Fill de Lluís XIII i d’Anna d’Àustria. El seu regnat començà sota la regència de la seva mare i el govern de Mazzarino, període de revoltes interiors —la Fronda (1648-53)— i de tractats de pau, destinats a mantenir l’equilibri europeu —Westfàlia (1648), tractat dels Pirineus amb la monarquia hispànica (1659)—. En compliment d’aquest darrer es casà amb Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella, la qual renuncià, en canvi d’un dot que mai no li fou pagat, als seus drets successoris.
Començà a governar personalment el 1661, i portà a la pràctica fins a les últimes conseqüències les formes de govern pròpies de la monarquia de dret diví. Dissolgué els consells i creà ministeris, que controlava directament, i vetllà en tot moment per conservar la integritat del poder absolut de la monarquia. L’exaltació de la corona de França i l’imperialisme a Europa es complementaren i gairebé es confongueren en un programa que pogué portar a terme gràcies a la col·laboració de ministres competents, com Colbert, ordenador de l’economia francesa durant el període (1660-83), i Louvois, ministre de la guerra. Colbert reformà el sistema tributari, fomentà la prosperitat del comerç i la indústria i, a remolc del comerç colonial, afavorí la creació d’una marina potent.
La vida brillant de la cort —construcció de Versalles— i la protecció que es dispensà a les lletres produïren un autèntic segle d’or de la cultura francesa, que es difongué per tot Europa, desplaçant-ne la influència hispànica.
Les ambicions europees del rei es concentraren a aconseguir la frontera natural del Rin: negocià amb el duc de Lorena i reclamà i ocupà els territoris dels Àustria a la frontera flamenca (1667), al·legant que la renúncia de Maria Teresa no era efectiva (guerra de Devolució). La formació de la Triple Aliança de la Haia frenà l’expansió francesa i obligà Lluís a acceptar el tractat d’Aquisgrà (1668), que només fou un parèntesi en l’estat de guerra gairebé permanent que mantingué a Europa fins al final del seu regnat. El 1672 ocupà Holanda, que resistí gràcies a la mesura heroica de la inundació. El 1678 el conflicte es feu general, i se signà (1679) la pau de Nimega. Aviat reprengué la guerra, que arrodoní els territoris francesos de frontera per la força, la qual cosa era justificada per una interpretació rigorista dels passats tractats de pau (“reunions”). El 1682 es constituí una coalició antifrancesa, però només la monarquia hispànica sofrí una nova guerra (1683-84). En el punt culminant del seu poder, Lluís es llançà a una política violenta a la Mediterrània —escomeses contra el nord d’Àfrica i Gènova, trencament amb el papat— i a França mateix —revocació de l’edicte de Nantes—. El 1686 es constituí la Lliga d'Augsburg, i començà una guerra de desgast que marcà l’inici de la decadència francesa. Poc després de signar la pau de Rijswijk (1697), Lluís entrà en la darrera de les guerres del seu regnat, la de Successió al tron hispànic (1701-13). Aquest llarg període bèl·lic, que tant de prestigi havia donat a la corona, portà el país a una greu crisi econòmica, no superada pels seus successors.