Lluís Felip I de França

(París, 6 d’octubre de 1773 — Claremont, 26 d’agost de 1850)

Rei de França (1830-48).

Duc d’Orleans (1793-1830), heretà aquest títol del seu pare, Felip. Durant la Revolució pertangué al Club dels Jacobins i fou oficial de l’exèrcit del nord. El 1795 s’exilià, i tornà a França sota Lluís XVIII, però les seves simpaties liberals l’obligaren a tornar-se a exiliar (1815-17). Establert a París, aviat es convertí, per les seves idees, en esperança de la burgesia liberal, fins que la revolució del juliol del 1830 el proclamà rei. Tot i que el seu poder provenia del reconeixement de la sobirania nacional i que havia ratificat la Carta del 1814, molt aviat es decantà per formes més autoritàries, i protegí polítics fidels a la seva persona, dels quals Guizot fou, des del 1840, el més representatiu. La seva política afavorí la burgesia, que tingué una època de prosperitat, mentre creixia el malestar de les classes treballadores. La seva política exterior fou d’una total no-bel·ligerància. No es féu càrrec del progrés de la ideologia republicana i socialista ni dels problemes socials i econòmics; així, la protesta republicana del 1848 per la repressió que hom va portar a terme forçà la seva abdicació, seguida de la proclamació de la segona república.