Tribunal Penal Internacional

TPI (sigla)

Organisme de l’ONU constituït el 2002, segons el tractat de la Conferència de Roma (1998), amb la finalitat de jutjar els crims contra la humanitat, els crims de guerra i els genocidis.

La seu és a la Haia. És format per 18 jutges escollits pels estats membres de l’ONU amb criteris d’equitat quant a representació de sistemes legals, continents, sexes, etc., per un període de nou anys. Es diferencia del Tribunal Internacional de Justícia, amb seu també a la Haia, en el fet que no dirimeix contenciosos entre governs o estats, sinó que jutja conductes i atribueix responsabilitats d’individus. El president i els dos vicepresidents són elegits pels jutges.

Té els precedents en el procés de Nuremberg (1945) i en la resolució 260 de l’Assemblea General de les Nacions Unides (1948), per la qual fou adoptada la Convenció sobre la Prevenció i la Penalització del Genocidi. Les matances que des del 1993 tingueren lloc arran del desmembrament de Iugoslàvia i a Ruanda donaren lloc a la creació de tribunals especials per a aquests conflictes instituïts pel Consell de Seguretat (1994), precedents del TPI. Diferents estats, entre d’altres Rússia, l’Índia i la Xina, s’oposaren a la creació del Tribunal. El TPI establia com a límit temporal els crims comesos a partir de l’any de la seva entrada en vigor, en el moment del qual només 66 estats havien signat la convenció de Roma. El 2015, n’eren 123. Entre els països signants, però que no l’havien ratificat hi havia els Estats Units (que obtingueren diverses prerrogatives i immunitats), Rússia (2000) i Israel. Entre els no signants hi havia la Xina, l’Índia, Turquia, l’Iran, Indonèsia i el Pakistan. El 2009 hom hi acceptà l’ingrés de Palestina com a “membre observador”.

Paral·lelament, els primers anys del segle XXI han seguit funcionant els tribunals especials per a l’antiga Iugoslàvia i Ruanda. El gener del 2009 el TPI inicià el primer procés de la seva història contra Thomas Lubanga, antic cap rebel a la República Democràtica del Congo, acusat del reclutament d’infants entre el 2002 i el 2005, i, al març, el fiscal en cap del TPI cursà la primera ordre de detenció contra un cap d’estat, el general ’Umar al-Bašīr, al qual acusà de crims contra la humanitat al Dārfūr. El maig del 2011 cursà la segona ordre de detenció pels mateixos conceptes contra un altre cap d’estat, el president de Líbia Moammar al-Gaddafi, durant la repressió de les revoltes antigovernamentals iniciades al febrer.

La concentració de causes obertes al continent africà ha motivat les queixes de molts dels líders d’aquests estats i una manca ostensible de col·laboració amb el TPI, fins i tot entre els estats signants: així, malgrat l’ordre de detenció, les autoritats eludiren l’arrest del president Al-Bašīr durant un viatge a la República de Sud-àfrica durant una cimera de la Unió Africana. Semblantment, el president kenyà Uhuru Kenyatta, acusat el 2009 d’haver instigat la violència interètnica el 2007, eludí el judici el 2014 després de fortes pressions, especialment de la Unió Africana, i el 2018 el TPI revocà la sentència del 2016 que condemnava l’exvicepresident de la República Democràtica del Congo Jean Pierre Bemba a 18 anys per crims de guerra i crims contra la humanitat durant la guerra civil (2002-03). Per la seva banda, la Unió Africana establí el 2013, amb independència del TPI, un tribunal especial a Dakar per a jutjar l’exdictador txadià Hissène Habré, el qual fou condemnat a cadena perpètua el maig del 2016. L’octubre d’aquest mateix any tingué lloc un nou episodi de tensió entre el TPI i els estats africans quan, en el decurs d’una investigació sobre presumptes violacions de drets humans a Burundi, el president Pierre Nkurunziza signà un decret pel qual ordenava la sortida del país del TPI, la primera d’un estat membre des de la seva creació.