En una bona síntesi, el concili II del Vaticà explicà així aquest concepte: l’obra de la redempció humana i de la perfecta glorificació de Déu, que Crist ha portat a terme pel seu misteri pasqual, és feta present pel sacrifici i els sagraments, entorn dels quals gira tota la vida litúrgica. La litúrgia, doncs, és considerada com l’exercici del sacerdoci de Crist, en el qual, per mitjà d’una acció sagrada i comunitària, se significa i es causa la santificació de l’home, i tota l’Església, és a dir, el cap (Crist) i els membres (els cristians), exerceix el culte públic íntegrament. La litúrgia, doncs, comprèn constitutivament la missa, els sagraments (sagrament), l'ofici diví i la celebració dels misteris de Crist a través de l'any litúrgic. Es diferencia de la pietat privada o purament personal (el concili II del Vaticà recomana els “exercicis piadosos” com a pràctiques devocionals que, inspirant-se en la litúrgia, en deriven i hi condueixen) i té una espiritualitat pròpia, que flueix dels seus texts. És pastoral, per tal com és la celebració del misteri de Crist a l’interior de la comunitat eclesial que fa camí cap al Regne. La litúrgia és una part de la teologia en la mesura que és objecte d’una reflexió metòdica i aprofundida que parteix de les dades revelades i de la realització històrica del culte i dels sagraments.
Des del punt de vista històric analitza, segons el mètode propi, com s’ha desenvolupat a través de les diverses etapes històriques, a partir dels orígens, i en descobreix les lleis. El mot grec original (λειτουργία) té un sentit profà: servei públic, administració o funció. Essent la pregària i el culte el servei públic per excel·lència donat a Déu, els cristians han emprat el mot per a significar l’exercici de la funció sacerdotal en el culte. Aquest sentit de culte apareix ja, de fet, en el grec dels Setanta del Nou Testament. El terme no entrà en el llenguatge occidental (a l’Orient designava l’acte cultual per excel·lència, la missa) fins als segles XVI-XVII (anteriorment hom emprava els termes culte, ritu, ofici, etc.). El culte cristià, segons l’església d’on depèn, ha pres diverses formes, originades per la situació geogràfica i cultural de les antigues grans seus episcopals. Per això, en voler veure l’evolució de la litúrgia al llarg dels segles, hom examina la pròpia tradició litúrgica.
En l’Església Catòlica, de fet, això vol dir estudiar el ritu romà, que, d’altra banda, és el més estès. Com totes les altres litúrgies, la romana, a part els principis de la revelació cristiana, parteix de les formes de la litúrgia jueva emprades per Jesús i els apòstols, que configura en la pròpia expressió cultual. Té l’origen a Roma, i s’ha anat formant, principalment, sota l’acció dels papes; es poden distingir fàcilment les grans etapes del seu desenvolupament històric. El període que va dels orígens fins al segle IV es caracteritza per la improvisació. No hi havia altres llibres litúrgics que la Bíblia; els salms i els càntics bíblics hi ocupaven un lloc de primer ordre. Per a les pregàries del celebrant i les altres fórmules litúrgiques, tret de les lectures bíbliques, no hi havia pas texts fixats d’una manera uniforme, però sí les lleis de la improvisació. N'hi ha un bell testimoni en la primera descripció de la missa (mitjan s. II) del màrtir Justí. Hom intentà d’anar fixant aquestes tradicions orals. La Tradició Apostòlica, atribuïda a Hipòlit de Roma, del començament del segle III, és un document de primeríssima importància que en dona testimoniatge i conté un gran nombre de formularis. La segona etapa (de mitjan s. IV a la fi del segle VII) constitueix l’edat d’or de la creativitat. La litúrgia romana havia arribat a un grau molt elevat d’organització i d’expressió. Per la seva qualitat i bellesa i per la potència de l’església de Roma, obtingué una gran difusió per Europa. Donen una idea imperfecta d’aquest gran període els reculls de formularis que s’han conservat; els principals són els coneguts amb el nom de sacramentaris. Fou decisiva la influència de grans papes, com Lleó el Gran, Gelasi I, Vigili i Gregori el Gran. L’etapa següent, l’època carolíngia, s’allarga fins al segle XII. La decadència eclesial del segle VIII influí també la litúrgia. Ja el rei Pipí s’havia proposat una reforma valent-se de la litúrgia romana. Fou el seu fill Carlemany qui la imposà a tot el seu Imperi suprimint les antigues litúrgies locals de la Gàl·lia i la Germània. A la segona meitat del segle VIII aparegueren els anomenats sacramentaris del segle VIII, barreja d’usos romans i gal·licans. Carlemany se serví del monjo Alcuí per a adaptar a l’Imperi la litúrgia romana. Són obra seva la composició d’un leccionari i l’enriquiment del sacramentari papal gregorià amb nous formularis. En aquest segle i en els següents, l’activitat creadora no es manifestà tant, i es decantà vers l’al·legorisme i vers les pregàries devocionals.
La litúrgia romana, unificada i de caient gal·licà és la que tornà a Roma al segle XI, i és la base de l’actual. A l’etapa següent, amb Gregori VII, començà el centralisme papal sobre la litúrgia, amb intent reformista. La creativitat litúrgica, ja alentida, es pot dir que acaba al segle XIII. L’estructura litúrgica dels sagraments, els leccionaris, el cant, l’any litúrgic, etc., evolucionaren ja molt poc en endavant. Els ordinaris, molt abundants, descrivien en detall l’ordre a seguir en les celebracions. Els grans ordes religiosos establien llurs costumaris. Els llibres de la cúria papal es difongueren arreu. El concili de Trento confià al papa la reforma dels llibres litúrgics. Durant el segle XVI aparegueren els llibres litúrgics oficials de la litúrgia romana vigent fins a la reforma del concili II del Vaticà. Aquest fet, juntament amb el de la creació de la Congregació de Ritus, el 1588, ha caracteritzat aquest període com el de fixisme i rubricista. El període següent, que va fins al concili II del Vaticà, s’obre al segle XIX amb dom Guéranger, del qual arrenca el moviment litúrgic. La constitució Sacrosanctum Concilium, aprovada pel concili II del Vaticà el 1963, representa el començ d’una nova etapa en la història de la litúrgia romana, caracteritzada sobretot per l’admissió de totes les llengües vives i la possibilitat d’adaptar els ritus i les pregàries a la idiosincràsia de les diverses cultures.
La litúrgia als Països Catalans
Als Països Catalans, la manca de fonts literàries i la raresa dels vestigis arqueològics no deixen dir gaire sobre la litúrgia paleoromana. Conjuntament amb la Septimània, Catalunya és la pàtria pròpiament dita de la litúrgia visigòtica. L’origen tarragoní de l'Oracional visigòtic de Verona no deixa d’ésser hipotètic, com ho són les atribucions que hom fa actualment de texts litúrgics visigòtics a les terres catalanes; però consta abundosament l’existència de còdexs litúrgics visigòtics a Catalunya, l’ús parcial dels quals perdurà després de la conquesta franca i de la introducció dels llibres de culte romanofrancs pels clergues narbonesos. El ritu visigòtic (particularment els elements més acostats a la vida dels fidels) persistí, sobretot, en els ordines i en els rituals. Per raons populars es mantingué també bastant el calendari. Els segles IX-XI representen una època d’acomodació i de creació sota el patró romà, amb una llibertat d’improvisació (en part potser explicable per l’aïllament geogràfic i polític) que sorprèn i que contrasta amb la fixació característica del segle XII. Hom conserva, del segle XI, testimoniatges d’una gran importància, com és ara els sacramentaris de Vic i de Ripoll, el Missale Parvum de Vic, el pontifical de Roda, i altres. Els grans antifoners de la missa i de l’ofici potser no ofereixen tanta originalitat en el contingut, però presenten una notació neumàtica pròpia de Catalunya o, si més no, amb peculiaritats interessants. No cal dir que hom no pot cercar gaires particularitats regionals en l’evolució normal del culte en les centúries següents, llevat dels nombrosos rituals propis dels bisbats catalans, d’abans i de després del concili de Trento, manuscrits i impresos. També són abundants les consuetes. La història dels Països Catalans, per contra, ofereix una gran riquesa de formes en la pietat popular paralitúrgica, que conté elements molt curiosos, en bona part conservats fins a l’actualitat. Catalunya ha estat un país capdavanter en el moviment litúrgic modern ( moviment litúrgic) i en la investigació de les fonts litúrgiques pròpies.