Manuel Duran i Bas

(Barcelona, 1823 — Barcelona, 1907)

Manuel Duran i Bas

© Fototeca.cat

Jurisconsult i polític, fill de Ramon Duran i Obiols.

Vida i obra

Es formà als jesuïtes de Madrid i a Barcelona. Estudià a la Facultat de Jurisprudència de la Universitat de Barcelona (1840-45). També obtingué el grau de batxiller en filosofia (1849), i es doctorà a Barcelona, en dret civil i canònic el 1852. El 1859 es llicencià en dret administratiu. Deixeble de Ramon Martí d’Eixalà, de Reynals i Rabassa i de Permanyer i Tuyets, fou considerat per Prat de la Riba l’inspirador de l’escola jurídica catalana. Professor de la Universitat de Barcelona des del 1850, exercí com a catedràtic de dret mercantil i penal des del 1862 i fins a la jubilació, el 1899. Fou degà de la Facultat de Dret (1881-85, 1892-96) i rector de la UB (1896-99).

Exercí el periodisme en els diaris El Locomotor, El Bien Público i, sobretot, en el Diario de Barcelona, dirigit per Mañé i Flaquer.

Personalitat fortament vinculada a la conservació del dret civil català, i crític amb l’uniformisme jurídic liberal, se l’ha considerat la figura més important de la jurisprudència catalana de la segona meitat del segle XIX, tant pel que fa a la seva brillant preparació i coneixements, com per les seves obres i per la seva projecció en la política general espanyola del moment. Fou l’introductor i adaptador dels postulats de l’escola històrica alemanya, que tan bé coneixia (per exemple, en el pròleg a la traducció del Sistema de derecho romano de Savigny, obra publicada en 1878-79), d’on extreia els arguments que utilitzà en les seves obres per a oposar-se a la uniformització jurídica i reclamar el respecte al dret privat català.

L’octubre del 1882 fou nomenat membre corresponent per Catalunya per a anar a la cort i prendre part en els treballs de la Comissió General de Codificació, de la qual fou vocal (1883), en virtut del Reial Decret de 2 de febrer de 1880 que encarregà la preparació del codi civil segons el projecte del 1851. Fou en aquest context que Duran elaborà la seva Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña escrita con arreglo a lo dispuesto en el artículo 4º del Real Decreto de 2 de Febrero de 1880, impresa el 1883. Aquesta obra cabdal, qualificada de monument del dret civil català, es divideix en una introducció, dues seccions i un annex amb 345 articles. La primera secció distingeix els tipus d’institucions en relació amb el codi civil general. La segona secció és l’articulat de les institucions que l’autor considerava que havien de ser conservades. Així doncs, feu una exposició de les institucions jurídiques catalanes davant del procés codificador, tot recorrent als seus coneixements de l’escola de Savigny per a poder contemporitzar la moderna codificació amb l’element històric. El camí així emprès, que serví de base per a altres projectes, marcà i influí tota l’evolució posterior de la història jurídica catalana, i menà a projectar en l’element històric el dret romà, més que no pas el dret tradicional anterior al règim de la Nova Planta, en la línia que seguiren Brocà o Maspons.

Fou secretari de l’Ajuntament de Barcelona (1852-54), degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1885-91), i president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1868-72, 1881-82, i 1892-94), on llegí el discurs: “La Escuela jurídica catalana” (1883). També presidí l’Ateneu Català (1867-68), l’Ateneu Barcelonès (1872 i 1876-77) i la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on presentà la memòria Valor histórico interno del derecho foral en Cataluña (1885). Patrocinà la fundació dels Cors de Clavé, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis i els Estudis Universitaris Catalans, dels quals fou president honorari (1904).

Com a polític, fou un moderat que milità a la Unió Liberal, i fou diputat provincial de Barcelona (1858-62) i senador a les Corts Espanyoles (1863-67, 1879-89, 1884-86). Durant el Sexenni Democràtic organitzà el conservadorisme català: creà i presidí la Liga del Orden Social (1873), agrupació que seguí el lideratge de Cánovas del Castillo. El 1891 se separà del partit conservador. Fou ministre de Gràcia i Justícia en el govern regeneracionista de Francisco Silvela (1899), però dimití davant la incapacitat reformista del govern. Gràcies a ell Morgades fou nomenat bisbe de Barcelona, i Torras i Bages, de Vic.

De l’obra de Duran i Bas, extensa i variada, cal remarcar, però, les seves aportacions primerenques i fonamentals a la història del dret català. Defensà una moderada descentralització administrativa que permetés la formació d’una única província catalana, i també defensà els valors tradicionals del conservadorisme catòlic (família, religió, monarquia), des d’una perspectiva liberal però no democràtica (oposició al sufragi universal, al dret d’associació, a la llibertat de cultes, etc.). Entre les seves principals obres també destaquen: Estudios políticos y económicos (1856), Consideraciones sobre la historia de la ciencia del derecho (1863), Escritos. Primera serie. Estudios jurídicos (1888), Escritos del Excmo. S. Manuel Duran y Bas. Segunda serie. Estudios Morales, Sociales y Económicos (1895). D’altra banda, s’han conservat treballs inèdits de l’autor com ara San Raimundo de Peñafort (1889) i La Escuela Jurídica Catalana (1891).

Lectures

  1. Abadal, R. D’: “Don Manuel Durán y Bas”, EUC, 1907, p. 78-94.
  2. Bertran, Ll.: Glossa biogràfica a Manuel Duran i Bas, Barcelona 1923.
  3. Camps i Arboix, J. de: Duran i Bas, Aedos, Barcelona 1961 (“Biblioteca Biogràfica Catalana”, 27).
  4. Figueras, M.: La Escuela jurídica catalana frente a la codificación española. Durán y Bas: su pensamiento jurídico-filosófico, Bosch, Barcelona 1987 [a les p. 12-22 inclou una “Bibliografía completa de Durán”].
  5. Pérez, A.E.: “Experiencia histórica y experiencia jurídica de Duran y Bas”, Revista Jurídica de Cataluña, 1971, p. 819-838.
  6. Permanyer, J.J.: “Manuel Durán y Bas”, Revista Jurídica de Cataluña, 1907, p. 97-101.
  7. Prat de la Riba, E.: “Durán y Bas”, Revista Jurídica de Cataluña, 1912, p. 78-81.