lingüística

glotologia, lingüística (es), linguistics (en)

f
Lingüística i sociolingüística

Ciència que estudia el llenguatge humà, d’una manera absoluta o tal com apareix de fet, cristal·litzat en les llengües concretes.

Cal no confondre la lingüística amb altres ciències afins, sobretot la filologia (que tracta de les llengües en relació amb els texts i amb tota la documentació que en recull les manifestacions) o la gramàtica (que introdueix el concepte de les regles que donen compte del funcionament de les llengües). La lingüística té, doncs, per objecte el fet de llengua nu, en si, després que hom l’ha abstret de les dades amb les quals indefectiblement es presentava embolcallat. Ara bé, els fets de llengua poden ésser considerats des d’angles diferents, cosa que ha dut a la distinció tradicional entre els sons ( fonètica i fonologia ), les formes ( morfologia i morfosintaxi ), la frase ( sintaxi oracional ) i els mots ( lexicografia i semàntica ), de manera que cadascun dels punts de vista indicats ha originat veritables noves ciències lingüístiques parcials, els camps de treball de les quals s’han transformat ara i adés d’acord amb tendències i mètodes que hom hi ha anat elaborant, i llurs fronteres han sofert modificacions remarcables. Contràriament a allò que ha ocorregut amb la filologia i amb la gramàtica, que són conreades de l’antiguitat clàssica ençà, la lingüística, en tant que disciplina científica, no nasqué fins al començament del s. XIX, per obra de Franz Bopp, creador de l’anomenada gramàtica comparada , que partia de les relacions que es podien establir entre les diverses llengües indoeuropees i llur tronc originari comú. Això provocà que la naixent lingüística tingués inevitablement el caràcter de ciència històrica (orientació molt general dins el món científic de l’època, ací accentuada, per tal com els materials que la filologia fornia a la lingüística provenien de texts clàssics o medievals). S'hi destacaren els neogramàtics , que incorporaren la lingüística al gran corrent del positivisme (darrer terç del s. XIX). Es tracta d’una metodologia que encara avui és indispensable per a coneixements com l’etimologia, la cronologia textual, etc. Un dels postulats dels neogramàtics era el de les lleis fonètiques , absolutes i universals, que foren objecte d’una polèmica memorable. Les crítiques més dures els vingueren, al tombant del segle, de la dialectologia i de la geografia lingüística, que trobaven dades en contradicció evident amb el caràcter pretesament monolític de les lleis fonètiques, i que esdevingueren branques importants de la lingüística. La sotragada més forta per a la lingüística històrica fou, però, la innovació que provocà Saussure, amb el seu Cours de linguistique générale (1916). Els principis de Saussure (la teoria del signe lingüístic , la distinció entre llengua —el sistema de signes— i parla —la utilització que hom en fa en cada cas concret— i la independència de la sincronia o aspecte descriptiu, respecte a la diacronia o aspecte evolutiu) foren l’embranzida inicial d’un seguit de tendències noves de la lingüística, que, d’una banda, aprofundiren en el terreny de la presentació dels fets lingüístics de cada llengua (tot alliberant-se de la dimensió històrica o diacrònica, abans inexcusable), i, de l’altra, obriren àmplies perspectives en el terreny de l’especulació sobre el llenguatge (tot fonamentant el conreu d’una lingüística abstracta, important per la seva funció d’abonar les descripcions de les llengües particulars). Instruments decisius per al desenvolupament de les dites tendències foren els congressos de lingüistes (el primer, a l’Haia, l’any 1928) i els Cercles Lingüístics (de Praga, de Copenhaguen, de Nova York, etc.), amb les publicacions corresponents. Així nasqué (vers el 1920) l' estructuralisme , basat en la idea del conjunt que qualsevol sistema lingüístic constitueix, al si del qual cada peça s’explica per les seves relacions (sobretot d’oposició) amb les restants. On això és més clar és en el terreny dels sons, i així la teoria fonològica fou la capdavantera de l’estructuralisme. La gramàtica estructural en fou la continuació, i, dins les seves orientacions, es produí l’inevitable acostament entre la lingüística europea i la nord-americana (que provenia sobretot de Bloomfield); la presa de contacte “oficial” fou el congrés de lingüistes del 1962 (Cambridge, Massachusetts). Mentrestant, Noam Chomsky havia publicat ja el seu llibre Syntactic Structures (1957), iniciador d’una nova tendència de la lingüística, que tingué un èxit sorollós: la gramàtica generativotransformacional (gramàtica generativa). La lingüística general avui es troba en relació íntima amb altres coneixements, com és ara la teoria de la informació, la lògica formal i la filosofia de les matemàtiques. La recerca actual en l’àmbit de la lingüística mostra una tendència cap a l’especialització en nombroses subdisciplines i també cap a la interdisciplinarietat; el desenvolupament de la lingüística cognitiva, la psicolingüística o l’ecologia del llenguatge en són una bona mostra. Cal destacar també l’àmbit de la lingüística computacional com una de les branques de la lingüística aplicada que ha experimentat més desplegament. En l’àmbit de l’estudi generativista del llenguatge, el 1997 la Universitat Rovira i Virgili nomenà doctor honoris causa el lingüista nord-americà Noam Chomsky, i l’any 1999 la Universitat Autònoma de Barcelona acollí el IX Col·loqui de Gramàtica Generativa. El 1999 fou aprovada la creació del departament de lingüística general de la Universitat de Barcelona, pocs anys després de crear-se la llicenciatura de segon cicle de lingüística. El mateix any, aquest departament organitzà l’Any Sapir, en homenatge al lingüista i antropòleg nord-americà Edward Sapir, durant el qual se celebrà un cicle de conferències i també un curs de tipologia de llengües ameríndies impartit per quatre tipòlegs experts en aquest àmbit d’investigació. Els lingüistes catalans, tradicionalment, han dedicat preferentment llurs tasques investigadores al camp de la lingüística romànica (romanística) i, dins aquesta, sobretot de la lingüística catalana (catalanística), en els seus diversos aspectes. Posteriorment, feren notables aportacions a la lingüística teòrica, d’incidència particular en la llengua catalana, Sebastià Serrano, Jesús Tuson, M. Teresa Cabré, professors de la Universitat de Barcelona, i Joan Argente, Joan Mascaró, Gemma Rigau, Mila Segarra, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els darrers anys, l’estudi generativista del llenguatge ha tingut un gran desplegament als Països Catalans, àmbit en què es poden destacar les aportacions de Joan Solà, Sebastià Bonet i Joana Rosselló (UB), així com les del Grup de Gramàtica Teòrica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tanmateix, l’ús social de la llengua i les diverses disciplines que comprèn la lingüística aplicada, han rebut també una atenció notable. En aquest terreny cal destacar l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) de la Universitat Pompeu Fabra, dirigit per M.Teresa Cabré. També es poden esmentar els estudis sobre adquisició del llenguatge, en què s’ha destacat Ignasi Vila (UB); els treballs impulsats per Amparo Tusón (UAB) sobre pragmàtica i anàlisi del discurs; les múltiples aportacions a la sociolingüística, disciplina especialment fructífera en l’àmbit català, entre les quals podem citar les d’Emili Boix (UB) i Joan A. Argente (UAB), i els estudis sobre ecologia del llenguatge, paradigma emergent en què cal esmentar Albert Bastardas i Carme Junyent (UB).