La geografia física
Madrid s’estén des del Sistema Central, al N, fins a la vall del Tajo, al S. El sector septentrional és format pel vessant meridional de la serra de Guadarrama i part de Somosierra i Gredos, constituït per materials paleozoics (granit a Gredos, pissarres a Somosierra, gneis a Guadarrama) afectats posteriorment per l’orogènia alpina. El piemont és format per un espès mantell d’al·luvions i material detrític procedent d’aquestes serralades.
Puente de Piedra o de la Mina, a Bustarviejo
La part central i meridional del territori és constituïda per una planúria terciària, principalment d’argiles, que baixa amb suavitat fins al Tajo i on sobresurten petits turons de materials terciaris respectats per l’erosió. Les terres argiloses formen un sistema escalonat de terrasses quaternàries als dos costats de les valls fluvials. Al sector oriental, la duresa de les calcàries ha permès la formació de páramos, àmpliament estesos al S de l’Henares, entre aquest riu i el Tajuña.
El clima és mediterrani de clara tendència continental. La temperatura mitjana anual, excepte a les zones elevades, supera els 14 °C, amb una oscil·lació tèrmica anual de més de 19° (5° el mes més fred i 24,2° el més càlid). Les precipitacions són relativament escasses, amb gran irregularitat estacional i interanual. La capital, Madrid, enregistra aproximadament 400 mm anuals de pluja, mentre que al NW (Navacerrada) s’arriba als 1.600 mm. L’aridesa màxima es produeix al S i SE. Tots els rius pertanyen a la conca del Tajo: Jarama, Manzanares, Henares i Tajuña.
La geografia econòmica
El sector primari té escassa importància en l’economia madrilenya; ocupa menys del 2% de la població activa. L’agricultura presenta una deficient estructura de la propietat, amb coexistència de grans explotacions al costat d’altres massa petites. A més, la pràctica del guaret resta cada any a la producció un 30% de la superfície llaurada. Destaca un clar predomini dels cereals (blat, ordi, blat de moro), alfals i vinya; també és notable la producció d’hortalisses. Els regadius són insuficients i els índexs de mecanització i d’adobs són inferiors a la mitjana estatal, la qual cosa determina una baixa productivitat i uns mediocres nivells de renda en la població rural.
La indústria es localitza preferentment a la capital, que fins fa poc era l’únic centre industrial provincial. A causa de la congestió de la capital, l’expansió ha arribat no solament als nuclis immediats, sinó també a altres més allunyats, encara que situats a les principals rutes d’accés a Madrid. El sector més destacat és el dels transformats metàl·lics, seguit del de la construcció, indústria química, alimentària i del cuir. Altres indústries destacades són les de construccions mecàniques, motors, material elèctric, fabricació d’automòbils, especialitats farmacèutiques, plàstics, pintures, paper i arts gràfiques.
A part la capital es destaquen els nuclis de Getafe, Alcalá de Henares, Torrejón de Ardoz, Móstoles, Alcobendas, Coslada i Arganda. El sector terciari que ocupa dues terceres parts de la població activa, és molt destacat, si bé en aquest cas encara incideix més el pes de la capital. El comerç representa el 22% del valor de la producció d’aquest sector, on també es destaca la funció pública administrativa i els serveis bancaris i financers. Fora de Madrid, només Alcalá de Henares pot qualificar-se de centre comercial de primera categoria; Madrid és el mercat principal de 136 dels 183 municipis que integren la comunitat autònoma.
La geografia humana
La població de la comunitat autònoma es concentra vora la capital la qual acull unes dues terceres parts de la població total. El creixement demogràfic ha estat constant a la comunitat. Així, el 1930 la població provincial era d’1.383.951 h, el 1950, d’1.926.311, i el 1970 ja arribava als 3.792.561 h. La taxa anual de natalitat és del 18,5‰, a causa del rejoveniment de les poblacions de les ciutats, a conseqüència de l’atracció exercida sobre els emigrants. La mortalitat, en minva progressiva, és del 6,1‰. Durant els primers 60 anys del segle XX la província de Madrid guanyà per immigració més d’un milió d’habitants; aquest procés s’accentuà encara més a partir del 1960, però es frenà a partir del 1975. Com a ciutats importants cal assenyalar, a més de Madrid, Alcalá de Henares, Alcorcón, Getafe, Leganés, Móstoles i Torrejón de Ardoz.
La història
Amb l’adveniment de la democràcia i l’establiment de l’estat de les autonomies, hom constituí la província de Madrid comunitat autònoma (1983). Les primeres eleccions d’aquest any donaren la victòria al PSOE, i el socialista Joaquín Leguina esdevingué president autonòmic, càrrec en el qual fou confirmat el 1985 i el 1991. En les eleccions autonòmiques del 1995 el PSOE fou derrotat pel Partido Popular, que assolí la majoria absoluta.
El seu cap de llista, Alberto Ruiz-Gallardón, accedí a la presidència de la comunitat. En les eleccions del 1999 Ruiz-Gallardón revalidà el mandat, també per majoria absoluta, cosa que no aconseguí en la següent convocatòria (2003), en la qual els dos següents partits més votats (PSOE i IU) intentaren formar un govern de coalició. Tanmateix, dues abstencions frustraren l’intent i donaren lloc a una crisi que obligà a repetir les eleccions el mateix any, per les quals el PP recuperà la majoria absoluta i la seva candidata, Esperanza Aguirre, fou nomenada presidenta de la comunitat.
L’any 2004 estigué marcat pels atemptats de l’onze de març, perpetrats per una cèl·lula fonamentalista islàmica, en els quals perderen la vida 190 persones i en resultaren ferides unes 1.500. El maig del 2005 ETA reaparegué a Madrid amb un cotxe bomba que causà cinc ferits. Un mes després, es convocà una manifestació multitudinària contra el matrimoni entre persones del mateix sexe. Entre els assistents, hi havia el cardenal Antonio María Rouco Varela.
El febrer del 2006, el president del govern central, Rodríguez Zapatero, inaugurà la nova terminal de l’aeroport de Barajas, la T-4, on, a final d’any, ETA col·locà una bomba que causà la mort de dos equatorians. L’any 2007 estigué marcat per les manifestacions a la capital. Al gener, es manifestaren els guàrdies civils demanant la desmilitarització del cos; al març, una mobilització protestà contra la política antiterrorista del govern central, i al desembre, els bisbes espanyols organitzaren una trobada contra les reformes del govern en matèria social i familiar. En les eleccions autonòmiques d’aquest any, Esperanza Aguirre aconseguí la victòria amb 67 escons, mentre que el candidat socialista, Rafael Simancas, es quedà només amb 42 representants. Izquierda Unida obtingué el tercer lloc, amb 11 diputats. El febrer del 2008 arribà a Madrid el primer TAV procedent de Barcelona, i a l’agost tingué lloc un accident aeri a Barajas en què moriren 154 persones. En les eleccions autonòmiques del maig del 2011 Aguirre i el PP reforçaren la seva majoria amb 72 escons (contra 36 del PSOE, 13 d’IU i 8 de l’espanyolista Unión Progreso y Democracia). El 17 de setembre de 2012 Esperanza Aguirre anuncià la seva dimissió com a presidenta de la comunitat, i fou substituïda en el càrrec per Ignacio González.
En les eleccions autonòmiques del 2015 el PP obtingué 48 escons, 24 menys que en els comicis anteriors, però que, amb el suport dels 17 escons de Ciudadanos, donaren la presidència de la comunitat a la candidata popular Cristina Cifuentes. Els altres dos partits que conformaren l’Asamblea de Madrid foren el PSOE (37 escons) i Podemos (27). El 25 d’abril de 2018 Cifuentes anuncià la seva dimissió a causa de dos escàndols al voltant de la seva persona —per presumptes irregularitats en l’expedient del seu màster en dret autonòmic de la Universitat Rei Joan Carles i per un suposat robatori en un supermercat—, i Ángel Garrido ocupà la presidència de la comunitat.
El maig del 2019, les eleccions atorgaren la victòria al PSOE, amb Ángel Gabilondo com a candidat, amb 37 escons, seguit pel PP (30), Ciudadanos (26), Más Madrid (20), Vox (12) i Podemos-IU-Madrid en Pie (7). Tanmateix, la candidata del Partido Popular, Isabel Díaz Ayuso, fou escollida presidenta de la comunitat amb el suport de Ciudadanos i Vox. El 10 de març de 2021, arran de l’acord entre el PSOE i Ciudadanos a Múrcia per a presentar una moció de censura contra el govern popular d’aquella comunitat, Díaz Ayuso anuncià el trencament de l’aliança amb Ciudadanos i la convocatòria d’eleccions per al 4 de maig, les quals guanyà el PP amb 65 escons. En aquests comicis, Más Madrid, amb 24 escons, fou la segona força, seguida pel PSOE (24), Vox (13) i Unidas Podemos (10), encapçalat per Pablo Iglesias.