Descobert l’any 1990 per Joan Abad, de l’Associació Arqueològica de Girona, és situat a pocs metres de l'estany de Banyoles, en una zona generalment inundada durant l’hivern; però originàriament la riba era més allunyada, a uns 50 m. La seva extensió ha estat estimada, segons sondeigs i perforacions sistemàtics iniciats l’any 1996, entre 8.000 m2 i 10.000 m2, uns 1.000 m2 dels quals submergits.
El jaciment, datat cap a la meitat o al final del Vè mil·lenni aC, és un dels hàbitats lacustres més antics d’Europa, i el més important de la península Ibèrica. Presenta afinitats amb altres poblats neolítics lacustres de la zona alpina. Les diverses àrees del jaciment (les parts més allunyades de l’estany, la vora de l’estany i la part subaquàtica) han estat excavades de manera més o menys contínua des del seu descobriment fins al 2005, any en què s’aturaren totalment i no es reprengueren fins al setembre del 2010. L’any 2004 hom creà, amb finalitats museístiques i didàctiques, el Parc Neolític de la Draga.
Ha donat un gran volum d’informació sobre l’habitatge, l’utillatge i les formes de subsistència de l’època. Hom hi ha trobat un gran nombre de pilars de fusta de les cabanes (més d’un miler), enllosats de pedra i zones per a focs, ceràmica feta a mà, gerres d’emmagatzematge i vasos domèstics, peces retocades sobre diversos tipus de sílex, molins de pedra, aixes, enformadors i braçalets. Sobresurten també les restes recuperades dels vegetals que permeten reconstruir la base de l’alimentació (blat dur, ordi vestit i pisana), complementada amb el conreu de lleguminoses (faves i pèsols) i una ramaderia en la qual predominaven cabres i ovelles però també amb presència de boví i porcí.