Lluís Causarás i Tarazona

(València, 24 de juliol de 1902 — Madrid, 12 de maig de 1985)

Lluís Causarás i Tarazona

© Família Causarás

Escultor.

Fill de l’escultor, pintor i pioner aeronàutic Ricard Causaràs, el 1916, a l’edat de catorze anys, inicià els seus estudis artístics d’ensenyament oficial a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona, on fou deixeble de J. Mongrell, V. Navarro, A. Alsina, A. Gorera, M. Mena i J. Calvo i obtingué el certificat d’aptitut en l’especialitat d’escultura (30 de setembre de 1923). Per oposició d’escultura en l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona, obtingué diversos premis (1924), entre els quals viatges d’estudis per Espanya (1925), Itàlia (1928) i Europa (1931). El 1933 fou comisionat de Belles Arts, a la Conferència Econòmica Internacional de Londres, i a principis del mes de desembre del mateix any, el Reial Cercle Artístic el nomenà jurat de l’"Exposició del Nu”.

Entre 1940 i 1947 treballà com escultor marmolista al taller de les pompes funebres del Cementeri de Les Corts de Barcelona, fent nombroses làpides de marbre i pedra i les escultures de marbre blanc a mida natural com L’enterrador i La vida i la mort. Com a escultor creatiu també treballà en l’empresa d’art religiós Rius-Massagué, S.L. de l’escultor imatger Claudio Rius Garrich (1941-1973), amb el decorador i escultor imatger Josep Espelta Graciot (1947-1973), amb l’empresa d’art religiós El Arte Sacro de Barcelona i de La Selva del Camp (Tarragona) de l’escultor imatger Jaume Satorras Capell (1953-1963), i amb l’empresa el Arte Sacro Castellanas, de l’escultor imatger Santiago Castellanas (1963-1973).

Desenvolupà una extensa carrera docent. Per oposició d’escultura en l’Escola Superior de Pintura, Escultura i Gravat de València, obtingué el 17 de juny del 1936 el títol de professor de dibuix. L’any 1940 fou nomenat ajudant meritori d’escultura de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona i obtingué el títol de professor d’entrada de dibuix artístic. El 1951, fou nomenat professor de terme interí de dibuix artístic, de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics Casa Llotja de Barcelona.

Entre d’altres, és autor d’un bust de Vicent Blasco Ibáñez (1928) de bronze fos, exposat a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 i a l’Exposició de Belles Arts de la Casa València de Barcelona, també el 1929; del bust de guix pintat Cabeza deniña (1930), exposat a les Galeries Laietanes, en el grup de joves artistes escultors de l’Agrupació d’Art; de l’estàtua La Pau (1931), considerada representativa de la República catalana i de la Segona República espanyola; del bust de bronzeTrallero, que presentà a l’Exposició Internacional del Saló de Belles Arts del Grand Palais des Beaux-Arts de París (1933); de l’estàtua Nueva Aurora (1934) i l’escultura Alegoria naval (1935); de l’escultura de guix Neptuno niño (1944), exposada a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona i adquirida per Carles Godó i Valls, segon comte de Godó, i esculpida en marbre blanc el 1947; del nou original de terracota i guix de l’imatge sacre medieval de Nostra Senyora Maria de Valvanera de la Rioja (1953); i de l’esbós original (modelat de terracota i guix) de les cinc imatges sacres del pas La Presa de Jesús, de la Confraria de Pescadors de Tarragona (1955-56), i de l’esbós original (modelat de terracota i guix) de les cinc imatges i un gall sacres del pas La negació de Pere, per a la Confraria de Sant Pere Apòstol de Reus (1957). 

Casat amb la cantant lírica Filomena Castelló Lloret, tingué dos fills, Amparo (1939) i José Luis (1944).