Situació i presentació
Limita al N amb els municipis de Nulles, Vallmoll (de l’Alt Camp), a l’W amb els Garidells (de l’Alt Camp), Perafort i una part de Vallmoll, al S amb els Pallaresos, al SE amb el Catllar i a l’E amb Renau. Els límits del terme no segueixen cap accident geogràfic a excepció de la ratlla divisòria amb Vallmoll i part de la de Nulles, establerta pel torrent de Bogatell i la que, en l’angle entre els termes de la Secuita, Renau i el Catllar, constitueix el torrent de Renau.
Una sèrie de turons accidenten la part septentrional del terme, que és el tercer lloc de la comarca pel que fa a l’alçada mitjana sobre el nivell del mar.
El terme comprèn els pobles de la Secuita, cap de municipi, l’Argilaga, les Gunyoles i Vistabella, la urbanització de Sant Roc i les Creus, el lloc de la Costa de la Toia, disseminat, i els antics termes de la Tallada, Tapioles i del Pontarró. El municipi és situat entre la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i la local de Tarragona al Pont d’Armentera, que passen a ponent i llevant del terme, respectivament. Aquestes carreteres, junt amb els ramals de Perafort a la Secuita i a l’Argilaga, de la Secuita a la carretera del Pont d’Armentera i de la Secuita a la N-240 amb sortida prop de Vallmoll, donen suficients possibilitats de comunicació a la població. Com a carretera pròpiament local hi ha la que permet el desplaçament entre els nuclis urbans de la Secuita, Vistabella i les Gunyoles. La xarxa de comunicacions es clou amb el ferrocarril de la línia de Saragossa-Reus-Barcelona; l’estació, que havia portat el nom de la Secuita-Perafort, és situada a poca distància de la darrera població. L’any 2006, amb motiu de la prolongació de la línia d’alta velocitat Madrid-Saragossa-Lleida fins l’intercanviador de Roda de Berà, s’amplià l’estació, que des d’aleshores s’anomena Camp de Tarragona.
La població i l’economia
El 1358 la població de la Secuita (secuitencs) i els seus agregats era de 44 focs. El 1380 hi havia 40 focs. El veïnat disminuí considerablement durant el segle XV i al començament del segle XVI el municipi experimentà un reduït guany demogràfic ja que assolí 29 focs, lleuger creixement que continuà al llarg del segle (38 focs el 1553). A la darreria del segle XVII i al començament del segle XVIII la població experimentà un creixement important i arribà, l’any 1706, als 117 focs, distribuïts entre la Secuita i Tapioles (64) i entre Vistabella, les Gunyoles i el Pontarró (53). El cens de Floridablanca (1787) registrà 538 h, distribuïts en 494 veïns a la Secuita i 44 a l’Argilaga.
La Secuita patí grans mortaldats al traspàs del segle XVIII. L’any 1800 més de 540 persones de les 635 que habitaven el terme eren malaltes de disenteria i febres terçanes i quartanes, motivades per les aigües entollades que hi havia entre la Secuita i Vistabella. El 1830 el nombre d’habitants disminuí a 489 h. Al final del segle XIX augmentà notablement amb 1.015 h. Durant el segle XX la xifra màxima de població registrada al municipi correspongué a l’any 1920, amb 1.069 h; d’ençà aquest moment la població minvà progressivament (951 h el 1936, 872 h el 1950, i 737 h el 1970). En els censos posteriors el nombre d’habitants inicià un augment (763 h el 1981, 926 h el 1991 i 1.145 h el 2001). L’any 2005 s’arribà a 1.240 h.
Entre els recursos econòmics del municipi cal esmentar el terciari com a activitat principal. Pel que fa a l’agricultura, el fet que al terme no hi hagi cap riu fa que els conreus de regadiu siguin escassos, mentre que la vinya és el principal conreu de secà, seguida per l’avellaner, que destaca, tant en quantitat com en valor econòmic. La producció agrícola de la Secuita es clou amb els cereals (ordi, blat) i les oliveres. La vinya donà origen a la creació de dos cellers cooperatius existents al terme, el de la Secuita i el de l’Argilaga. L’activitat ramadera es complementa principalment amb les granges d’aviram i el bestiar porcí. El mercat setmanal se celebra el dimecres.
El poble de la Secuita
El nucli urbà del poble de la Secuita (169 m i 912 h el 2006) presenta tres sectors ben diferenciats: el vell, l’eixample del segle XVIII i la urbanització actual. La plaça Major és la part originària del lloc, conté la Casa Mallafré i l’església. La Casa Mallafré s’alça a la cantonada entre la plaça Major i el carrer del Dr. Gaspà; cal destacar-ne el portal, de carreus, i dues finestres gòtiques geminades amb arcs trilobulats. L’església parroquial de Santa Maria de la Secuita data de l’edat mitjana, però ha sofert moltes transformacions. Té tres naus, d’èpoques diferents, i la central, l’única que hi havia quan es construí el temple, és gòtica; originàriament hom la cobrí amb un sostre de fusta, les bigues del qual foren decorades amb emblemes de castells i motius geomètrics i vegetals, però al segle XVIII s’hi col·locà una volta de rajoles que la tapà. Dels edificis i masos del costat del nucli de la Secuita el més destacat és la Tallada, es tracta d’un gran casal amb un bon nombre d’arcades ogivals.
Hom celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost i la festa votada de Sant Cristòfol el 10 de juliol, que inclou la benedicció de cotxes. Al mes de setembre en data variable, normalment al final de mes, es feia la festa de la Verema o del Vi.
Altres indrets del terme
L’Argilaga i Sant Roc
Al NE del terme hi ha el poble de l’Argilaga (138 h el 2005), format al voltant de la plaça de l’Església, la part més antiga del nucli. S’hi alça l’església de Sant Roc, bastida després de la guerra civil, i l’edifici conegut com la Casa dels Frares, que fou propietat dels servites de Vila-rodona; la Casa dels Frares té un escut a la façana datat l’any 1792; el 1836 l’Administració dels Béns Nacionals la posà en venda i fou adquirida pel tarragoní Domènec Serra pel preu de 30.001 rals. La festa major se celebra per Sant Roc (16 d’agost). Al S de l’Argilaga, entre els termes del Catllar i de la Secuita, hi ha la urbanització de Sant Roc (27 h el 2005).
Vistabella i les Gunyoles
Al NW del cap municipal hi ha Vistabella (134 h el 2005), que és format per un nucli antic, rectangular, compacte i de carrers estrets, i un eixample. L’entesa que l’any 1917 establiren els veïns del poble i l’arquitecte Josep M. Jujol enriquí el nucli urbà amb una església que és una autèntica obra d’art. El temple de Vistabella, de planta quadrada, és una de les obres més característiques de l’arquitecte tarragoní; la seva silueta piramidal s’enlaira d’una manera harmònica pel damunt de les teulades de la població. Durant la Guerra Civil de 1936-39 foren malmesos alguns dels elements decoratius, els quals han estat restaurats per la pintora Tecla Jujol, filla de l’arquitecte constructor. Vistabella celebra la festa major per Sant Bartomeu (24 d’agost).
Al sector septentrional del terme hi ha el nucli de les Gunyoles (58 h el 2005), que presenta una estructura semblant al de Vistabella. L’edifici més remarcable és el de l’església de Sant Fructuós, construïda la dècada de 1950 gràcies a les donacions de tot el veïnat. La festa major de les Gunyoles s’escau el 25 de juliol, per Sant Jaume.
La història
En un principi, la Secuita no constituí una unitat individualitzada sinó que pertangué al territori del Codony-Montoliu. Quan s’inicià la repoblació del Camp de Tarragona, una bona part de les terres de l’actual terme fou encomanada a Guillem de Claramunt, el qual s’ocupà de la repoblació i d’atorgar els establiments agraris.
En el transcurs del segle XIII el monestir de Santes Creus s’anà emparant del territori de l’actual municipi. El primer pas el facilità l’any 1229 el cavaller Guillem de Claramunt, descendent del repoblador del mateix nom, en deixar el lloc de la Secuita al monestir per tal de redimir les seves faltes. El 20 d’agost de 1232 el cenobi comprà a Pere de la Tallada la partida de terra del mateix nom que havia estat atorgada a Berenguer de la Tallada (avantpassat de Pere) el 6 de maig de 1182 per Guillem de Claramunt. La possessió de la Tallada quedà arrodonida onze anys més tard amb l’adquisició d’Arnau de Vilanova de les terres que restaven de la dita partida i, de Guillem d’Aguiló, dels drets senyorials sobre l’indret. El procés de senyorialització continuà amb la venda que Guillem d’Aguiló feu dels seus drets sobre el Pontarró i del de les tasques de la Secuita; aquestes operacions de compravenda foren efectuades, respectivament, els anys 1238 i 1246. La constància de Santes Creus per obtenir el control sobre el territori li va fer comprar el lloc de les Gunyoles a Bernat de Barberà el 15 de juliol de 1258 i a la darreria del segle XIII, sense que se’n sàpiga la data i les formes, el monestir havia aconseguit drets sobre la quadra de Vistabella i el lloc de Tapioles.
D’altra banda, com que l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Albalat, comprà els anys 1243 i 1247 a Guillem d’Aguiló els drets que li restaven sobre la Secuita, es pot dir que a la segona meitat del segle XIII les terres del municipi estaven sota l’autoritat de dos senyors eclesiàstics: l’abat de Santes Creus i l’arquebisbe de Tarragona. Ambdós senyors arribaren a acords per tal d’evitar conflictes entre ells; així, el 18 de juliol de 1298 conveniren el repartiment dels delmes i de la primícia de la granja de la Tallada i de la quadra de Vistabella en parts iguals. Posteriorment, el 20 d’agost de 1344, l’arquebisbe Arnau Sescomes i l’abat Francesc Miró arribaren a un segon acord pel qual l’arquebisbe cedia al monestir els drets que tenia sobre les tasques de la Secuita en canvi de 110 sous anuals i se’n reservava els delmes; pel que fa a la situació jurisdiccional, el monestir de Santes Creus posseïa, ultra la senyoria del lloc, la jurisdicció civil; mentre que l’arquebisbe tenia la jurisdicció criminal, com a senyor suprem de l’indret. La dualitat jurisdiccional ocasionà enfrontaments entre ambdós senyors, alguns dels quals arribaren a Roma.
Durant el regnat de Pere III, la Secuita decidí de declarar-se lloc de reialenc; davant la protesta de Santes Creus, el rei aconseguí que el plet restés sota el seu arbitratge. La qüestió quedà solucionada quan Joan I ratificà a l’arquebisbe de Tarragona la jurisdicció criminal d’una bona part dels llocs del Camp, entre els quals figurava la Secuita, i amb el dictat d’un laude, l’any 1396, pel qual negà a la Secuita el dret d’anomenar-se vila de reialenc, però l’eximí de pagar la gabella de la fortificació del monestir que havia provocat la reacció de la població respecte del seu senyor jurisdiccional.
El govern de la Secuita era competència del batlle i del sotsbatlle que l’abat de Santes Creus nomenava cada dos anys. El batlle, representant de l’autoritat de la senyoria, era l’encarregat d’administrar justícia, arrendar els béns del monestir i recaptar els drets senyorials. Els interessos dels habitants de la Secuita eren defensats pel consell, institució que quedà reglamentada d’una manera definitiva l’any 1677. Componien el consell tres jurats i nou representants de cada una de les tres mans; la mà major era integrada per tres representants de la Secuita, dos de les Gunyoles, dos de Vistabella i dos dels Masos; formaven part de la mà mitjana quatre representants de la Secuita, dos de les Gunyoles, dos dels Masos i un del Pontarró; la mà menor era constituïda per tres homes de la Secuita, quatre de Vistabella, un dels Masos i un de les Gunyoles. És a dir, deu representants de la Secuita, sis de Vistabella, cinc de les Gunyoles, cinc dels Masos i un del Pontarró.
Dels diversos llocs que formaven la senyoria de la Secuita, el del mateix nom era el nucli més important i constituïa el centre polític i religiós del territori ja que disposava de l única església del municipi i hi tenien lloc les sessions del consell. La Tallada, granja de la propietat directa del monestir, era el centre administratiu. Hi residia un monjo que, a més d’administrar la granja, era l’escrivà de la cort del batlle i del consell local. Tothom havia de fer l’oli obligatòriament a la Tallada, on hi havia un molí. L’origen dels Masos de la Secuita és relacionat amb la Tallada, ja que, en un principi, hi residien els jornalers que treballaven en aquesta heretat. Vistabella, en el seu origen, tenia un caràcter ramader i sempre fou considerada com un barri de la Secuita. Les Gunyoles formava part del consell i de la batllia de la Secuita, però, eclesiàsticament, depenia dels Garidells; aquesta circumstància li representava un tracte especial, ja que la vinculació amb la Secuita venia provocada pel fet de pertànyer a la senyoria de Santes Creus. Tapioles formava part jurídicament, com els Masos i Vistabella, de la Secuita i eclesiàsticament era de la parròquia del Codony. Mai no fou un nucli de població compacte, sinó la suma d’una colla de masos com els de l’Hereuet, de la Gorra, de Gibert, de Mercader i del Pujolet. El Pontarró era un conjunt de masos més reduït que el de Tapioles. Civilment era lligat a la Secuita i eclesiàsticament depenia de la parròquia de Vallmoll.
La relació de l’actual agregat de l’Argilaga amb la Secuita començà a mitjan segle XIX. L’Argilaga comprenia dos indrets: l’Argilaga i Montbui, relacionats de sempre amb el Catllar de Gaià. Cal situar els orígens històrics de l’Argilaga a la segona meitat del segle XII. Era un lloc de senyoria privada i al segle XV pertanyia a Lluís de Montbui. D’ençà del 1428, a causa d’unes diferències amb Joana de Queralt, senyora del Catllar, es constituí un nou nucli de població a l’W de la plaça de l’Església amb el nom de l’Argilaga i sota la dependència directa dels senyors del Catllar. L’Argilaga antiga, que restà en mans de la família Montbui, passà a dir-se Montbui o l’Argilaga de Montbui i la vila nova rebé, en exclusiva, el nom de l’Argilaga. Al segle XVI la dominicatura de Montbui passà a Pere Elies, mentre que l’Argilaga caigué sota el poder dels comtes de Santa Coloma, senyors del Catllar.
La Secuita, l’Argilaga i Montbui, formaren part, durant la Guerra Gran, del cantó d’Altafulla. La Secuita causà molts maldecaps als promotors del cantó altafullenc a causa de les seves negatives a aportar a les companyies cantonals els homes que li pertocaven. Els retards de la Secuita ocasionaren la protesta unànime d’Altafulla, Torredembarra, el Catllar de Gaià, la Riera de Gaià, Creixell, Clarà, Monnars, Cocons i Tamarit de Mar, que amenaçaren de no mobilitzar els seus homes del sometent si la Secuita no complia amb les seves obligacions, però malgrat la reclamació no aconseguiren res, i la Secuita només aportà vuit dels vint-i-quatre homes que li havien estat assenyalats. Montbui contribuí amb un home.
La desamortització del Trienni Liberal afectà la Tallada. Subhastada el 6 de maig de 1821, fou adjudicada a Joan Sabadell pel preu de 559 327 rals i 24 morabatins. El comprador de la Tallada fou desposseït de l’heretat al començament de la Dècada Ominosa, però la seva hereva, Maria Anna Lloberas, en recuperà la propietat l’any 1841 a conseqüència del període desamortitzador d’aleshores.
Durant la primera guerra Carlina hi hagué un grup carlí força nombrós a la Secuita. S’inicià una nova etapa històrica amb l’extinció de les senyories. Conjuntament amb Vistabella, els Masos, Tapioles i el Pontarró formà un municipi. Les Gunyoles, per la seva part, aprofità l’avinentesa per a constituir-se, després de gairebé sis segles de formar part del terme de la Secuita, en ajuntament independent. La separació de les Gunyoles del conjunt format per la Secuita, Vistabella, els Masos, Tapioles i el Pontarró no durà gaire perquè per disposició de la diputació provincial de Tarragona del 7 de març de 1842 el municipi de les Gunyoles fou suprimit i integrat al de la Secuita. L’estructuració del municipi de la Secuita tal com avui el coneixem quedà enllestida l’any 1846 amb l’annexió del de l’Argilaga i Montbui.