Manuel d’Amat i de Junyent

(Vacarisses, Vallès Occidental, aprox. 1704/1707 — Barcelona, 1782)

Virrei del Perú.

Fill de Josep d’Amat i de Planella, primer marquès de Castellbell (1702), un dels fundadors de l’Academia Desconfiada, i de Marianna de Junyent, filla del primer marquès de Castellmeià. Estudià a València i al col·legi de Cordelles de Barcelona i seguí la carrera militar. El 1719 participà en accions militars a Catalunya com a sotstinent d’infanteria del regiment de Barcelona. Ingressà el 1721 a l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem i marxà a Malta, on romangué fins el 1728, que fixà la seva residència a Madrid. Allà intervingué en els conflictes polítics i cortesans deguts a l’ambició d’Isabel de Farnesio. Participà a les campanyes d’Àfrica (1724-27), i a Itàlia, a la batalla de Bitonto. Després d’una breu estada a Barcelona visqué uns quants anys a Mallorca, on rebé el nomenament (1755) de governador i president de l’audiència de Xile, inici d’una gran carrera administrativa americana. Promogué l’aplec de dades geogràfiques de la seva circumscripció, informació recollida en la Historia geográphica e hidrográphica (1760). Fou nomenat Tinent general el 1759 i el 1761 Carles III el designà virrei del Perú i president de l’Audiència de Lima (1761-76). Durant el seu virregnat assegurà i modernitzà les defenses militars del Pacífic —creà un famós cos d’exèrcit sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat—, creà també una milícia urbana i renovà fortificcions com les d’El Callao. Promogué expedicions de reconeixement (1770) a les illes de Pasqua i Tahití, rebatejada aleshores (1772) amb el nom d’illa d’Amat. Fou l’introductor del corrent rococó al Perú i impulsà la reconstrucció de Lima, aleshores encara no refeta del terratrèmol del 1746. Urbanitzà el Paseo de Aguas (1770-1772), amb jardins i cascades, continuació de La Alameda; féu bastir palaus com la Quinta de Presa, avui museu, o l’esglèsia del convent de Las Nazarenas (1766-1771), un dels millors exemples del rococó peruà, i una esglèsia dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Sanejà l’administració, combaté la delinqüència i fomentà l’economia i la instrucció en el moment difícil de l’expulsió de la Companyia de Jesús (1767), que posseïa fins aleshores els principals centres d’ensenyament. Féu una campanya militar al Mato Grosso (1762) durant els conflictes hispanoportuguesos, arran de la disputa de les fronteres colonials, i reprimí els indis araucans amotinats a Xile (1770). Des del Perú s’havia fet construir (1772-1778) el Palau de la Virreina a la Rambla de Barcelona, el projecte del qual fou traçat per ell mateix i executat per Josep Ausich. També s’havia fet construir una torre d’estiueig al barri de Gràcia de Barcelona, que no s’ha conservat, pel rellotge de la qual havia enviat les campanes des d’Amèrica. Cessà en el càrrec el 1776. Ja des de Lima, i després del seu retorn definitiu a Barcelona, l’any 1777, hagué de patir un difícil judici de residència, en el qual els qui es consideraven perjudicats per la seva acció de govern al Perú passaren comptes sobre la seva gestió. Deixà a Lima un fill, de l’actriu peruana coneguda amb el nom de Perricholi, Manuel d’Amat i Villegas, que més endavant signà l’acta d’emancipació d’Espanya juntament amb el general San Martín. El 1779 es casà amb Maria Francesca Fiveller de Clasquerí i de Bru, coneguda amb el qualificatiu popular de la Virreina. La vida privada del virrei i principalment el seus amors amb la Perricholi durant la seva estada al Perú inspiraren a Prosper de Merimée Le Carrosse du Saint-Sacrement (1829), obra inclosa en el recull del mateix autor publicat amb el pseudònim de Clara Gazul, Théâtre de Clara Gazul, comédienne espagnole, i a Jacques Offenbach l’opereta La Périchole (1868).