Composta de 10 llibres, hom en sol datar la redacció vers el 390 aC (llibre primer, de caràcter introductori) i en 384-374 aC (els altres 9 llibres). Testimoniatge, doncs, dels ideals i esforços de l’autor pel que fa a una realització política més justa i afermada en la veritat —com cercà d’ensenyar a Dionís de Siracusa, en el seu primer viatge a Sicília (389-387 aC)—, l’obra reflecteix les més fermes conviccions filosòfiques, antropològiques i socials de Plató, alhora que presenta el que hauria d’ésser la ciutat ideal, l’ordenació més adequada de l’estat: amb la jerarquia, com a principi bàsic; amb la divisió de la comunitat en tres classes o ordres socials —la dels treballadors, la dels guardians i la dels dirigents (que hom anomenaria polítics i que Plató exigeix que siguin filòsofs)—, com a estructura fonamental; amb l’educació programada i ascendent, com a mètode per a seleccionar els millors —només aquests poden assolir el poder (l’ideal del qual és, doncs, l'aristocràcia, en el sentit etimològic del terme)—; amb la intrínseca i mútua relació entre estat just i individu virtuós, com a dialèctica ineludible (que fa del projecte platònic quelcom realment utòpic); i amb l’accentuació de la dificultat d’assolir la veritat (mite de la caverna, en el llibre VII) i, alhora, l’afirmació de la llibertat personal (mite escatològic de l’armeni, amb què acaba l’obra), com a doble i darrera proclama cosmovisional.