Situat en el conflicte de la guerra civil catalana del segle XV, el text trasllueix un aflamat apassionament, que narra, en un primer moment, la decadència, presó i mort de Jaume II d’Urgell, on la figura del comte resulta mitificada, mentre Joan de Navarra —el futur Joan II— apareix com un assassí; a continuació fa una defensa exaltada dels drets del comte a la corona i retreu a la noblesa i als ciutadans de Barcelona la seva passivitat en la revolta de Jaume contra Ferran I (1413). La conclusió de l’autor és que la decadència política i social catalana té com a causa l’entronització d’una dinastia forastera, la dels Trastàmara.
L’obra ofereix una narració històrica, enquadrada en un diàleg entre personatges a la manera renaixentista, basada en els records personals de l’autor o de les persones que li serviren de font. La reivindicació que l’autor fa de la figura de Jaume el Dissortat –sacrificat, segons ell, a l’afany de poder de Ferran I i a l’egoisme de les classes dominants de Barcelona– es basa en alguns elements llegendaris, no se sap si inventats pel mateix autor –a la recerca d’un efecte polèmic, estimulat pel moment de trasbals polític de Catalunya durant el qual l’autor escriví– o tot just recollint rumors que circulaven prèviament. S’hi succeeixen escenes que assoleixen una certa intensitat dramàtica, com ara la de l’imaginari assassinat del comte, juntament amb diverses disquisicions politicojurídiques i relacions genealògiques de l’aristocràcia catalana.
La forma molt malmesa en què el text ha pervingut fa difícil de precisar-ne les característiques formals i de gènere (records, història, al·legat de partit), la coherència factual i ideològica o la simple excel·lència literària. Fruit d’una composició amb parts molt diverses, el text resulta heterogeni. La primera part incorpora llegendes diverses i estratègies pròpies del gènere novel·lesc.
L’obra es transmeté en forma manuscrita de manera molt imperfecta, i les còpies més antigues que es conserven –entre les quals hi ha una encomanada per J.R. Vila el 1624– són fragmentàries. Aquestes còpies forneixen el títol (Història y succés lamentable del comte d’Urgell) que J. Collell convertí el 1889 en el que des d’aleshores identifica el text. S’han de rebutjar les hipòtesis d’alguns estudiosos segons les quals el text seria una falsificació o, si més no, una refosa realitzada al final del segle XVI o el principi del XVII. Aquests estudiosos creuen que la falsificació utilitza una crònica antijoanista quatrecentista breu, però que l’amplia i la interpola amb materials de contingut ideològic més contundent (anticastellà), amb el propòsit de deslegitimar els drets de la dinastia hispànica sobre Catalunya, en un context de confrontació política amb la monarquia. Giménez Soler, per exemple, l’atribuí a Monfar i Sors. El fet és que tingué una difusió important al primer terç del segle XVII, però fins aleshores havia estat desconegut.
És anomenada també Escriptura privada, i sembla escrita entre el 1466 i el 1479. El text fou editat l’any 1931 per X. de Salas i Bosch: La fi del comte d’Urgell.
Bibliografia
- Batlle, M. (1999): Patriotisme i modernitat a “La fi del comte d’Urgell”: una aproximació a les fonts de l’obra, l’anònim autor i l’historiador Jaume Ramon Vila, Curial Edicions Catalanes, Barcelona.
- Giménez Soler, A. (1899): “ Scriptura privada o La fi del comte d’Urgell: crónica del siglo XV: estudio crítico”, Revista Crítica de Historia y Literatura Españolas, Portuguesas e Hispano-Americanas, 4, p. 1-9.
- Salas, X. de (1931): La fi del comte d’Urgell. Barcelona, Barcino.
- Villanueva, J. (2000): “Observacions sobre La fi del comte d’Urgell: datació, transmissió manuscrita, contingut ideològic”, Arxiu de Textos Catalans Antics, 19, p. 611-635.