latifundi

latifundio (es), latifundium (en)
m
Geografia agrària

Explotació agrària de grans dimensions.

No existeix, de fet, cap criteri quantitatiu exacte per a determinar el pas de la gran explotació al latifundi pròpiament dit, car cal tenir en compte la productivitat de les terres que inclou, si són conreables o improductives, de secà o de regadiu, etc. Tradicionalment hom considera latifundis, a la península Ibèrica, les explotacions agràries de més de 250 ha, mentre que a la resta dels països europeus del Mercat Comú ho són ja les de més de 100 ha. Els latifundis, importants, sobretot, des del punt de vista de l’estructura de la propietat, han estat revalorats pel desenvolupament tècnic modern, car permeten un conreu intensiu i racional, amb productivitat elevada, que els fa més rendibles que no pas les petites explotacions dins el sistema capitalista (que s’acara amb el problema de la baixa rendibilitat del camp en comparació amb altres sectors econòmics) o dins les formes socialistes de propietat, col·lectives o estatitzades. Els latifundis abunden en els països dits subdesenvolupats, on els propietaris rurals tenen encara un paper predominant dins les formacions socials. A l’Amèrica Llatina (on han perdurat, igual que a la península Ibèrica, com a herència de la colonització, i des de l’època feudal, respectivament), llevat dels estats (com Mèxic i Cuba, i relativament Bolívia i Xile) que han fet d’alguna manera una certa reforma agrària, els latifundis originen unes propietats explotades per una munió de camperols pobres, sovint indis totalment aïllats de la civilització, que no poden arribar gairebé a cobrir llurs necessitats alimentàries; alhora, però, tampoc no permeten als propietaris ni la mínima acumulació de capital, tant per a millorar la mateixa explotació com per a invertir en altres sectors de la producció. Aquest estat de coses és provocat per la complexa situació social, econòmica i de desenvolupament tècnic d’aquests països. Al costat d’aquests latifundis tradicionals, des del s XIX han estat establertes, a l’Amèrica Llatina i en altres estats intertropicals, les plantacions (plantació), que responen a una nova forma capitalista de producció en grans extensions; el fet, però, que siguin propietats estrangeres, d’una banda, i que els sous hi siguin sempre baixos, de l’altra, fa que llur repercussió dins el sistema econòmic de cada país no sigui mai favorable. A la península Ibèrica, els latifundis predominen a les regions de secà del migdia, bé que la manca d’estadístiques adequades impedeix de conèixer els autèntics propietaris i llurs propietats reals; avortada a Espanya la reforma agrària de 1931-38, actualment hom assisteix a una certa capitalització d’alguns latifundis andalusos, però l’altra gran majoria continua essent de grans extensions d’erms i garrigues, encara amb finalitats cinegètiques i sumptuàries, o bé d’estricta monocultura, la qual cosa fa que encara sigui vigent l’estacionalitat i la inseguretat del treball dels jornalers. El conjunt de les explotacions de més de 200 ha, a l’Estat espanyol, representa el 2,3% del total de les explotacions agràries i, en canvi, ocupen el 45% de les terres conreables. Als Països Catalans, algunes grans explotacions, sobretot pel fet d’ésser normalment de regadiu, han d’ésser considerades com a latifundis, però inclosos dintre les formes capitalistes de producció, per tal com presenten graus elevats de mecanització de les feines i d’adobament de les terres, i normalment tenen lligams amb la comercialització (correntment, exportació a l’estranger) i àdhuc amb la transformació industrial de llurs productes (vins, conserves, etc). Als sectors muntanyencs, sobretot als Pirineus, hom troba grans explotacions de boscs o de matollars particulars i, darrerament, moltes són propietat temporal d’ICONA, en funció de la repoblació forestal. Aquest tipus de propietat va arribant a un replantejament causat per la crítica a l’agricultura intensiva com a contaminant i també per la necessitat de deixar terres sense conrear per tal de conservar el medi ambient . Així, els grans propietaris són subvencionats per ajustar la producció de manera eficient tot cercant un sistema de propietat rendible no agressiu amb el medi ambient.