Ingressà a l’orde caputxí als 11 anys i en sortí el 1930. Estudià història medieval catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i es dedicà inicialment a l’estudi del període medieval i, concretament, a la figura del príncep de Viana, sobre el qual publicà uns extensos articles a la revista Estudis Universitaris Catalans, editada per aquesta institució —Estudis Universitaris Catalans—, i un petit llibre el 1935.
En l’etapa d’avantguerra, feu explícita la influència de Ferran Soldevila en l’orientació de la seva recerca, i el seu treball fou lloat públicament per Antoni Rovira i Virgili en l’article “La joventut intel·lectual catalana” (La Humanitat, 7-VIII-1935), on el posà d’exemple per a les noves generacions d’historiadors, en oposició a Jaume Vicens i Vives.
Militant d’Estat Català, exercí de crític literari a La Publicitat, entre el 1933 i el 1935, i durant la guerra civil de 1936-39, fou redactor i director del Diari de Barcelona i dirigí el Diari de Catalunya. A l’exili francès, el 1939, col·laborà en la represa de la Revista de Catalunya i fou un dels fundadors i dirigents més destacats del Front Nacional de Catalunya, encapçalant-ne l’activitat clandestina al Principat des del 1940, amb els intervals d’un empresonament (1943-45) i una estada a França (1947-50).
Havent abandonat el FNC el 1970, romangué pròxim a Estat Català (1973-78) i, més tard, ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya, on formà part de l’executiu i dirigí durant un breu període el periòdic La Humanitat. També col·laborà en Tele-Estel, Serra d’Or, Canigó i Avui.
La seva activitat política (primer a l’Estat Català, després de la guerra al Front Nacional, després a l’Estat Català reconstituït i a Esquerra Republicana de Catalunya) el decantà cap a la història més recent, sobretot la que coneixia per experiència pròpia, i cap a l’assaig polític.
Entre els assaigs de caràcter polític i doctrinal cal destacar El catalanisme és una revolució (1937), Per la continuïtat de la Renaixença (1963), Els catalans indiferents (1964), Els no catalans i nosaltres (1966), Els silencis de Catalunya (1966), Història de les idees polítiques (1967) i Regionalisme en el món modern (1969), entre d’altres.
A partir de la dècada de 1970-80 publicà el gruix de la seva producció més específicament historiogràfica, amb títols com Els fets de maig: Barcelona, 1937 (1970), El 6 d’octubre a Catalunya (1970), Francesc Macià (1971), L’expedició a Mallorca el 1936 (1972), Salvador Seguí, el “Noi del Sucre” (1974), El separatisme català durant la guerra civil (1975), La revolta del 1936 a Barcelona (1976) i La societat catalana durant la guerra civil. Crònica d’un periodista polític (1978).
El 1952 publicà la novel·la Nou Prometeu, de connotació al·legòrica i, el 1977, edità un llibre sobre la seva estada a la presó, Escrits a la presó de Barcelona, 1944-45.