les gestions d'Ibrahim Rugova, líder de la Lliga Democràtica de Kosovo, per trobar una sortida pacífica al conflicte i la creixent agressivitat mostrada pel president iugoslau Slobodan Milošević envers els drets nacionals, històricament reconeguts pel mariscal Tito, augmentaren la influència de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK) entre els albanokosovars. La reivindicació d’un estat independent es reforçà entre una població que veia com la seva llengua i la seva cultura eren progressivament separades de l’educació oficial, i les seves institucions i la seva representativitat eren anul·lades.

A la tardor del 1997 començaren les primeres revoltes d’estudiants, al principi del 1998 la milícia de la UÇK començà a reclutar gent i a mitjan 1998 ja tenia prou força per a significar un greu perill per a Belgrad, que inicià un atac fulminant contra Drenica, bastió de la UÇK. 

La intervenció internacional

El ressò mundial de les atrocitats comeses per la policia sèrbia a Drenica impulsà la comunitat internacional a intervenir-hi exigint contactes entre Milošević i Rugova (maig del 1998). No obstant això, ni la UÇK admetia el criteri de Rugova, al qual s’havia negat la representativitat, ni Belgrad tenia voluntat de negociació efectiva mentre no es fes desaparèixer la UÇK. Així, les tropes i la policia sèrbia continuaren avançant, fent fora la UÇK d’allà on s’havia fet forta i provocant a la vegada l’èxode de centenars de milers d’albanokosovars que fugien de la neteja ètnica decretada per les autoritats sèrbies. Els intents d’intercedir de la comunitat internacional, tant de la Unió Europea com de l'Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, fracassaren davant l’escassa voluntat negociadora de totes dues parts.

En aquest context, el 23 de març de 1999, Francisco Javier Solana Madariaga, secretari general de l’OTAN, ordenà bombardejar Iugoslàvia. Els atacs, que duraren onze setmanes, no aconseguiren intimidar en cap moment Milošević, que, per contra, intensificà l’operació de neteja ètnica. Centenars de milers de desplaçats i uns 10.000 morts foren el balanç de l’operació de resposta als bombardeigs, que no conclogué fins que el 4 de juny Milošević acceptà les condicions del Grup dels Vuit. 

Kosovo tutelat per l’ONU

Ocupat per les forces de l’ONU des del 1999, s’inicià aleshores l’èxode dels serbis que fugien de les represàlies dels albanesos, i al llarg dels anys següents se succeïren els enfrontaments entre una comunitat i l’altra. Els serbis que romangueren es concentraren a la zona nord del territori, amb Mitrovica com a principal centre.

D’altra banda, l’any 2001 el conflicte ètnic s’estengué al sud de Sèrbia i a Macedònia, i una part significativa de les armes i dels combatents albanokosovars s’incorporaren a la guerrilla albanesa de Macedònia, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (que mantenia, en albanès, les sigles UÇK, les mateixes que la guerrilla kosovar). Al novembre del 2001, la Lliga Democràtica de Kosovo guanyà les eleccions i el seu líder, Ibrahim Rugova, fou investit president al març de l’any següent, després de llargues negociacions amb l’antiga milícia de Hashim Thaçi, ara convertida en Partit Democràtic de Kosovo. Bajram Rexhepi fou designat primer ministre.

Tot i que a l’octubre tingueren lloc contactes entre representants albanokosovars i serbis, el 2004 hi tornà a haver greus enfrontaments entre ambdues comunitats. En les eleccions del desembre, Rugova fou confirmat en el càrrec, enmig d’un boicot serbi generalitzat a la consulta.

El nou primer ministre, Ramush Haradinaj (del Partit Democràtic), dimití al març del 2005, acusat de crims de guerra pel Tribunal Penal Internacional, i fou substituït per Bajram Kosumi. Al juny del 2005 es reprengueren les converses entre serbis albanesos i la UNMIK (Missió d'Administració Interina de les Nacions Unides a Kosovo) per a intentar superar el bloqueig sobre l’estatut final del territori. Al novembre, la reafirmació kosovar en la independència donà lloc a noves tensions.

Al gener del 2006 morí Rugova, que fou substituït en el càrrec per Fatmir Sejdiu. El mes següent s’iniciaren converses directes entre representants de les comunitats sèrbia i albanesa sobre l’estatut definitiu del territori. A les posicions absolutament antagòniques d’ambdues parts, s’hi afegiren les reticències de la comunitat internacional envers la independència incondicional (que, a la llarga, significaria també molt probablement l’annexió a Albània).

Avalant la posició dels serbokosovars i de Sèrbia (que a l’octubre del 2006 aprovà una reforma constitucional que declarava Kosovo part inalienable del seu territori), l’oposició rotunda de Rússia a la secessió tingué especialment una influència decisiva en el bloqueig, com es posà de manifest en les negociacions iniciades al febrer del 2006 a instàncies de les Nacions Unides, després de les quals, al juliol del 2007, la proposta d’una independència tutelada per forces de l’ONU hagué de ser retirada, malgrat rebre el suport de la UE i els EUA. A banda del conflicte polític, la situació de Kosovo ha continuat crítica també a causa de l’economia, amb una taxa d’atur propera al 50%.

Al llarg del 2006 les tensions internes en el partit governant desembocaren en la dimissió del primer ministre Kosumi al març, la seva substitució per Agim Çeku i, finalment, en la derrota de la Lliga Democràtica de Kosovo davant el Partit Democràtic en les eleccions del novembre del 2007. 

La independència

El líder d’aquest partit, Hashim Thaçi, esdevingué primer ministre d’un govern de coalició amb la Lliga Democràtica de Kosovo (LDK) i, sota el seu mandat, el 17 de febrer de 2008 el Parlament aprovà per unanimitat una declaració d’independència. La declaració fou rebutjada per Sèrbia i per Rússia, que, com a membre del Consell de Seguretat, vetà el reconeixement de Kosovo com a membre de les Nacions Unides. Els Estats Units s’hi mostraren favorables, com també els tres estats més grans de la Unió Europea (Alemanya, França i la Gran Bretanya). Altres membres, entre els quals hi havia Espanya, Xipre, Grècia i Romania, la rebutjaren. Al març, la comunitat sèrbia protagonitzà greus enfrontaments contra les forces de l’OTAN i de l’ONU a Mitrovica.

El 15 de juny entrà en vigor una constitució (aprovada prèviament pel Parlament kosovar), malgrat que les forces de l’ordre i la justícia continuaren sota administració internacional. Com a resposta, la comunitat sèrbia anuncià la creació d’un parlament paral·lel a Mitrovica. L’abril del 2009 el president serbi Boris Tadić 

feu una visita a Kosovo. Al juny, el Fons Monetari Internacional fou el primer organisme internacional a reconèixer Kosovo com a entitat independent de Sèrbia i a acceptar-ne l’ingrés com a membre de ple dret. Aquests mesos se succeïren les escaramusses entre escamots serbis i kosovars.

Les primeres eleccions locals convocades pel govern kosovar al novembre reforçaren Thaçi. A les localitats controlades pels serbis es convocaren eleccions el maig del 2010, cosa que comportà l’esclat de nous enfrontaments violents, sobretot a la ciutat de Mitrovica. Al juliol, el Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia dictaminà, contra el recurs presentat per Sèrbia l’any anterior, que la declaració d’independència de Kosovo no era il·legal.

El clima polític s’enrarí els darrers mesos del 2010: al setembre, el president Fatmir Sejdiu dimití després que un tribunal sentenciés que havia infringit la norma constitucional de no ocupar alhora la presidència del país i un càrrec de partit. Al mes següent, el president en funcions, Jakup Krasniqi, convocà eleccions anticipades per al 2011. En resposta, l’LDK abandonà la coalició de govern i presentà una moció de censura que feu caure el govern al novembre. Com a resultat d’aquests fets, les eleccions s’avançaren al desembre, les primeres generals després de la proclamació d’independència. Enmig d’una considerable confusió, els primers resultats confirmaren la victòria del Partit Democràtic (PD), seguit de l’LDK. En tercer lloc, emergí amb força el partit Vetëvendosje! (‘Autodeterminació’), partidari de la no-ingerència internacional a Kosovo.

De les negociacions postelectorals en sorgí un govern del PD encapçalat novament per Thaçi gràcies al suport de l’Aliança per al Futur de Kosovo (AFK), del milionari albanokosovar establert a Suïssa Behgjet Pacolli, el qual, al seu torn, el febrer del 2011 aconseguí la presidència gràcies al suport del PD. El Tribunal Constitucional declarà no vàlida la presidència de Pacolli, que dimití. A l’abril el Parlament kosovar elegí presidenta Atifete Jahjaga. Fou rellevada l’abril del 2016 per Hashim Thaçi.

Al març, pressionats per la UE i els Estats Units, Sèrbia i Kosovo iniciaren negociacions per a resoldre els contenciosos que els enfrontaven. A partir d’aleshores, tingué lloc un progressiu desbloqueig, que es manifestà en una regulació mútua del trànsit fronterer (desembre del 2011); la retirada dels 23 estats membres de la UE, Turquia i els estats de la missió supervisora sobre el govern (bé que hi restaren la missió de l’OTAN KFOR, la missió de l’ONU UNMIK i els supervisors jurídics de la UE EULEX) (setembre del 2012); la primera trobada directa de caps d’estat a Brussel·les (febrer del 2013); la signatura d’un acord entre ambdues parts (abril del 2013), que garantia l’autonomia al nord de Kosovo, de majoria sèrbia, i un pacte de no-interferència de les relacions mútues amb la UE. El juny del 2013, tot i les dures crítiques a l’extensió de la corrupció a Kosovo, la UE inicià negociacions per a un acord d’associació. Les primeres eleccions municipals a Kosovo reconegudes per Sèrbia (novembre del 2013) se celebraren amb incidents violents. De les legislatives del juny del 2014 en sortí un govern de coalició PDK-AFK encapçalat per Isa Mustafa, d’aquest darrer partit.

Després de les eleccions del juny del 2017 Ramush Haradinaj (AFK) formà govern. L’any 2018 la tensió amb Sèrbia augmentà per la mort en un atemptat del líder serbokosovar moderat Oliver Ivanović i per la negativa de Sèrbia a subministrar electricitat a Kosovo. El juliol del 2019 Haradinaj dimití en ser investigat com a sospitós de crims de guerra pel fiscal especial del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia. Convocades eleccions anticipades a l’octubre, l’empat entre les dues forces més votades, el Vetëvendosje! i l’LDK, dificultà la formació de govern. Nomenat al juny, Avdullah Hoti (LDK) n’esdevingué el primer ministre. El novembre del 2020 Hashim Thaçi dimití la presidència quan el fiscal especial de l’Haia l’incriminà com a presumpte responsable de crims de guerra els anys 1998-99.