la Reconquesta

Mapa de la Reconquesta

© fototeca.cat

Nom donat a la conquesta per part dels regnes cristians del territori de la península Ibèrica envaït pels musulmans al començament del s VIII.

Encara que la idea de recobrament i de restauració fou tinguda des de temps molt reculats, el concepte en el seu sentit antonomàsic i tòpic és modern i fou introduït en la historiografia catalana, procedent de la castellana, en temps probablement no anteriors a mitjan s XIX. L’acció de la reconquesta peninsular no fou contínua ni amb un ritme semblant en tots els estats cristians de la Península. L’asturianolleonesa, després d’un període inicial de concepcions més aviat localistes, incorporà l’ideal de restauració de la monarquia visigòtica des del començament del s IX, en temps d’Alfons II. Aquest ideal culmina en la presa de Toledo per Alfons VI el 1085, però la reconquesta castellanolleonesa no fou coronada, amb l’ocupació del regne de Granada, fins el 1492. La reconquesta navarresa restà obturada amb la presa de Tudela sota el rei aragonès Alfons el Bataller el 1115. L’aragonesa avançà molt lentament, fins al punt que Osca no fou presa més que el 1096; després Alfons el Bataller li donà una gran empenta amb les conquestes de Saragossa (1118), Calataiud (1120) i Daroca (1121); Alfons I de Catalunya-Aragó l’arrodoní vers el 1176. La reconquesta dels Països Catalans presentà diverses etapes: ocupació del Rosselló, com a conseqüència de la de Narbona, el 759; la que portà la frontera amb els sarraïns al muntanyam de més enllà del Llobregat des de la fi del s VIII al començament del IX; la lenta progressió fins prop de Tortosa i Lleida dins el s XI i començament del XII; la coronació de l’alliberament del Principat en 1148-53; la conquesta de les Illes en 1229-35, amb l’ocupació efectiva de Menorca el 1287; la conquesta del Regne de València en 1232-45; i la del regne de Múrcia en profit de Castella (1265-66), amb la incorporació de la seva part septentrional el 1296.