Gènesi, acollida i edicions en vida de l'autor
Inspirat pel mite de l’enfonsament de l’Atlàntida de Plató, el mateix Verdaguer dona les fonts que, ja de molt jove, influïren en la concepció de la L’Atlàntida: la contemplació dels fenòmens de la natura, un capítol del tractat De la diferencia entre lo temporal i lo eterno (1640) del jesuïta Juan Eusebio Nieremberg i els relats històrics trets de la tradició oral o de les antigues cròniques, entre les quals la de Jeroni Pujades. En concebé la primera idea abans del 1865 i durant el bienni 1865-67 començà la redacció del poema Colom, del qual la narració sobre l’Atlàntida no era sinó un episodi. A partir de l’hivern de 1867-68 aquell poema restà paralitzat i sorgí com a obra independent L’Atlàntida, una redacció embrionària que fou presentada als Jocs Florals del 1868 amb el títol de L’Espanya naixent. Després de reelaborar-la entre el 1868 i el 1873, Verdaguer preparà, a partir de la primavera del 1876, la redacció de L’Atlàntida, que obtingué un premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona del 1877, editada aquell mateix any dins el volum de les composicions premiades. Després de noves revisions i addicions, n’aparegueren l’edició de la tardor del 1878 i la del 1886, la darrera en vida de l’autor.
Argument
Un vell ermità recull el nàufrag Colom a les costes de Lusitània i li conta la llegenda de l’enfonsament de l’Atlàntida: Hèrcules arriba a la península Ibèrica atret per un incendi als Pirineus; Pirene, descendent de Túbal i reina d’Espanya, n’ofereix la corona a Hèrcules si es venja de Gerió, causant de l’incendi i de la seva mort. L’heroi baixa a Gades (Cadis) i Gerió l’adreça a l’Atlàntida, on Hèsperis, vídua d’Atles, es casarà amb qui abasti la branca més alta del taronger dels fruits d’or del jardí de les Hespèrides. Hèrcules mata el drac que el guardava i n’abasta el cimeral, senyal de la fi de l’Atlàntida. Els atlants persegueixen Hèrcules, que, empès per l’àngel exterminador, obre amb la clava l’estret de Gibraltar i les aigües del Mediterrani s’aboquen sobre l’Atlàntida. El desbordament de les aigües marines i el diluvi en completen la destrucció. Hèrcules, lluitant contra els elements i els atlants, que aixequen una torre per fugir del cataclisme, salva Hèsperis. El descens de les aigües del Mediterrani fa aparèixer les illes gregues. Hèrcules planta el brot de taronger prop de Gades, mata Gerió i, amb els fills que té amb Hèsperis, que mor d’enyor, repobla la Península i les Illes Balears, i funda Barcelona. Colom, havent sentit la història, emprèn la gesta de descobrir el Nou Món i dur-hi el cristianisme. Tant l’heroi mitològic com l’històric són executors de la voluntat de Déu: Hèrcules és guiat per l’àngel i el mateix Jehovà es reconeix autor de les seves accions; hereu de Pirene i Túbal, els seus descendents veneraran el Déu bíblic. Colom hi és considerat un nou Moisès.
Temàtica i aspectes formals
Verdaguer combinà les experiències personals poades dels seus records adolescents de Vic o dels seus viatges a Amèrica amb la lectura de velles cròniques peninsulars i de les grans epopeies clàssiques per refondre, en una unitat no sempre orgànica, elements mitològics i cristians i desenrotllar, lligant-los, tres temes principals: l’esfondrament de l’Atlàntida, la naixença d’Espanya i el descobriment i l’evangelització d’Amèrica. Concebut amb la tècnica in medias res, la seva arquitectura és sòlida i colossal i conté, perfectament incrustats, fragments lírics d’una prodigiosa bellesa com són la visió de l’hort de les Hespèrides, el somni de la reina Isabel o el cor de les illes gregues, al costat de fragments de gran potència descriptiva i riquesa d’imaginació. No té, altrament, l’autèntic heroi que justifiqui i potenciï tots els elements que hi concorren; en tot cas, fa el paper d’heroi la Natura i, en certa manera, Hèrcules, com a personificació inconscient de les forces creadores i destructores de la Natura, que constitueixen, l’autèntic eix de la trama. Verdaguer distingeix formalment la matèria dels dos blocs: l’històric (introducció i conclusió del poema, protagonitzades per Colom) és redactat en sextets decasil·làbics; el mitològic (deu cants centrals, de tema herculi), en quartets d’alexandrins; i encara trenca la uniformitat de diversos cants i de la conclusió amb fragments, o poemes solts, de metre diferent. Cal remarcar el cant VII, compost gairebé tot per versos decasíl·labs i hexasíl·labs. La comparació homèrica i l’alteració, fins a l’extrem, de l’ordre de la frase hi són els recursos més emprats.
Traduccions, edicions pòstumes i recreacions
L’Atlàntida aparegué per primera vegada traduïda al castellà per Melcior de Palau (Barcelona, 1878), al francès per Albert Savine (París, 1883-84), a l’italià per Suñer (Roma, 1884), a l’occità per Jan Monné (Montpeller, 1888), al txec per Jaroslav Vrchlicky (Praga, 1891), a l’alemany per Clara Commer (Friburg de Brisgòvia, 1897), al portuguès per J.M. Gómez Ribeiro (Lisboa, 1909) i al llatí per Tomàs Viñas (Barcelona, 1929). Hi ha nombroses altres traduccions de l’obra completa —al castellà, al francès, al provençal, a l’italià— i també traduccions fragmentàries al castellà, al francès, a l’occità, a l’alemany, a l’anglès, a l’esperanto, etc. Entre les successives edicions catalanes de l’obra cal remarcar l’edició popular de “La Il·lustració Catalana” (Barcelona, 1914), la poliglota del 1929, amb l’original català i les traduccions castellana, francesa, italiana, portuguesa i provençal, totes elles publicades independentment ja abans, i la llatina, inèdita fins aleshores, de Tomàs Viñas. El 1946 aparegué una edició crítica preparada per Eduard Junyent i Martí de Riquer, basada en l’edició prínceps del 1878, amb les variants dels manuscrits del 1868 i del 1877 i de l’edició dels Jocs Florals. La monumentalitat de l’obra i el ressò que aconseguí han estat considerats com a símbol de l’afirmació definitiva del català com a llengua literària moderna i del seu reconeixement en l’àmbit d’altres cultures. Manuel de Falla en feu una cantata escènica, Atlàntida, amb la intervenció de José M. Pemán i Josep M. de Sagarra, acabada per Ernesto Halffter i estrenada el 1961 a Barcelona en versió de concert i, el 1962, a Milà, en versió escènica i en la traducció italiana d’Eugenio Montale.