Narra la confrontació i posterior reconciliació entre el senyor Esteve, un comerciant arquetípic de la petita burgesia, i el seu fill, un personatge prototipus de l’artista modernista que vol dedicar-se a l’art en comptes de continuar el negoci familiar, que havia fundat el seu avi el 1830. L’obra va resseguint la vida del protagonista, un home prudent i pràctic, que ja de petit es mostra disposat a dedicar-se exclusivament a la seva botiga de vetes i fils (La Puntual) i que es casa amb Tomaseta, una dona del seu mateix tarannà, i té un fill, en Ramonet. Aquest darrer personatge, amb la seva afició a l’escultura, trenca la tradició familiar. Al final, tot i la rebel·lia, queda clar que el fill podrà ser escultor, perquè és el pare qui paga el marbre. D’aquesta manera Rusiñol exemplifica la situació del modernisme en aquell moment. Paral·lelament, i com a rerefons de la història narrada, Barcelona esdevé la segona gran protagonista de la novel·la, vista com una ciutat en procés de transformació i de modernització.
L’obra, amb un llenguatge que pren com a patró la parla dels barris de la ciutat vella, se serveix d’una tècnica de caricatura humorística que sovint voreja el sarcasme i amb la qual Rusiñol presenta una galeria de tipus i situacions lleugerament deshumanitzats que remet a la tradició costumista. Amb el típic conflicte entre l’artista i la burgesia, també insisteix en un motiu recurrent de la seva producció literària i de tot el modernisme en general, però hi introdueix un element diferenciador pel fet de presentar aquesta relació no com a irresoluble, sinó com a superable a través del pacte entre els uns i els altres.
L’obra assolí un gran èxit, sobretot quan Rusiñol en feu la versió teatral (acabada el 1910, estrenada i publicada el 1917) en cinc actes. A l’obra de teatre, estructurada amb rigor, disminueix el sarcasme i el personatge central guanya en complexitat; d’altra banda, les necessitats de condensació obligaren a una tasca de síntesi i d’el·lipsi que enriquiren l’acció fins a convertir l’obra en una de les peces clau del teatre català modern.
N’hi ha traducció castellana (1949) i versions cinematogràfiques en català (1923, i en castellà 1948). La versió catalana té el mateix títol de la novel·la (L’auca del senyor Esteve) i fou realitzada per Lluc Argilés, adaptada per Adrià Gual, amb música d’Enric Morera i amb Enric Borràs com a primer actor (Producció Troya Films, de Barcelona). La versió castellana fou adaptada per Edgar Neville amb el títol El señor Esteve.
El tipus de senyor Esteve, àmpliament difós a través de la premsa humorística, i del qual aparegué una auca amb versos de Gabriel Alomar i dibuixos de Ramon Casas, ha format part fins avui de la tipologia popular barcelonina. També fou molt popular l’auca que aparegué el mateix 1907, amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.
Bibliografia
- Bota Gibert, J. (2002): “Estudi i edició d’una primitiva versió dels dos primers capítols de L’Auca del senyor Esteve”, dins Miscel·lània Giuseppe Tavani. Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XLV. Barcelona, PAM, vol. III, p. 129-145.
- Casacuberta, M. (1997): “Les auques del senyor Esteve” (Pròleg), dins Rusiñol, S.: L’auca del senyor Esteve. Barcelona, TNC, p. 29-52.
- Formosa, F. (1973): “L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol”, dins Castellanos, J. (ed.): Guia de literatura catalana contemporània. Barcelona, Edicions 62, p. 177-183.
- Joan Canepari, S. (1982): “L’evolució dels valors burgesos a L’auca del senyor Esteve”, dins Duran, M.; Porqueras-Mayo, A. i Roca-Pons, J. (ed.): Actes del Segon Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-amèrica. Barcelona, PAM, p. 211-221.
- Soler, I. i Trilla, M.R. (1990): Lectura de “L’auca del senyor Esteve” de Santiago Rusiñol. Barcelona, Laertes.