Manifestaven el desig dels rivals de lluitar o damnificar-se recíprocament, i implicaven un repte a mort. Els combats que provocaven podien ésser per malvolença o esportius. La lletra fent so de batalla o de requeriment de batalla a ultrança era enviada pel cavaller ofès a l’ofensor a través d’un rei d’armes, un herald, un porsavant o un trompeta. Hom hi exposava el motiu del greuge i hi feia un requeriment solemne. El destinatari podia retractar-se'n i demanar excuses, però generalment en la seva resposta denunciava la falsedat de les acusacions del seu rival. El request, d’altra banda, tenia el dret de divisar les armes (és a dir, fixar si el combat havia d’ésser a peu o a cavall i triar les armes) i cercar el jutge de la batalla.
De vegades el combat entre dos cavallers era prohibit pel rei o el governador del regne; en aquest cas, les lletres eren afixades en algun lloc públic on els destinataris les poguessin veure, sovint pretext per donar a conèixer públicament els greuges. Aquests solien ésser l’homicidi o l’intent d’homicidi, la difamació, la possessió de béns, la paraula de matrimoni trencada, el rapte, l’adulteri, etc. En alguns casos, les lletres, manifestació del desig de lluita dels cavallers, fortament influïts per les novel·les de cavalleries, abocaven a simples combats esportius. Aquestes lletres solien tenir sempre la mateixa estructura i un to notarial, producte de llur caràcter jurídic, les quals, però, no ocultaven l’estil personal de llurs autors. Hi havia sempre una fórmula d’invocació a Déu, la Mare de Déu, sant Jordi i altres sants. L’autor emprava sovint proverbis i refranys populars com a arma contra el seu rival, i solia ironitzar sobre aquest. Però, malgrat la seva agressivitat més o menys virulenta, l’autor en les lletres medievals conservava un estil cortès; les lletres del Renaixement perderen generalment aquesta característica.
L’estil de les lletres de batalla i dels cartells de deseiximents influí en els llibres de cavalleries (Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc) i en els certàmens poètics medievals. Lletres de batalla interessants són les bescanviades entre Carles VII de França i Alfons el Magnànim sobre la possessió de Gènova —de les quals hi ha versió catalana—, entre Joan Ramon Folc I de Cardona i Alfons d’Aragó, comte de Dénia i duc de Gandia, i entre Suero de Quiñones i diversos cavallers, una bona part dels quals són catalans, en ocasió del Paso Honroso, que tingué lloc al regne de Lleó, les quals es conserven en les llengües de cada interlocutor. Hi ha, encara, la lletra adreçada per Felip Boïl als cavallers anglesos en general i les bescanviades entre Joanot Martorell i Joan de Montpalau, molt originals en els termes. Un cas curiós és el Serventesc fet per n'Arnau d’Erill contra son nebot, fra Ramon Roger d’Erill, comanador de Barbens, lo qual deïa que li avia emprenyada una sua filla, monja d’Alguaire, autèntica lletra de batalla en vers.