Jaume II d’Urgell

el Dissortat (snom.)

(Balaguer?, Noguera, 1378/80 — Xàtiva, Costera, 1433)

Frontispici, gravat al boix, de Jaume II, segons una al·legoria moderna d’Antoni Ollé i Pinell publicada al llibre Jaume II d’Urgell, el Dissortat, de Domènec Carrové Viola 

Comte d’Urgell i vescomte d’Àger (1408-14), fill del comte PereII d’Urgell, el qual ell succeí el 1408, i de Margarida de Montferrat.

Es casà el 1407 amb Isabel, filla de Pere III de Catalunya-Aragó. Martí I el nomenà lloctinent al regne d'Aragó, dividit aleshores per les bandositats dels Urrea i dels Luna. S'enemistà amb l'arquebisbe Fernández de Heredia, partidari aferrissat dels Urrea, i el seu nomenament fou contestat per molts representants aragonesos, sostinguts pel justícia Jiménez Cerdán. Martí el ratificà el 1408, però acabà suspenent-lo pràcticament.

La mort de Martí el Jove obrí la qüestió successòria i posà en primer terme com a hereu amb millors drets Jaume II d'Urgell, però el rei féu per barrar-li el pas i intentà d'afavorir l'ascens de Frederic, comte de Luna, fill natural de Martí el Jove. Jaume intentà d'exercir el càrrec a Aragó (març del 1410), però els Urrea crearen nous conflictes i Martí el féu cessar. La mort del rei l'enfrontà amb els altres dos candidats amb més possibilitats després d'ell, Lluís de Nàpols, duc titular de Calàbria, i Ferran de Trastàmara. La sentència de Casp (Compromís de Casp) del 24 de juny de 1412 no tingué en compte els seus drets i Ferran fou proclamat rei. Des d'aquest moment, malgrat el seu caràcter vacil·lant i irresolut, la famosa frase de la seva mare ("Fill, o rei o no res") sembla ésser el seu lema.

Després de breus negociacions, fallides, Ferran I féu ocupar castells i llocs de Jaume, que no s'havia presentat a la cort de Saragossa. Aleshores aquest envià representants seus a Lleida, que juraren fidelitat al nou rei i sembla que reberen la promesa d'importants compensacions. Antonio de Luna li aconseguí, però, una aliança secreta amb Tomàs d'Anglaterra, duc de Clarence, a la primavera del 1413, que l'induí a manifestar la seva rebel·lia (l'aliança resultà invalidada en haver de tornar molt aviat el duc a Anglaterra). Pel maig els homes d'Antonio de Luna iniciaren les hostilitats a Trasmoz i a Montaragó, i hi hagué manifestacions urgellistes a Saragossa, Osca, Calataiud i a diversos indrets del País Valencià. Pel juny tingueren lloc les primeres accions de Jaume des de Balaguer, que resultaren victorioses. Ferran reclamà la vinguda de tropes castellanes, i les forces urgellistes fracassaren davant Lleida (25 de juny).

Anglesos i gascons havien entrat per Jaca en ajut dels Luna i havien proclamat rei el comte d'Urgell; però, després de reunir-se amb Jaume mateix, foren derrotats (10 de juliol), i aquest fracàs impedí la conjunció de les tropes d'Aragó i d'Urgell, i el comte, que avançava vers Alcolea, es retirà a Balaguer. El 26 de juliol Ferran partí de Barcelona per dirigir la campanya, i Jaume fou assetjat a Balaguer. Montaragó es reté l'11 d'agost i Loarre resistí fins els primers mesos del 1414. A la fi d'octubre negociaren la muller de Jaume pels assetjats i el duc de Gandia pels assetjadors, i el 31 el comte es lliurà a Ferran. Fou dut a Lleida, on comparegué davant un tribunal presidit pel rei i, en absència seva, pel vicecanceller Bernat de Gualbes. Fou condemnat a presó perpètua i a confiscació de béns, inclòs el dot de la seva muller.

El 10 de desembre fou dut al castell d'Urueña, prop de Medina de Rioseco, mancant, així, a una de les condicions de la rendició; sembla que hi hagué un intent de fuga als primers temps. Vers el 1420 fou traslladat a Mora de Toledo, i pel juny del 1422 a l'alcàsser de Madrid, fins que el 1424 fou tornat a Urueña. Estigué algun temps a Castro Torafe, prop de Zamora, i el 1426 fou dut a Terol, i dins el mateix any, al castell de Xàtiva, on sembla que el visità, sense donar-se a conèixer, Alfons el Magnànim el 1430. Des d'aleshores la presó fou menys dura. Hi morí el primer de juny de 1433, i fou enterrat a Sant Francesc de Xàtiva (des de després del 1939 és enterrat a la capella del castell de Xàtiva).

La llegenda del seu assassinat pels germans d'Alfons, els infants Joan, Enric i Pere, fou recollida, o potser inventada, per l'autor de La fi del comte d'Urgell.