L’encarnació és, tanmateix, un element nou, estrany al pensament grec. Quant a la connotació creadora, no solament ordenadora o de principi vital de l’univers, cal dir que arrenca de la identificació biblicohel·lenista entre el logos i la Saviesa divina (Sav 9, 15, en connexió amb Gen 1, 3). La doctrina del Logos fou desenvolupada, a partir de l’evangeli de Joan (Jn 1, 1 i 14; 1 Jn 1, 1), pels apologistes cristians del s II, principalment Justí i Teòfil d’Antioquia. Aquest darrer introduí la distinció de caire estoic entre el Logos diví interioritzat (endiàthetos) i el Logos proferit (prophorikós), intermediari en la creació i la comunicació. Els gnòstics establiren les bases de la subsegüent teologia cristiana portant l’especulació al camp de l’economia de la redempció: el Logos és l’element racional de la divinitat que es comunica a l’home juntament amb la vida divina. Orígenes (s III) recull aquest pensament i concep el Logos com a element diví actiu i conformador, i l’Esperit Sant com a substrat de vida divina. Les controvèrsies ariana, nestoriana i monofisita empobriren la concepció cristiana del Logos, car la reclogueren (per exemple, Atanasi i Agustí) en el marc estret de l’ortodòxia trinitària (la Trinitat).