L’afinitat amb el català oriental (iodització, neutralització de a e àtones, incoatius en -eix no en -ix, etc) s’explica per la procedència dels colonitzadors. Dins el vocalisme tònic es destaca la gran obertura de e i o obertes (cel, cor) i el predomini geogràfic de la fidelitat a la vocal neutra /é/ (ceba). En el vocalisme àton cal remarcar la reintroducció en certes condicions, de [ẹ] tancada en lloc de [e] (penar [pẹná]), la distinció de o i u (topar/tupar), neutralitzada quan segueix u o i tòniques (cuní 'conill’), la pèrdua de -a en els esdrúixols acabats en -ia (gabi 'gàbia’) i la singular formació dels diftongs -ii i uu (fii 'fill’, nuu 'nus’). En el consonantisme es fa la distinció fonemàtica b/v (ball/vall), i la desaparició de -s- [z] és molt estesa (camia 'camisa’, guiar 'guisar’, etc), així com la -r dels monosíl·labs (ma 'mar’, du 'dur’, o 'or’); en canvi, s’articulen la t la c finals dels grups -lt, -nt, -nc (molt, pont, cinc). Els grups llatins t'l, j'l no s’han palatalitzat (batle, espatla). Els fonemes /k/ i /g/ coneixen, a punts de l’illa, variants mediopalatals (kap 'cap’, crek 'crec’). Les assimilacions consonàntiques, freqüents, dificulten la comunicació amb parlants peninsulars: dos sacs, rector, sonen do tsats, retto(r). En morfosintaxi, a més dels trets comuns assenyalats ( català), cal tenir en compte l’ordre ‘acusatiu’ + ‘datiu’ dels pronoms (el te don 'te'l dono’), l’accentuació del segon element en la seqüència ‘verb’ + ‘pronom’ (torna-lí 'torna-li’), amb modificacions a vegades importants (prení'l 'pren-lo’); arcaismes com fuit 'fugit’, duit 'dut’; l’article derivat d'ipsu amb les formes es, s’, so, (m sing), es, ets, sos (m pl), sa, s’ (f sing), ses (f pl). En el lèxic predomina l’arcaisme sobre la innovació. Respecte al vocabulari bàsic, presenta un 5% de discrepàncies; aquestes, en relació amb el lèxic global del català central, atenyen devers un 30%: poden ésser comunes al català balear (besada 'petó’, capell 'barret’), compartides amb el menorquí (trunyelles 'trenes’, soll 'cort de porcs’), amb l’eivissenc (greixonera 'cassola’, endiot 'gall dindi’) o exclusives del mallorquí (tassó 'got’, tossina 'tos’, guardapits 'armilla’). No manquen els significants coincidents, però amb un valor semàntic distint: calces 'mitges’, colgar-se 'ficar-se al llit’. Els parlars més diferenciats són el de Pollença, Sóller, Sineu, Felanitx i Son Cervera.
m
Lingüística i sociolingüística